dimarts, 20 de novembre del 2012

Jean Bouin 2012


Aquest any la Jean Bouin coincidia amb el segon aniversari de la fundació dels Dragons i vam anar una gran quantitat de socis a fer-l’ha. A mi em feia molta il·lusió fer-l’hi de llebre a la meva dona, perquè pogués baixar de 50 min i a mida que van anar passant els dies, també s’hi van afegir al objectiu, la Judith, la Anna Bastús i el Martí. Fantàstic. Un objectiu engrescador per tots ells i un repte personal per mi, perquè mai havia fet de llebre. Però estava convençut de marcar el ritme perfectament, perquè darrerament estic en molt bona forma i estic corrent millor que mai. El repte no m’espantava i estava segur de fer-ho be.
Un constipat molt fort de la Isa, conseqüència del diluvi de la Behobia, la va deixar fora de combat i es va tenir que quedar a casa. Quina mala sort, amb la il·lusió que em feia fer-l’ha plegats. En fi, segur que hauran molts mes 10.000 per fer una bona marca.

Abans de la sortida ens fem la fotografia de rigor amb tota la delegació Dragona, que aquesta vegada es impressionant, i després dels ànims a tothom, ens posem al calaix de sortida amb el Xaxa també com a integrant del grupet a portar. Perfecte. Al mateix calaix em trobo al Rafa i al David, que sabia que també la feien (quina casualitat) i els dic que si volen fer sub 50, s’afegeixin al grup, cosa que diuen que faran encantats. En un moment hem format un grup gran i maco. Tothom amb ànims alts i optimisme per assolir la marca. Be, no tots, la Judith estava una mica preocupada pel ritme, que creia alt per ella, que portaríem, i també trobant a faltar a la seva companya inseparable d’entrenaments i curses.


Donen la sortida i tots a córrer. Tot surt com havia pensat i anem sumant kilòmetres, sempre una mica per sota de 5,00, per poder tenir un coixí suficient, per quan arribi el tram final de pujada pel Paral·lel, que sempre costa mes. Anem tots al ritme que marco i els vaig cantant tots els passos quilomètrics perquè siguin optimistes de cara al final. Al Martí i l’Anna se’ls veu forts i a vegades, els tinc que dir que afluixin perquè van massa ràpids. A la Gran Via atrapem a la Lidia i també se’ns uneix al grup. Cada vegada som mes Dragons, que guay. Passem la meitat de carrera amb un marge de 35 segons, o sigui, que tot va perfecte. A l’única que l’hi esta costant mes es a la Judith, però no paro d’animar-la perquè penso que ho pot aconseguir. Arribem a l’avituallament del km. 6 i aquí es on la Judith es despenja de tots i jo decideixo quedar-me amb ella, per fer la resta de cursa al seu costat. Els dic a la resta que tirin pel seu compte i els animo a no baixar el ritme, perquè l’objectiu esta a tocar. Els últims kilòmetres els vaig fer amb la Judith, animant-la i veient-la patir com mai ho havia fet (de fet, m’ho va confessar a l’arribada). La pujada al Paral·lel se l’hi va fer molt llarga, però al final no va parar de córrer en cap moment i vam creuar la meta amb un temps de 51min 14seg, que rebaixa la seva millor marca de la distancia en 14 min...tot un èxit...quina crack. A tall d’anècdota comentar que ens van filmar pujant el Paral·lel i que després vam sortir en el reportatge d’Esport 3 de la cursa. Aqui us adjunto el link del programa. Nosaltres sortim al minut 12,40.



Al creuar la línia d’arribada, em vaig trobar amb la resta d’integrants del grup sub 50 i la seva cara de satisfacció ho deia tot. Tots havien baixat de 50 min i estaven contentíssims. Em va fer molta il·lusió posar un granet de sorra a que assolissin les seves marques, cosa que es molt satisfactori personalment. Una llàstima que la Isa no pugues venir, perquè estic convençut que també ho hagués aconseguit. Moltes felicitats al Martí, a l’Anna Bastus i al Xaxa pel repte assolit i també molt especialment, a la Judith, perquè va córrer i patir com una campiona....tot i el moment “ma agafada” del carrer Lleida jejeje. Tota la resta de Dragons també van fer unes marques fantàstiques i unes millores boníssimes....tot un èxit col·lectiu....amb debuts postpart inclosos (la Julia ha tornat i en no res tornarà a estar en forma).

Del mercadillo “gitano” que es va formar després al pàrquing de Les Arenes, per provar les noves equipacions, quasi que no parlaré....va estar divertit......alhora que curiós.

divendres, 16 de novembre del 2012

Behobia - Donosti 2012


Arribava una de les curses que mes il•lusió em feia fer. La cursa que tothom deia que s’havia de córrer, que era super espectacular, per l’ambient, recorregut, participació...la cursa que s’equipara amb la Mitja de Granollers en quan a públic...una cursa històrica (48 edició) en un país fantàstic (Euskadi)....tot eren expectatives, que ja d’entrada diré, totalment complertes amb escreix...intentaré ser una mica ordenat amb el relat, perquè tinc mil flaixos i vivències al cap, que m’estan caient sobre les tecles de l’ordinador....ara que tinc una estoneta de tranquil•litat les intentaré escriure.

Tot comença divendres a la tarda quan sortim de Sant Cugat, amb el cotxe carregat de ganes i de bon rotllo, amb la Llopis, la Riera, la Bastus i la Alias. Vaja, mes ben acompanyat, impossible. I us tinc que dir que, en algun moment de les 6 hores de viatge, inclòs hem van deixar parlar i el mes important, semblava que m’escoltaven. Companyia de luxe. Autopista i cap al Nord. Amb una inesperada visita a l’estació del AVE de Saragossa per un petit problema d’orientació (autopista vs autovia, va ser el detonant de la confusió) i amb un forçat “pipi-stop” de les nenes (jo no paro quasi mai quan condueixo un cotxe en distancies llargues), arribem a la Pension Bahia de Donosti, amb temps de deixar les coses a les habitacions, el cotxe al pàrquing (lloc de descans fins la tornada dilluns), i vam sortir a menjar alguna coseta per “lo viejo”, sota un aiguat de mil dimonis, que ens acompanyaria durant tot el cap de setmana i que era el preludi del que passaria el dia de la cursa. Tornem al Hotel xops de dalt a baix, però amb els primers “pinxos” a la panxa i a descansar, que ja toca.


Dissabte al mati ens aixequem d’horeta per fer una mitja horeta de runnnig pel passeig de la Platja de la Conxa, aprofitant una de les poques hores de sol que vam tenir. Trenta minutets per estirar les cames, arribar al Peine de los Vientos (amb foto inclosa) i per creuar-se a un munt de runners, que també havien pensat el mateix. A Donosti s’han d’aprofitar les hores de sol a tope. Ens creuem i saludem a molta gent coneguda i al final una petita xerradeta amb el gran Jaume Leiva (que a part es el meu entrenador...quin luxe), favorit per la Behobia, que també estava entrenant. Favoritisme que confirmaria amb una espectacular victòria en solitari amb una marca estratosfèrica, amb l’aiguat que va caure en cursa.
Després de l’entrenament van anar a la Fira del Corredor a buscar els dorsals i ja vam començar a copsar el gran ambient que hauria l’endemà a la cursa. Cua per entrar, un munt de gent dins del Velòdrom d’Anoeta, trobada amb una part de la resta de delegació Dragona, una mica de shopping als stands dels patrocinadors i una altre xerrada amb el Jaume, que estava a l’stand de Adidas, complint amb les seves obligacions de patrocinadors, sempre amb un somriure a la cara i atenent a tothom amb la seva amabilitat habitual. Ens va confessar els nervis previs de la carrera (no solament som nosaltres, els cracks també en tenen) i una mica l’estratègia que seguiria ell, a part de donar-nos uns consells per afrontar la cursa. Recordo les seves paraules dient que gaudis de la cursa, que intentes fer sobre 1,45, que aquest no era la cursa objectiu de la temporada (ho es la Marató de Barcelona) i que estava al principi de temporada d’entrenaments. Resumint: a gaudir de la cursa.....era el que volia fer, la veritat.


Al sortir de la Fira, un bon dinar i una estoneta de siesta per descansar per l’endemà. Després de la siesta ens vam reunir amb un parell de cracks que venien de Barcelona també a fer la cursa: l’Albert i el Victor B., fent uns “pinxos” previs al sopar de pasta de rigor del dia anterior a la carrera.
Sopem amb la practica totalitat de la delegació Dragona (faltàvem Joako, Pazos i Victor Señor), ja tots pensant en l’endemà i decidim que sortirem tots plegats junts en els últims calaixos de sortida, per no tenir que anar tan d’hora a Behobia i estalviar-nos les hores prèvies a la sortida, sota l’aiguat que es preveia, com així va ser. A dormir d’hora que s’ha de descansar, que diumenge es el gran dia.


Diumenge ens aixequem d’hora, esmorzem al Hotel i en aquestes, que ja tenim al Joako i a la Pazos aquí. També han arribat l’Albert i el Victor, i tots dins de la nostre habitació, canviant-se, preparant les bosses d’escombraries (gracies Albert) que ens servirien de xubasquero abans de la cursa. L’habitació semblava el camarote de los hermanos Marx, va estar molt divertit. Marxem cap a l’estació de tren i allà havíem quedat amb la resta de Dragons per anar plegats a Behobia. Al arribar estava caient un aiguat de mil dimonis i en l’estona que vam estar esperant els busos de l’organització perquè ens portessin a la línia de sortida, ja ens vam quedar completament xops. Arribem, una petita estona amagats de la pluja dins d’una pastisseria i decidim sortir tots junts el mes aviat possible, per començar la cursa. Ànims, abraçades i petons previs i comencem a viure l’espectacular ambient que ens trobaríem en carrera. La sortida he de dir que estava perfectament organitzada, tot i la que estava caient. I que tothom tenia la moral pels aires i amb unes ganes boges de començar a córrer.


Sense adonar-nos ja estem sota l’arc de sortida i a córrer tots, que tenim 20 km durets per endavant. Al principi sortim molt tranquilets amb l’Albert, el Joako i el Victor pels carrers d’Irun i ja ens adonem que aquesta carrera es especial. Esta tot pleníssim de gent animant, no hi ha cap tros de carrer que no hagi gent a banda i banda, grans, no tan grans, joves, nens, homes, dones....tothom esta animant....quin espectacle. Els primers 5 km els fem plegats i les noies ja s’han quedat al darrera, portant elles els seu ritme pensat de carrera. Aquests 5 primers km els fem a ritmes descansats, pensant tots en el que vindria després, ja que cap dels 4 l’havia corregut abans i tampoc s’haviem ben be de la duresa del recorregut. Al km 6 ja van començar les primeres rampes fortes del alt de Gaintxurizketa i aquí jo ja em vaig quedar endarrerit per agafar el meu ritme de cursa. Potser els podia haver seguit un tros mes, però pensava en el que m’havia dit el Jaume i volia arribar a Miracruz en condicions optimes, com així va ser.
Una vegada passat Gaintxurizketa, mes be del que m’havia imaginat, crec que producte dels entrenaments en rampes a Sant Cugat, però sobretot pels ànims i els constants “aupa” que rebíem de la gentada que havia a les voreres. Passat el port entràvem a la zona de tobogans de Lezo, una zona preciosa paisajisticament, verda com nomes pot ser a Euskadi, i amb l’animació estel•lar del pirata de la Behobia, tot un personatge. En aquest tram ja vaig incrementar el ritme, posant-me per sota de 5,00 el km i corrent amb molt bones sensacions. Pluja intensa i animació constant eren els companys permanents.
Després de Lezo vam entrar a la zona que tothom diu que es mes avorrida, que es el Port de Pasaia. Canviàvem el verd pel gris, la gespa pel ferro, les ovelles pels vaixells, però la constant de gent i pluja seguia estan. Pasaia es una zona especialment “borroka” i així es veia i sentia en l’animació. Familiars de presos demanat el seu acostament a presons d’Euskadi, crits constant de Visca Catalunya Lliure i gran quantitat d’estelades i ikurrinyes juntes. Be de fet, comentar, que els crits de Visca Catalunya ens van acompanyar durant tot el recorregut, cosa que em va sorprendre sobre manera, perquè tot i que eren molts els catalans que corríem la Behobia (uns 4.000 del total de 24.000), no m’imaginava que el públic ens animes d’aquesta manera tan reivindicativa. Ja se que em repeteixo, però una matricula d’honor per ells.
Passem el port de Pasaia i davant nostre esta l’ultima pujada a Miracruz. Al sortir del port se’m va torçar el turmell, el turmell maleit de mil lesions, el turmell delicat, i vaig maleir la mala trepitjada perquè durant 500 metres em feia un mal fortíssim, però en vaig dir a mi mateix: no hi pensis, oblidat, segueix corrents i disfruta, sobretot disfruta. Al començar a pujar Miracruz ja no hi pensava. La pujada la vaig fer super fort i avançant a moltíssima gent, sabent que a partir de dalt, ja tot seria baixada fins l’arribada. Deu n’hi do quin espectacle de gent un altre cop a banda i banda, semblava i no exagero, una etapa de muntanya del Tour de França....brutal.
Una vegada a dalt i amb les cames ja cansadetes de l’esforç, però amb un somriure a la cara perquè veia que podia baixar de 1,40, que era el meu somni secret, em vaig llençar al descens pel barri de Gros amb la mirada fixe al Cantàbric embravit de la Platja de la Zurriola. Quin espectacle, pell de gallina, emoció continguda i crits i mes crits d’ànims. Arribem al Kursaal i l’única cosa que penso ja es en l’últim kilòmetre, en treure’m el xaleco impermeable perquè es vegi la samarreta per mostrar amb orgull del Club que soc, corrents pel costat de la gent i gaudint, gaudint molt d’aquest últim kilòmetre fins l’Alameda del Boulevard, amb la mirada clavada a l’arc d’arribada i amb la satisfacció interna de la feina ben feta. Des de la Marató de Barcelona, no havia gaudit tan d’aquests últims 500 metres de carrera....espectacular, emocionant, ho recordaré sempre. Temps final de 1h 38min 56 seg, amb molt bones sensacions, i gaudint en tot moment de la cursa, tal com m’havia dit el Jaume. Potser apretant una mica mes al principi, hagués pogut rebaixar una mica la marca, però això mai es sabrà i quedarà pendent per l’any vinent. Tornaré segur. Ho tinc claríssim.


Al arribar em vaig trobar amb l’Albert que feia poquet que també ho havia fet i amb un gran amic (l’Alfons) que sabia que venia i em va fer molta il•lusió veure’l també a l’arribada. Al poc va arribar el Petit Reactor (quina gran cursa Bastús, cada dia et fas mes gran, felicitats) i després de recollir la medalla, hidratar-nos i abrigar-nos com vam poder, vaig tornar disparat a la zona d’arribada, perquè volia veure arribar a la parella Llopis & Pazos. Les dos van creuar la línia exultants i emocionades per haver completat el seu repte. Que gran que son les dos. La Isa per la seva engrescadora vitalitat i el seu companyerisme, que fa que sigui una peça importantíssima dins del Club. Encomana les seves ganes i el seu positivisme a tothom i com a President, nomes la puc felicitar i estar molt agraït pel que fa pels Dragons. Com a marit, em reservo el comentari, per no ser massa ensucrat ;-))). Un 10 per ella, amb l’organització de restaurants inclosa. I que dir de la Pazos, en mig any a fet un 5.000, un 10.000 i ara la Behobia. Impressionant. Quin caràcter i quina capacitat de superació. Orgull de Dragona per tots els poros de la pell. Moltíssimes felicitats, que faig extensives també a tota la resta de la Delegació o sigui, Victor Señor (quin marcon el teu nanu, estàs fortíssim), Victor Borjas (grande manito sabiendo sufrir teniendo como tenias la barriga), l’Albert (si ho se apreto una mica i et pillo jejeje), Joako (que decir de mi osito preferido, gran carrera fiera, imposible seguirte), Jordi Crespi, Roger, Judith (la meva Dulcinea preferida entrant a meta quasi xiulant), Katia, Sheila (detallas el teu esperant a la resta, ja tu vaig comentar en persona) i Chocs (felicitades per el debut y por ser finisher en una cursa tan dura). I també per la nostre suportar de luxe, la Isa Alias, que tots tenim ja ganes de que estiguis un altre vegada a tope i compartint curses amb els Dragons. Quin honor presidir un Gran Club com aquest.

Després de la carrera, cap a l’Hotel, dutxa i disparats al Restaurant a fer un bon dinar de recuperació, que ja ens el teníem tots ben merescut. Tarda de descans i per la nit sopar d’aniversari de la Judith i uns Gins Tònics posteriors com a celebració de les dos coses: Behobia mes aniversari.

Dilluns mati camí de tornada, amb una parada per dinar l’últim xuleton del cap de setmana a Tudela, amb visita inclosa al seu famós pont sobre l’Ebre ;-)))).....i cap a Sant Cugat, amb tothom dormint dins del cotxe menys jo, i el meu cap donant voltes al viscut a la cursa....expectatives acomplertes, agraïment infinit a la gent que va sortir a animar (grans i exagerats els bascos en tot, si s’ha d’animar, s’anima, la resta son tonteries....si organitzen una cursa es per fer-la la millor, sinó no ho fan....caràcter basc, per lo bo i per lo dolent, quasi sempre part bona...eskerrik asko...poble positiu i animat on els hagi), agraïments a tota l’organització, sobretot els voluntaris, que encara diluviant, allà estàvem amb el got d’avituallament a la ma i un somriure i un “aupa” a la boca, i sobretot pensant....aquesta serà una cursa fixe al calendari a partir d’ara. Es UNICA.


Aquí us deixo el link del meu Garmin amb les variables de la cursa


divendres, 2 de novembre del 2012

Cursa de la Amistat


El dia de Tots Sants es fa des de fa molts anys la Cursa de l’Amistat, que es una cursa de 16 km que va des del Castell de Montjuïc al Parc d'Atraccions del Tibidabo. Es una cursa especial i molt antiga, creada per Francesc Mates fa 32 anys, i que coincideix amb el que era el seu recorregut habitual d’entrenament que feia pels carrers de Barcelona. Francesc Mates també es el creador, juntament amb un company seu, de la Marató de Barcelona, i enguany es celebrava el 22 Memorial de la seva mort. Això i el fet de que es tracti d’una cursa no competitiva (no es prenen temps ni es fa amb chip), la fa una cursa molt especial.

S’hi afegeix el fet d’una perfecte organització, poder córrer pels carrers de Barcelona en un recorregut tan maco, alhora que exigent, i els regals finals. Total, una cursa que aquest any he descobert (gracies Anna Bastus) i que serà un fixe pels anys vinents. Us la recomano moltíssim.

La sortida es a les 8 del mati a la porta del Castell de Montjuïc  Allà ens trobem uns quants companys de Club (Joako, Pau, Sandro, Judith, Ana Pozo, Isa i el Edgar) i sense gaire temps per res, es dona la sortida i comencem a baixar la muntanya màgica, en l’únic tram del recorregut que es de baixada i ens permet agafar ritmes ràpids. Els primers km. els faig amb el Pau i l’Ana, a un ritme massa elevat per mi pensant en el que queda per endavant, cosa que fa que a l’alçada del Poble Espanyol, jo afluixi per agafar el meu ritme còmode de carrera i ells s’escapin per davant. Potser els hagués pogut seguir uns quants kms. mes però segur que després ho hagués pagat a la pujada al Tibidabo. El Joaquin, Sandro i Edgar ja s’han escapat des de’l principi i les nenes de Sant Cugat (Judith i Isa) van pel darrera, amb els seus ritmes de carrera adequats.

Tot baixant Montjuïc ja es pot veure la meta, que es l’església de dalt del Tibidabo, però encara ens falta creuar tot Barcelona. Ho fem pujant pel carrer d’Entença (pujada constant però còmode), girant per Deu i Mata, passant per Avinguda de Sarrià i cap amunt per Major de Sarrià. Tot pujada, que la faig prou rapideta. Es el que te entrenar a Sant Cugat, que tot son trencacames i t’habitues a les pujades. Una vegada arribem a dalt de Major de Sarrià, ja encarem la carretera de Vallvidrera en la part de carrera que serà mes dura. Abans d'arribar a les primeres corbes tancades, em prenc l’únic gel que porto (boníssims els GU de Vainilla) i això em dona unes forces addicionals per mantenir un ritme constant de pujada, que em fa arribar a Vallvidrera mes fàcil del que havia pensat. Després de passar pel centre del poble, queden els últims 4 km que son els que es faran mes durs, perquè el cansament ja es nota en les cames, però m’adono que vaig avançant a gent constantment i que en aquest tram, crec que m’avancen nomes 2 persones. No es que jo anés molt sobrat, sinó que em vaig saber regular al primer tram de la cursa i molta gent deu haver sortit a mort, i ara ho paga pujant al Tibidabo. Amb la mirada fixe al cim de la muntanya, van anar passant els kms. finals, amb els ànims dels voluntaris que organitzant la Cursa (un 10 per ells per la seva tasca i també per la Guàrdia Urbana). L’ultima pujada es la del Hotel La Florida i els records sempre emocionants de la meva trobada amb Bruce i tota la seva família a l’Hotel, ja fa uns anyets. Sempre que paso per la porta se’m dibuixa un somriure tonto. Una vegada passat l’Hotel ja encarem el tram d'arribada dins del mateix Parc d'Atraccions  per creuar la línia de meta just sota el Avió, lloc on també un munt de records d'infantessa em passen pel cap. Que entranyable que es el Parc d'Atraccions del Tibidabo. Al arribar, sense cronometratge com he dit, una gran quantitat de voluntaris ens vàrem repartir un munt de regals. Al final semblàvem que sortíem del super, de tan carregats com anàvem.



Després de tornar enrere per esperar a la Isa i la Judith, per animar-les i veure la seva arribada, vam estar una estoneta petant la xerrada i fent les fotos de rigor, també amb el Sergi i l’Anna Bastus (moltes gracies per pujar a veure’ns, després de la petita intervenció que vas tenir, tot un detall). Ens encabim tots com podem en els dos cotxes i un altre cop de tornada a la ciutat, tots amb un somriure a la boca i la satisfacció d’haver fet una Cursa molt dura però molt especial, que estic segur que tothom voldrà repetir l’any vinent. Jo vaig quedar especialment satisfet amb el meu rendiment i amb molt bones expectatives per la Behobia, que ja s’acosta.


Us deixo aquí el link amb els resultats del meu Garmin: