dissabte, 29 de desembre del 2012

Any 2012....reptes assolits...i seguim


GENER:   L’any va començar amb la Mitja Marató de Sitges i una lesió als cuadriceps a mitja cursa que va fer que tingues que abandonar al km.15 mes o menys. Decepció i resignació.

FEBRER:   La Mitja Marató de Granollers amb un fred polar, no massa preparació desprès de la lesió de Sitges i una MMP assolida, Però amb molt patiment al final i sense gaudir dels últims kilòmetres. Error de voler anar massa ràpid al principi, que vaig pagar al final, perquè em faltaven km. d’entrenament.

MARÇ:   El mes del èxit de l’any. Finisher Marató de Barcelona. Un somni fet realitat, en el mes del meu aniversari (46). Mai hauria imaginat la satisfacció que vaig sentir al creuar la meta...sumada al enterar-me que la Isa també ho havia aconseguit. Al creuar la meta s’oblida automaticament tot el patiment anterior, que a estat molt, sobretot a partir del km.32 (collons que alt que es el famós mur i com costa superar-lo). Abans havia fet la Maratest de Badalona amb bones sensacions, però aribant mes que justet.

ABRIL:   MMP en un 10.000 en la Cursa de Bombers, aconseguit amb l’inercia que portava dels entrenaments de la Marató i per un bon perfil de cursa.

MAIG:   Ha estat el mes de l’Stage dels Dragons a Puigcerdà. Fantàstic, molt ben organitzat i un èxit en tots els sentits. Això es fer Club en majúscules. El primer de molts mes que han de venir en els anys posteriors. Impagables imatges gravades dels entrenaments de transicions (“pero que fas tete”). A part, vaig fer el Trail de Sant Esteve de Palautordera sense fer-me mal al turmell, i primera suspensió (en vindrien mes) per pluja de la temporada, al FastTriatló de Castelldefels. 
 
JUNY:   Mes tranquilet d’entrenaments sense competicions.

JULIOL:   El mes de les triatlons. Primer Sprint a Les Angles amb el mal rollo del neopré i l’striptease a la moto d’aigua. Desprès la Sprint de la Vila, amb un molt bon segment de run i per acabar, debut i Finisher en l’Olimpica (durisima) d’Andorra, amb neopré inclòs i sense males sensacions. Molt bon swim i run. Com sempre, a millorar la bici. Segon èxit de la temporada.

AGOST:   Vacances i Bruce.

SETEMBRE:  Segona anulació de l’any per pluja. El Triatló Olímpic de Gavà es converteix en una triatló Run-Bike-Run, i ens quedem sense poder nadar. De tota manera, molt content pel rendiment. Les cames comencen a funcionar.

OCTUBRE:   Tercera i ultima anulació a la Triatló Sprint de Vilanova. Aquesta vegada no fem res, tot anul·lat. Directes al dinar final de temporada dels Dragons. I quatre dies mes tard, un altre moment important de l’any. Dimissió del Xavi com a President (quina llàstima) i em nomenant nou President del Club. Alegria, orgull i responsabilitat a parts iguals. Començo els entrenaments personalitzats amb el gran Jaume Leiva.

NOVEMBRE:   Mes de running molt intens amb grans carreres a la Cursa de la Amistat (quin bombonet de cursa mes maco), Behobia-Donosti (espectacular ambient, pluja a mars, cap de setmana Dragó intens, i una gran carrera amb molt bon ritme...tot un espectacle que supera el que m’havien explicat) i per acabar la Jean Bouin, fent de llebre, amb la satisfacció que això comporta. I imatges a tv3 en primer plà.

DESEMBRE:   Tanco l’any amb un molt bon Trail del Farell i per sobre de tot, el tercer èxit de l’any, la Mitja Marató de Salou, amb MMP i la satisfacció de veure que els entrenaments del Jaume i la constància estan donant els seus fruits. Això em dona moral i forces per seguir, perquè reconec que els entrenaments son durillos i s’ha de tenir força de voluntat per seguir-los.

FELIÇ ANY NOU A TOTHOM......MOLTA SALUT PER SOBRE DE TOT.....FORÇA DRAGONS

dilluns, 17 de desembre del 2012

Mitja Marató de Salou (anem pel bon camí)


Dintre del pla d’entrenament que portem amb el Jaume Leiva, arribava aquesta Mitja Marató de Salou, que ell m’havia recomanat de fer, per poder testar com anaven els entrenaments i l’evolució que portava des de Octubre, mes en que vaig començar a entrenar en ferm amb ell.
Era una Mitja dura i complicada, sobretot pel perfil i perquè normalment fa bastant vent i que el Jaume m’havia predit que faria en 1,42 mes o menys. La setmana anterior vaig tenir moltes molèsties al soli de la cama esquerra, múscul que se’m va inflamar molt i que provocar que deixes d’entrenar des de dimecres, exceptuant un petit rodatge de proba dissabte, per veure com evolucionava. Parlant divendres amb el Jaume em va dir que la corres amb les mitges compressives (Compressport) i que si notava que em feia molt de mal, que m’atures immediatament, que podia lesionar-me i perdre tot l’entrenament que portàvem fins ara.

O sigui que així dissabte per la tarda marxem cap a Segur de Calafell, que es on dormirem, després de fer un sopar a base da pasta a Calafell amb la Bastus, la Judith, el Victor i la Isa. A dormir d’horeta i l’endemà cap a Salou, tots junts, que ens teníem que trobar amb la resta de la delegació dragona que corrien la proba, que eren el Joako, la Katia i el Borja (ell feia la proba de 10km). Jo nomes tenia el cap els dolors de la cama i com respondria durant els 21km de la carrera. Diumenge va fer un dia completament de primavera (estrany per un 16 de desembre) i recordant la frase que diu que “la calor es l’enemic silenciós d’un corredor”, decideixo sortir amb la samarreta de tires, pantalons curts i res mes. A la recollida de dorsals em torno a trobar al coach Leiva, que em torna a insistir en les cremes (radio salil) i en les mitges compressores. Evidentment, l’hi faig cas, que per això en sap un munt. Petons, abraçades i les fotografies de rigor i ja ens col·loquem tots a la línia de sortida.


Jo decideixo sortir amb la llebre de 1h 40min i ja anirem veient com ens trobem durant els primers kilòmetres. El Joako i el Victor ja marxen per davant nomes començar i jo començo la carrera en solitari (de fet, si tinc que ser sincer, es com m’agrada fer-les), com el 99% de curses que he corregut. Els primers 5 km els faig molt be al costat de la llebre i un nodrit grup d’atletes, però com que veig que la cama ja comença a estar escalfada i no em fa gaire mal, augmento una miqueta el ritme i marxo per davant de la llebre, sempre pensant que, si mes endavant afluixo ritme, em puc tornar a enganxar a ella, i tinc el 1,40 prou a tocar. Que de fet, es el que em feia il·lusió de fer, perquè representava baixar 5 min la meva MMP de Granollers 2012. Aquesta primera part de la cursa es bastant avorrida, però ens anem creuant algun cop amb la resta de participants, el que fa que vegi al Jaume (líder destacat des de el primer moment) i la resta de cracks que van per davant, amb els seus ritmes impossibles. També ens creuem amb la resta de Dragons, amb els crits d’ànim corresponents entre nosaltres.
Els kilòmetres van passant i em vaig trobant molt be. Sòlid, aguantant el ritme entre 4,40 i 4,50 perfectament i gaudint de la carrera i amb la satisfacció de veure com els entrenaments estan donant els seus fruits, perquè mai havia pensat que podria aguantar aquests ritmes amb certa facilitat. Les pulsacions no passen de 160 i tot marxa perfecte. El cap també continua al soli, però el dolor es controlable i no augmenta, o sigui, que endavant. Kilòmetre darrera kilòmetre (amb uns tobogans amb molt de vent, que fan la cursa molt dura) em planto al 15, on, juntament amb l’avituallament d’aigua (no havia res mes en tota la cursa), em prenc l’únic gel de GU que portava (aquest cop de vainilla, boníssims com tots) i ja encaro la ultima pujada, que es la mes exigent. Sempre amb la llebre de 1,40 per darrera i cada vegada mes convençut de poder baixar aquesta marca. Aquesta pujada es dura però curta (ja se que em repeteixo molt, però es el que te entrenar a Sant Cugat, tota pujada sembla assumible) i sense adonar-me ja estic a dalt i ara ja solament queden els últims 4 km fins la línia d’arribada. Potser son els mes bonics perquè correm paral·lels al mar, pel passeig marítim, amb un fantàstic dia solejat, que gaudeixo a tope, avançant a molta gent, perquè tinc encara forces, que en fan poder apretar una mica mes els últims kilòmetres. Penso que he fet una cursa intel·ligent, cosa que em fa arribar al final encara amb una espurna de força i poder gaudir el tram final. Em creu un altre cop amb el Joako i el Victor i veig que son impossibles d’agafar, però soc feliç de poder córrer (quasi) al seu nivell, cosa absolutament inimaginable abans de l’estiu. Ultima pujadeta i ja encaro de baixada l'arc d’arribada al pavelló d’esports de Salou, seguint avançant a gent, i mirant el rellotge i amb un somriure d’orella a orella, per la satisfacció de la feina ben feta. Premo l’stop, paro de corra, i miro el rellotge i veig: 1h 38min 44seg. MMP amb una millora de 6 min sobre l’anterior. Content i satisfet son les dos paraules que defineixen el meu estat en aquell moment. Els entrenaments estan donant el seus fruits i el sacrifici te la seva recompensa. Però s’ha de seguir, que els objectius son Granollers i Marató de Barcelona.

Al arribar de seguit em trobo el Joako i el Victor, que han fet també MMP i unes fantàstiques marques tots dos, i el Borja, que també a fet un carreron al 10.000. Moltes felicitats per tots tres per les seves curses. Després arriben l’Anna (petit reactor), la Katia i la Judith (amb el seu somriure etern a la cara). Totes tres han fet també MMP i es mereixen unes felicitacions immenses, perquè fer-ho a Salou, no es gens fàcil. Tothom l’ha trobat mes dura que la Behobia, Jaume Leiva inclòs. I probablement ho es.

Pel final em deixaré a la meva dona, que va arribar desfeta i marejada i que tenia que haver abandonat a la meitat i que no ho va fer, per una barreja d’amor propi, voluntat, lluita, sacrifici, força i perquè no dir-ho, inconsciència. Portava temps malalta i sense entrenar i no l’hi va sortir la carrera que ella es mereix. Però aquí no l’hi retreure res, perquè el que tenia que dir-l’hi ja ho vaig fer en privat. L’única cosa que espero es que hagi après la lliçó i que segueixi els consells de tota la gent que l’estima i que solament l’hi vol be. Entre els que estic jo, esta clar. No oblidis mai aquesta carrera Isa (ni la de Montornès 2011). No fem això per ser herois de res, sinó per passar-ho be i gaudir, i quan això no s’aconsegueix, millor plegar. Saps que t’estimaré igual.....o potser mes i tot ;-)))))))))

Aquí us deixo el link del meu Garmin, perquè pogueu veure l’evolució de la cursa. Mal m’està dir-ho, però vaig clavar els parcials com un autèntic rellotge suís. Molt satisfet....ho havia dit abans?


dilluns, 3 de desembre del 2012

Cursa Muntanya del Farell


Aquest diumenge es feia la Cursa del Farell de 13 km a Caldes de Montbui i ens hi vam apuntar, perquè ens havien parlat molt be d’ella. Com que m’havia rajat de fer la Travessa de les Medes, perquè em feia molta mandra pel fred, aquest Trail de muntanya era un bon substitut. Eren 13 km que per temes organitzatius es van convertir després es 14,5.

Quan ens vam aixecar pel mati i ja de camí cap a Caldes, vam veure que fotia un fred que pelava i que la carrera seria dura. Arribem i ens reunim amb tots els altres Dragons que la feien per la foto de rigor i per comentar com faríem la cursa. Amb el fred que feia, em vaig abrigar encara amb una capa mes, que després en cursa em sobraria. Sempre el mateix error de sortir massa abrigat, però es que a l’hora de sortir i abans d’haver entrat en calor, tota la roba que portis et sembla poca. I després en cursa tot sobra.


A les 10 en punt sortim i el Sandro i el David ja tirant pel seu compte (estan a un altre nivell) i jo començo amb el Victor i l’Anna. La Isa (pobreta esta amb un constipat de mil dimonis i encara a volgut córrer), la Judith i la Katia, es queden per darrera portant els seus ritmes. Primers 2,5 km d’asfalt per dins del poble (com costa córrer amb les Trabuco per asfalt) i ja després entrem a la pista per la Urbanització del Farell. Aquí be una pujada constant que es fa molt dura i els tres del meu grup ens separem. Jo marxo per davant, el Victor al mig i l’Anna es queda un pel al darrera. Comença lo veritablement dur. Fins l’avituallament del km 6 la cursa es fa dura i selectiva. Camino solament un cop per agafar forces i baixar pulsacions. Ja fa estona que m’he tret el buff i que m’he arremangat les dos samarretes i que em sobra la meitat de roba que porto. Una vegada passat l’avituallament, justet amb solament aigua (ohhh gran decepció perquè m’esperava gominoles com a Sant Esteve), comença una zona de pujades i baixades que et permet anar a bon ritme i recuperant a les baixadetes. Estic en forma i es nota. Avanço a molta gent. Al poc ja entrem en un corriol molt bonic, on tothom es posa en fila india i no es pot passar a ningú, perquè no hi ha espai. Si avances, et jugues els turmells. Després del corriol ja encarem la baixada cap a Caldes i ja gent es llença cap avall com a bojos. Aquí poso el fre de ma i baixo tranquilet, com sempre patint pels meus turmells de porcellana (porto una turmellera a l’esquerra per precaució, però no m’en enfio). A la baixada em passa gent, però no m’importa en absolut perquè no em vull jugar una lesió i adéu mitja temporada. Quan arribem abaix, fem un kilometret planet fins que entrem a la riera de Caldes. Sort que esta seca i que no fa pudor, perquè fa anys aquesta riera era insuportable, per la gran quantitat d’industria que hi ha a Caldes i que hi abocavent de tot, sense cap control. L’unic problema ara es anar en compte amb el terreny, que es molt inestable perquè esta ple de pedres. Passada la riera, últims metres per encarar la recta d’arribada i passar l’arc amb un temps de 1h 16min 49seg. Ha estat una bona cursa. Estic satisfet.

Al poc ja arribem el Victor, l’Anna (quina gran forma que esta agafant el petit reactor), la Isa (mira que te pundonor, perquè arriba asfixiada perduda, amb el constipat de cavall que porta a sobre.....abandonar es una paraula que no coneix....que gran, alhora que una mica irresponsable), la Judith (gracies per cuidar de la meva dona i pel caldo que ens vas portar) i la Katia. El Sandro i el David han arribat abans (estan els dos On Fire total) i ja no els veiem, perquè han tingut que marxar.

Aquesta vegada decidim fer un tercer temps de nivell i ens anem tots a fer un bon esmorzar de forquilla en una masia de Caldes. Una magnifica manera de recuperar forces, mentre ens fotem una bona botifarra negre amb patates i una birra (Damm of course). Xerradeta, anecdotes, rises....una bona cirereta per un mati de diumenge de fred, esport i amistat.

Aqui teniu el link del meu Garmin:

Sin título de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

dimarts, 20 de novembre del 2012

Jean Bouin 2012


Aquest any la Jean Bouin coincidia amb el segon aniversari de la fundació dels Dragons i vam anar una gran quantitat de socis a fer-l’ha. A mi em feia molta il·lusió fer-l’hi de llebre a la meva dona, perquè pogués baixar de 50 min i a mida que van anar passant els dies, també s’hi van afegir al objectiu, la Judith, la Anna Bastús i el Martí. Fantàstic. Un objectiu engrescador per tots ells i un repte personal per mi, perquè mai havia fet de llebre. Però estava convençut de marcar el ritme perfectament, perquè darrerament estic en molt bona forma i estic corrent millor que mai. El repte no m’espantava i estava segur de fer-ho be.
Un constipat molt fort de la Isa, conseqüència del diluvi de la Behobia, la va deixar fora de combat i es va tenir que quedar a casa. Quina mala sort, amb la il·lusió que em feia fer-l’ha plegats. En fi, segur que hauran molts mes 10.000 per fer una bona marca.

Abans de la sortida ens fem la fotografia de rigor amb tota la delegació Dragona, que aquesta vegada es impressionant, i després dels ànims a tothom, ens posem al calaix de sortida amb el Xaxa també com a integrant del grupet a portar. Perfecte. Al mateix calaix em trobo al Rafa i al David, que sabia que també la feien (quina casualitat) i els dic que si volen fer sub 50, s’afegeixin al grup, cosa que diuen que faran encantats. En un moment hem format un grup gran i maco. Tothom amb ànims alts i optimisme per assolir la marca. Be, no tots, la Judith estava una mica preocupada pel ritme, que creia alt per ella, que portaríem, i també trobant a faltar a la seva companya inseparable d’entrenaments i curses.


Donen la sortida i tots a córrer. Tot surt com havia pensat i anem sumant kilòmetres, sempre una mica per sota de 5,00, per poder tenir un coixí suficient, per quan arribi el tram final de pujada pel Paral·lel, que sempre costa mes. Anem tots al ritme que marco i els vaig cantant tots els passos quilomètrics perquè siguin optimistes de cara al final. Al Martí i l’Anna se’ls veu forts i a vegades, els tinc que dir que afluixin perquè van massa ràpids. A la Gran Via atrapem a la Lidia i també se’ns uneix al grup. Cada vegada som mes Dragons, que guay. Passem la meitat de carrera amb un marge de 35 segons, o sigui, que tot va perfecte. A l’única que l’hi esta costant mes es a la Judith, però no paro d’animar-la perquè penso que ho pot aconseguir. Arribem a l’avituallament del km. 6 i aquí es on la Judith es despenja de tots i jo decideixo quedar-me amb ella, per fer la resta de cursa al seu costat. Els dic a la resta que tirin pel seu compte i els animo a no baixar el ritme, perquè l’objectiu esta a tocar. Els últims kilòmetres els vaig fer amb la Judith, animant-la i veient-la patir com mai ho havia fet (de fet, m’ho va confessar a l’arribada). La pujada al Paral·lel se l’hi va fer molt llarga, però al final no va parar de córrer en cap moment i vam creuar la meta amb un temps de 51min 14seg, que rebaixa la seva millor marca de la distancia en 14 min...tot un èxit...quina crack. A tall d’anècdota comentar que ens van filmar pujant el Paral·lel i que després vam sortir en el reportatge d’Esport 3 de la cursa. Aqui us adjunto el link del programa. Nosaltres sortim al minut 12,40.



Al creuar la línia d’arribada, em vaig trobar amb la resta d’integrants del grup sub 50 i la seva cara de satisfacció ho deia tot. Tots havien baixat de 50 min i estaven contentíssims. Em va fer molta il·lusió posar un granet de sorra a que assolissin les seves marques, cosa que es molt satisfactori personalment. Una llàstima que la Isa no pugues venir, perquè estic convençut que també ho hagués aconseguit. Moltes felicitats al Martí, a l’Anna Bastus i al Xaxa pel repte assolit i també molt especialment, a la Judith, perquè va córrer i patir com una campiona....tot i el moment “ma agafada” del carrer Lleida jejeje. Tota la resta de Dragons també van fer unes marques fantàstiques i unes millores boníssimes....tot un èxit col·lectiu....amb debuts postpart inclosos (la Julia ha tornat i en no res tornarà a estar en forma).

Del mercadillo “gitano” que es va formar després al pàrquing de Les Arenes, per provar les noves equipacions, quasi que no parlaré....va estar divertit......alhora que curiós.

divendres, 16 de novembre del 2012

Behobia - Donosti 2012


Arribava una de les curses que mes il•lusió em feia fer. La cursa que tothom deia que s’havia de córrer, que era super espectacular, per l’ambient, recorregut, participació...la cursa que s’equipara amb la Mitja de Granollers en quan a públic...una cursa històrica (48 edició) en un país fantàstic (Euskadi)....tot eren expectatives, que ja d’entrada diré, totalment complertes amb escreix...intentaré ser una mica ordenat amb el relat, perquè tinc mil flaixos i vivències al cap, que m’estan caient sobre les tecles de l’ordinador....ara que tinc una estoneta de tranquil•litat les intentaré escriure.

Tot comença divendres a la tarda quan sortim de Sant Cugat, amb el cotxe carregat de ganes i de bon rotllo, amb la Llopis, la Riera, la Bastus i la Alias. Vaja, mes ben acompanyat, impossible. I us tinc que dir que, en algun moment de les 6 hores de viatge, inclòs hem van deixar parlar i el mes important, semblava que m’escoltaven. Companyia de luxe. Autopista i cap al Nord. Amb una inesperada visita a l’estació del AVE de Saragossa per un petit problema d’orientació (autopista vs autovia, va ser el detonant de la confusió) i amb un forçat “pipi-stop” de les nenes (jo no paro quasi mai quan condueixo un cotxe en distancies llargues), arribem a la Pension Bahia de Donosti, amb temps de deixar les coses a les habitacions, el cotxe al pàrquing (lloc de descans fins la tornada dilluns), i vam sortir a menjar alguna coseta per “lo viejo”, sota un aiguat de mil dimonis, que ens acompanyaria durant tot el cap de setmana i que era el preludi del que passaria el dia de la cursa. Tornem al Hotel xops de dalt a baix, però amb els primers “pinxos” a la panxa i a descansar, que ja toca.


Dissabte al mati ens aixequem d’horeta per fer una mitja horeta de runnnig pel passeig de la Platja de la Conxa, aprofitant una de les poques hores de sol que vam tenir. Trenta minutets per estirar les cames, arribar al Peine de los Vientos (amb foto inclosa) i per creuar-se a un munt de runners, que també havien pensat el mateix. A Donosti s’han d’aprofitar les hores de sol a tope. Ens creuem i saludem a molta gent coneguda i al final una petita xerradeta amb el gran Jaume Leiva (que a part es el meu entrenador...quin luxe), favorit per la Behobia, que també estava entrenant. Favoritisme que confirmaria amb una espectacular victòria en solitari amb una marca estratosfèrica, amb l’aiguat que va caure en cursa.
Després de l’entrenament van anar a la Fira del Corredor a buscar els dorsals i ja vam començar a copsar el gran ambient que hauria l’endemà a la cursa. Cua per entrar, un munt de gent dins del Velòdrom d’Anoeta, trobada amb una part de la resta de delegació Dragona, una mica de shopping als stands dels patrocinadors i una altre xerrada amb el Jaume, que estava a l’stand de Adidas, complint amb les seves obligacions de patrocinadors, sempre amb un somriure a la cara i atenent a tothom amb la seva amabilitat habitual. Ens va confessar els nervis previs de la carrera (no solament som nosaltres, els cracks també en tenen) i una mica l’estratègia que seguiria ell, a part de donar-nos uns consells per afrontar la cursa. Recordo les seves paraules dient que gaudis de la cursa, que intentes fer sobre 1,45, que aquest no era la cursa objectiu de la temporada (ho es la Marató de Barcelona) i que estava al principi de temporada d’entrenaments. Resumint: a gaudir de la cursa.....era el que volia fer, la veritat.


Al sortir de la Fira, un bon dinar i una estoneta de siesta per descansar per l’endemà. Després de la siesta ens vam reunir amb un parell de cracks que venien de Barcelona també a fer la cursa: l’Albert i el Victor B., fent uns “pinxos” previs al sopar de pasta de rigor del dia anterior a la carrera.
Sopem amb la practica totalitat de la delegació Dragona (faltàvem Joako, Pazos i Victor Señor), ja tots pensant en l’endemà i decidim que sortirem tots plegats junts en els últims calaixos de sortida, per no tenir que anar tan d’hora a Behobia i estalviar-nos les hores prèvies a la sortida, sota l’aiguat que es preveia, com així va ser. A dormir d’hora que s’ha de descansar, que diumenge es el gran dia.


Diumenge ens aixequem d’hora, esmorzem al Hotel i en aquestes, que ja tenim al Joako i a la Pazos aquí. També han arribat l’Albert i el Victor, i tots dins de la nostre habitació, canviant-se, preparant les bosses d’escombraries (gracies Albert) que ens servirien de xubasquero abans de la cursa. L’habitació semblava el camarote de los hermanos Marx, va estar molt divertit. Marxem cap a l’estació de tren i allà havíem quedat amb la resta de Dragons per anar plegats a Behobia. Al arribar estava caient un aiguat de mil dimonis i en l’estona que vam estar esperant els busos de l’organització perquè ens portessin a la línia de sortida, ja ens vam quedar completament xops. Arribem, una petita estona amagats de la pluja dins d’una pastisseria i decidim sortir tots junts el mes aviat possible, per començar la cursa. Ànims, abraçades i petons previs i comencem a viure l’espectacular ambient que ens trobaríem en carrera. La sortida he de dir que estava perfectament organitzada, tot i la que estava caient. I que tothom tenia la moral pels aires i amb unes ganes boges de començar a córrer.


Sense adonar-nos ja estem sota l’arc de sortida i a córrer tots, que tenim 20 km durets per endavant. Al principi sortim molt tranquilets amb l’Albert, el Joako i el Victor pels carrers d’Irun i ja ens adonem que aquesta carrera es especial. Esta tot pleníssim de gent animant, no hi ha cap tros de carrer que no hagi gent a banda i banda, grans, no tan grans, joves, nens, homes, dones....tothom esta animant....quin espectacle. Els primers 5 km els fem plegats i les noies ja s’han quedat al darrera, portant elles els seu ritme pensat de carrera. Aquests 5 primers km els fem a ritmes descansats, pensant tots en el que vindria després, ja que cap dels 4 l’havia corregut abans i tampoc s’haviem ben be de la duresa del recorregut. Al km 6 ja van començar les primeres rampes fortes del alt de Gaintxurizketa i aquí jo ja em vaig quedar endarrerit per agafar el meu ritme de cursa. Potser els podia haver seguit un tros mes, però pensava en el que m’havia dit el Jaume i volia arribar a Miracruz en condicions optimes, com així va ser.
Una vegada passat Gaintxurizketa, mes be del que m’havia imaginat, crec que producte dels entrenaments en rampes a Sant Cugat, però sobretot pels ànims i els constants “aupa” que rebíem de la gentada que havia a les voreres. Passat el port entràvem a la zona de tobogans de Lezo, una zona preciosa paisajisticament, verda com nomes pot ser a Euskadi, i amb l’animació estel•lar del pirata de la Behobia, tot un personatge. En aquest tram ja vaig incrementar el ritme, posant-me per sota de 5,00 el km i corrent amb molt bones sensacions. Pluja intensa i animació constant eren els companys permanents.
Després de Lezo vam entrar a la zona que tothom diu que es mes avorrida, que es el Port de Pasaia. Canviàvem el verd pel gris, la gespa pel ferro, les ovelles pels vaixells, però la constant de gent i pluja seguia estan. Pasaia es una zona especialment “borroka” i així es veia i sentia en l’animació. Familiars de presos demanat el seu acostament a presons d’Euskadi, crits constant de Visca Catalunya Lliure i gran quantitat d’estelades i ikurrinyes juntes. Be de fet, comentar, que els crits de Visca Catalunya ens van acompanyar durant tot el recorregut, cosa que em va sorprendre sobre manera, perquè tot i que eren molts els catalans que corríem la Behobia (uns 4.000 del total de 24.000), no m’imaginava que el públic ens animes d’aquesta manera tan reivindicativa. Ja se que em repeteixo, però una matricula d’honor per ells.
Passem el port de Pasaia i davant nostre esta l’ultima pujada a Miracruz. Al sortir del port se’m va torçar el turmell, el turmell maleit de mil lesions, el turmell delicat, i vaig maleir la mala trepitjada perquè durant 500 metres em feia un mal fortíssim, però en vaig dir a mi mateix: no hi pensis, oblidat, segueix corrents i disfruta, sobretot disfruta. Al començar a pujar Miracruz ja no hi pensava. La pujada la vaig fer super fort i avançant a moltíssima gent, sabent que a partir de dalt, ja tot seria baixada fins l’arribada. Deu n’hi do quin espectacle de gent un altre cop a banda i banda, semblava i no exagero, una etapa de muntanya del Tour de França....brutal.
Una vegada a dalt i amb les cames ja cansadetes de l’esforç, però amb un somriure a la cara perquè veia que podia baixar de 1,40, que era el meu somni secret, em vaig llençar al descens pel barri de Gros amb la mirada fixe al Cantàbric embravit de la Platja de la Zurriola. Quin espectacle, pell de gallina, emoció continguda i crits i mes crits d’ànims. Arribem al Kursaal i l’única cosa que penso ja es en l’últim kilòmetre, en treure’m el xaleco impermeable perquè es vegi la samarreta per mostrar amb orgull del Club que soc, corrents pel costat de la gent i gaudint, gaudint molt d’aquest últim kilòmetre fins l’Alameda del Boulevard, amb la mirada clavada a l’arc d’arribada i amb la satisfacció interna de la feina ben feta. Des de la Marató de Barcelona, no havia gaudit tan d’aquests últims 500 metres de carrera....espectacular, emocionant, ho recordaré sempre. Temps final de 1h 38min 56 seg, amb molt bones sensacions, i gaudint en tot moment de la cursa, tal com m’havia dit el Jaume. Potser apretant una mica mes al principi, hagués pogut rebaixar una mica la marca, però això mai es sabrà i quedarà pendent per l’any vinent. Tornaré segur. Ho tinc claríssim.


Al arribar em vaig trobar amb l’Albert que feia poquet que també ho havia fet i amb un gran amic (l’Alfons) que sabia que venia i em va fer molta il•lusió veure’l també a l’arribada. Al poc va arribar el Petit Reactor (quina gran cursa Bastús, cada dia et fas mes gran, felicitats) i després de recollir la medalla, hidratar-nos i abrigar-nos com vam poder, vaig tornar disparat a la zona d’arribada, perquè volia veure arribar a la parella Llopis & Pazos. Les dos van creuar la línia exultants i emocionades per haver completat el seu repte. Que gran que son les dos. La Isa per la seva engrescadora vitalitat i el seu companyerisme, que fa que sigui una peça importantíssima dins del Club. Encomana les seves ganes i el seu positivisme a tothom i com a President, nomes la puc felicitar i estar molt agraït pel que fa pels Dragons. Com a marit, em reservo el comentari, per no ser massa ensucrat ;-))). Un 10 per ella, amb l’organització de restaurants inclosa. I que dir de la Pazos, en mig any a fet un 5.000, un 10.000 i ara la Behobia. Impressionant. Quin caràcter i quina capacitat de superació. Orgull de Dragona per tots els poros de la pell. Moltíssimes felicitats, que faig extensives també a tota la resta de la Delegació o sigui, Victor Señor (quin marcon el teu nanu, estàs fortíssim), Victor Borjas (grande manito sabiendo sufrir teniendo como tenias la barriga), l’Albert (si ho se apreto una mica i et pillo jejeje), Joako (que decir de mi osito preferido, gran carrera fiera, imposible seguirte), Jordi Crespi, Roger, Judith (la meva Dulcinea preferida entrant a meta quasi xiulant), Katia, Sheila (detallas el teu esperant a la resta, ja tu vaig comentar en persona) i Chocs (felicitades per el debut y por ser finisher en una cursa tan dura). I també per la nostre suportar de luxe, la Isa Alias, que tots tenim ja ganes de que estiguis un altre vegada a tope i compartint curses amb els Dragons. Quin honor presidir un Gran Club com aquest.

Després de la carrera, cap a l’Hotel, dutxa i disparats al Restaurant a fer un bon dinar de recuperació, que ja ens el teníem tots ben merescut. Tarda de descans i per la nit sopar d’aniversari de la Judith i uns Gins Tònics posteriors com a celebració de les dos coses: Behobia mes aniversari.

Dilluns mati camí de tornada, amb una parada per dinar l’últim xuleton del cap de setmana a Tudela, amb visita inclosa al seu famós pont sobre l’Ebre ;-)))).....i cap a Sant Cugat, amb tothom dormint dins del cotxe menys jo, i el meu cap donant voltes al viscut a la cursa....expectatives acomplertes, agraïment infinit a la gent que va sortir a animar (grans i exagerats els bascos en tot, si s’ha d’animar, s’anima, la resta son tonteries....si organitzen una cursa es per fer-la la millor, sinó no ho fan....caràcter basc, per lo bo i per lo dolent, quasi sempre part bona...eskerrik asko...poble positiu i animat on els hagi), agraïments a tota l’organització, sobretot els voluntaris, que encara diluviant, allà estàvem amb el got d’avituallament a la ma i un somriure i un “aupa” a la boca, i sobretot pensant....aquesta serà una cursa fixe al calendari a partir d’ara. Es UNICA.


Aquí us deixo el link del meu Garmin amb les variables de la cursa


divendres, 2 de novembre del 2012

Cursa de la Amistat


El dia de Tots Sants es fa des de fa molts anys la Cursa de l’Amistat, que es una cursa de 16 km que va des del Castell de Montjuïc al Parc d'Atraccions del Tibidabo. Es una cursa especial i molt antiga, creada per Francesc Mates fa 32 anys, i que coincideix amb el que era el seu recorregut habitual d’entrenament que feia pels carrers de Barcelona. Francesc Mates també es el creador, juntament amb un company seu, de la Marató de Barcelona, i enguany es celebrava el 22 Memorial de la seva mort. Això i el fet de que es tracti d’una cursa no competitiva (no es prenen temps ni es fa amb chip), la fa una cursa molt especial.

S’hi afegeix el fet d’una perfecte organització, poder córrer pels carrers de Barcelona en un recorregut tan maco, alhora que exigent, i els regals finals. Total, una cursa que aquest any he descobert (gracies Anna Bastus) i que serà un fixe pels anys vinents. Us la recomano moltíssim.

La sortida es a les 8 del mati a la porta del Castell de Montjuïc  Allà ens trobem uns quants companys de Club (Joako, Pau, Sandro, Judith, Ana Pozo, Isa i el Edgar) i sense gaire temps per res, es dona la sortida i comencem a baixar la muntanya màgica, en l’únic tram del recorregut que es de baixada i ens permet agafar ritmes ràpids. Els primers km. els faig amb el Pau i l’Ana, a un ritme massa elevat per mi pensant en el que queda per endavant, cosa que fa que a l’alçada del Poble Espanyol, jo afluixi per agafar el meu ritme còmode de carrera i ells s’escapin per davant. Potser els hagués pogut seguir uns quants kms. mes però segur que després ho hagués pagat a la pujada al Tibidabo. El Joaquin, Sandro i Edgar ja s’han escapat des de’l principi i les nenes de Sant Cugat (Judith i Isa) van pel darrera, amb els seus ritmes de carrera adequats.

Tot baixant Montjuïc ja es pot veure la meta, que es l’església de dalt del Tibidabo, però encara ens falta creuar tot Barcelona. Ho fem pujant pel carrer d’Entença (pujada constant però còmode), girant per Deu i Mata, passant per Avinguda de Sarrià i cap amunt per Major de Sarrià. Tot pujada, que la faig prou rapideta. Es el que te entrenar a Sant Cugat, que tot son trencacames i t’habitues a les pujades. Una vegada arribem a dalt de Major de Sarrià, ja encarem la carretera de Vallvidrera en la part de carrera que serà mes dura. Abans d'arribar a les primeres corbes tancades, em prenc l’únic gel que porto (boníssims els GU de Vainilla) i això em dona unes forces addicionals per mantenir un ritme constant de pujada, que em fa arribar a Vallvidrera mes fàcil del que havia pensat. Després de passar pel centre del poble, queden els últims 4 km que son els que es faran mes durs, perquè el cansament ja es nota en les cames, però m’adono que vaig avançant a gent constantment i que en aquest tram, crec que m’avancen nomes 2 persones. No es que jo anés molt sobrat, sinó que em vaig saber regular al primer tram de la cursa i molta gent deu haver sortit a mort, i ara ho paga pujant al Tibidabo. Amb la mirada fixe al cim de la muntanya, van anar passant els kms. finals, amb els ànims dels voluntaris que organitzant la Cursa (un 10 per ells per la seva tasca i també per la Guàrdia Urbana). L’ultima pujada es la del Hotel La Florida i els records sempre emocionants de la meva trobada amb Bruce i tota la seva família a l’Hotel, ja fa uns anyets. Sempre que paso per la porta se’m dibuixa un somriure tonto. Una vegada passat l’Hotel ja encarem el tram d'arribada dins del mateix Parc d'Atraccions  per creuar la línia de meta just sota el Avió, lloc on també un munt de records d'infantessa em passen pel cap. Que entranyable que es el Parc d'Atraccions del Tibidabo. Al arribar, sense cronometratge com he dit, una gran quantitat de voluntaris ens vàrem repartir un munt de regals. Al final semblàvem que sortíem del super, de tan carregats com anàvem.



Després de tornar enrere per esperar a la Isa i la Judith, per animar-les i veure la seva arribada, vam estar una estoneta petant la xerrada i fent les fotos de rigor, també amb el Sergi i l’Anna Bastus (moltes gracies per pujar a veure’ns, després de la petita intervenció que vas tenir, tot un detall). Ens encabim tots com podem en els dos cotxes i un altre cop de tornada a la ciutat, tots amb un somriure a la boca i la satisfacció d’haver fet una Cursa molt dura però molt especial, que estic segur que tothom voldrà repetir l’any vinent. Jo vaig quedar especialment satisfet amb el meu rendiment i amb molt bones expectatives per la Behobia, que ja s’acosta.


Us deixo aquí el link amb els resultats del meu Garmin:

divendres, 26 d’octubre del 2012

Gracies Xavi. Força Dragons

Aquest mati m’acaben d’encomanar una de les tasques mes maques i excitants que es poden fer, que es presidir els Barcelona Dragons Triathlon Club. Estic molt orgullós i content que la Junta hagi confiat en mi, per un càrrec tan representatiu, alhora que es un repte personal molt engrescador, que intentaré fer tant be com pugui i sàpiga, convençut que entre tots el Club seguirà creixent, format per persones tan extraordinàries com el formen.

Nomes unes petites reflexions que em venen al cap:

Moltes gracies Xavi per la feina feta aquests dos anys. Has estat un Gran President i tot un exemple de positivisme, empenta, actitud, companyonia, en fi, de tots els atributs que us vau fixar amb el Pau, el dia que vàreu fundar el Club. Tu he dit moltes vegades personalment, podeu estar molt orgullosos de la vostre creació, sense vosaltres dos res hagués estat possible i res hagués sigut tan exitós. Et trobarem a faltar, ja ho saps, i molt.

Agrair també a tots els membres de la Junta que hagin votat favorablement per mi i animar-los a seguir treballant com fins ara hem fet. Com diu algú de la Junta: “esto no se para, esto no se para”.

I a tots els socis del Dragons, a seguir com fins ara, fent realitat les paraules del nostre Presi en el seu darrer discurs, encoratjant-nos a seguir sent un Club obert, dialogant, d’amistat i d’esport, de compartir entrenaments, objectius i competicions, sempre amb un somriure i d’una manera totalment amateur, cosa que no treu que no tinguem la màxima competivitat. I sense oblidar mai la nostre vessant solidaria i sense ànim de lucre, per ajudar, dins les nostres possibilitats, a tota la gent mes necessitada de la societat. Això te que estar per sobre de tot i seguirem sent un Club de referencia dins del Triatlo i el Running a Catalunya.

Una abraçada i Força Dragons.




dilluns, 22 d’octubre del 2012

Triatló (frustrada) de Vilanova i Dinar Final Temporada

Aquesta darrera crònica de la temporada de Triatlons serà mes o menys com la primera de la temporada, o sigui, la crònica d’una Triatló no disputada. Quina mala sort acabar la temporada d’una manera capicua, al igual que va començar a Castelldefels, o sigui, amb una anul·lació.

El que passa que aquesta ja es veia a venir amb les previsions meteorològiques del cap de setmana i el que te collons es que l’organització, juntament amb la Federació Catalana de Triatló, no es dignessin ni a enviar un mail a tots els participants, explicant la evident anul·lació del sector del swim (feia dies que es sabia que no es nedaria perquè Protecció Civil ho havia desaconsellat o inclòs, prohibit) i la mes que probable eliminació del bike. O sigui, Triatló totalment amputada en un 66% i els organitzadors sense dir res, fins el mateix diumenge a les 9,00 del mati. Ho vam canviar tot per un running de 10 km, que ni siquiera va arribar a això, perquè la gent que la va fer, va calcular que nomes havien estat 8 km i mig. Un altre mostre mes de que vivim envoltats de mediocritat i sense cap respecte a la gent que ha pagat una inscripció, potser també hotel i despeses de desplaçament, lloguer de material, etc etc.....negoci pur i dur, trist de comprovar que també passa en una proba esportiva. No costava res avisar el dia abans i establir alguna forma de compensació pel preu de les inscripcions, ja sigui tornant, encara que sigui parcialment, els diners, o fent un descompte en la inscripció de l’any vinent. Així de fàcil i senzill, però clar, costa tan fer les coses d’una manera raonable. Be, en fi, a mi ja m’han vist prou un altre cop a la Triatló de Vilanova.

I em sap molt de greu també per la Isa i per la Judith (sobretot), perquè els havia dit que la faria amb elles i em feia molta il·lusió pel debut de la Judith, que després d’insistir moltíssim, s’havia animat, no sense moltes pors, a inscriure’s. Hagués estat divertit. Tindrem que esperar fins l’any vinent.
Nosaltres vam marxar a Sitges a fer un entrenament pel passeig marítim, per fer gana pel dinar posterior del Club de final de temporada.


Tal com dic, sort que després teníem ja muntat, per gentilesa de l’Albert i de la Núria, un dinar a Vilanova mateix, per celebrar tots plegats que acabàvem la temporada de Triatlons. Això si que va ser tot un èxit i va compensar la mala llet que teníem molts pel que havia passat pel mati. Una gran trobada de germanor Dragona, amb la cirereta final d’un fantàstic pastis corporatiu (gracies Nacho) i un discurs llarg i intens del Presi, que juntament amb el Victor i l’Albert, venien de dormir 4 hores, després d’haver acabat dissabte la Ultra Trail del Montsant amb un total de quasi 18 hores de running.....quins cracks....moltes felicitats nois.


En fi, que el que tenia que ser un dia complert d’esport i de festa, es va quedar solament en un dia de festa, però una festa fantàstica que ens va fer oblidar el disgust del mati, entre rialles, anècdotes, projectes, “ardillisme” i un bon dinar, amb uns Gin Tònics finals de premi. Gran trobada d’una gran família.

Bye bye Triatló fins l’any vinent.....Wellcome la temporada de running, que espero sigui divertida, amb els reptes de Granollers i Marató de BCN....o sigui que, NO SURRENDER.

divendres, 5 d’octubre del 2012

Triatló Olímpica de Gavà

Arribava la Tri de Gavà i en tenia moltíssimes ganes, després de la d'Andorra, perquè em venia molt de gust fer una que segur que estaria molt ben organitzada i que el recorregut de la bicicleta i del running serien totalment plans i no tindria que patir en excés, com va passar a Andorra. A mes, de propina, el swim seria sense neoprè, que es com a mi m'agrada.
I com al·licient addicional era la Tri que les Kalaveres havien triat per fer-la en relleus, amb uns trisuits fantàstics que s'havien dissenyat elles mateixes.
Però la mala sort va fer que dissabte caigues un diluvi de collons, amb molt de vent, cosa que feia que el mateix dissabte ja revessim un correu de l'organització, que anulava el segment del mar i que es canviava per 5 km de running. Quina desil·lusió perquè a mi la part que sempre em va millor es el swim i tenia moltes ganes de fer-ho be en aquesta, que a part, era l'ultima olímpica de la temporada. En fi, que li farem, la seguretat esta per davant de tot i es veritat que dissabte feia un dia de mil dimonis.

Per la tarda vam anar a recollir els dorsals a Gavà i teníem dubtes de si es podria celebrar també el segment de bicicleta, perquè tots els carrers estaven inundats. De fet, amb tots els Dragons que allà hi erem vam comentar que l'organització hagués pogut suspendre la proba per les condicions meteorològiques, cosa que de retruc, ens hagués permes pujar a Bagà a veure arribar el Pau, que feia la èpica Cavalls del Vent.
De suspensió res de res, el negoci es el negoci, i tots cap a casa a preparar el material, veure el Barça amb el Gin Tonic de rigor i a dormir que el diumenge teníem feina a fer.

Diumenge es va aixecar un dia totalment diferent i al arribar a Gavà vam veure que l'aigua estava totalment tranquil·la i que es podria haver fet perfectament el segment de natació. Per sort, els carrers estaven també prou secs i no corríem perill, en principi, d'anar en bicicleta. O sigui que al tajo, a posar les coses ordenades a boxes i cap a línia de sortida dels 5 km de running.
Els primers 5 km els vaig fer prou tranquil i sense forçar massa, pensant en el que vindria després, que es la part en la que em defenc pitjor. Al final van sortir 22min 19seg, que no esta gens malament per no haver anat a tope.

Canvi ràpid a boxes de sabatilles de running per les de bici, amb els crits de suport de la Isa i de la Judith, que estaven esperant, perquè elles feien la Triatló per equips i tenien previst fer el segment final de running de 10 km. les dos.

Agafo bici, pujo com puc, com podeu veure en la foto (quasi em caic de la foto i tot), i a pedalar 40 km.

 
Vaig intentar agafar un bon ritme durant tots els 40 km, perquè era un circuit totalment pla, i s'havia assecat quasi completament. Però no hi ha manera de que tingui un ritme ràpid de carrera en bici i de que pugui ajuntar-me i aguantar el ritme dels grups que m'anaven passant. Vaig aconseguir enganxar-me en algun grupet, cosa que t'ajuda moltíssim en el pedalar i no et canses tant, però al cap d'una estoneta veia que se'm escapàvem i que no havia manera de tornar-los a pillar. Feia gracia perquè per un moment, algun integrant d'aquests grups es girava cap a mi dient-m'he amb la mirada que fes algun relleu i que no anés de "gorra" enganxat al cul del grup, i jo pensava, pobret, no sap que vaig a tope per seguir aquest ritme i que era impossible ajudar-los. Suposo que es van donar compte quan poc després em quedava despenjat irremissiblement del grup.
Però be, m'ho vaig passar be, vaig patir a trossets quan bufava vent de cara i anava sol com un mussol (quasi sempre) i em vaig creuar i animar un parell de cops a la Bastus (un mosquit volador amb el seu trisuit de kalavera) i a la Chocs, que també tenia un bon ritme de pedalada.
Un gel a la mitat del recorregut i molta hidratació amb els bidonets que portava amb Isostar dissolt i sobretot, els grans ànims que vaig rebre de la gran família Dragona (moltes gracies a tots pels crits de suport, com s'agreixen i com us fèieu sentir, quins crack tots), cada cop que passaves per la línia de sortida, van fer que arribes al final be físicament. Al final 1h 11min 31seg, molt millorables i perdent un munt de posicions, però es lo que hay....sinó surto mai en bici....quina creu.

Rapida transició, aquest cop ja amb la Isa i la Judith dins de boxes animant moltíssim i esperant el seu relleu de bike, i a correr, que tinc 10 km per davant, també planets, pel mateix passeig marítim de Gavà Mar, en paral·lel al mar.


El running va anar de conya. El principi una mica cascat fins que vaig agafar el ritme optim i els músculs es van adaptar al canvi de la bici per la carrera a peu, però de seguit, vaig començar a trobar-me be i a avançar a molta gent que m'havia passat en la bici. De fet, en bici vaig perdre 56 posicions en la general i en el running final en vaig guanyar 182, o sigui, que molt content. Eren dos voltes de 5 km al mateix circuit, cosa que feia fàcil que tinguessis referències dels km i del que et faltava per acabar. També podies veure al creuar-t'he amb la resta de Dragons que feien la proba, amb "give me five" inclosos. A la segona volta vaig apretar una mica, be de fet, tot el que vaig poder, que crec que tampoc va ser massa perquè al final ja vas molt cascadet. però content perquè el vaig fer sense parar per res, cosa que no havia passat a Andorra, i que ara venia super mentalitzat, i el vaig acabar, entre els crits d'anim de tots els Dragons que havien a la línia d'arribada (quina claca mes cridanera) amb un temps de 45min 32seg, que esta molt be, després de fer la Triatló complerta. El temps total va ser de 2h 23min 48seg.

Al arribar ràpid a esperar que arribes el gran protagonista del mati, que era el Team Kalaveres, que ho van fer de conya i que estaven brillants amb els seu nou Trisuit. Felicitats PazosBastusLlopis, que grans que sou.
L'altre equip de Dragones també van fer-ho fantàstic, permeteu que personalitzi en la Judith, que va fer un running de crack, millorant moltíssim la seva marca personal. Els entrenaments de la meva dona i la seva perseverança estan donant resultats.
Al final sorpreson agradable de veure que havia vingut el Pau, que feia res que havia acabat amb èxit CdV.....jo si acabes algun dia, cosa altament utòpica, estaria una setmana sense poder aixecar-me del sofà. 

Moltes gracies a tots els que vareu venir a animar. No poso noms perquè vau ser tants, que no acabaria mai la llista. Quin gran equip que fem, no em cansaré mai de dir-ho.
Quan es la pròxima proba?

dijous, 4 d’octubre del 2012

Anton Krupicka

Ahir per la tarda vaig tenir la oportunitat de conèixer a un dels esportistes mes especials que hi ha actualment en actiu, dins del mon del trail i ultra running, l’Anton Krupicka.
El Krupicka esta per Catalunya perquè dissabte va participar i quedar segon, després del Kilian Jornet, en la Ultra Trail Cavalls del Vent. Es tot un personatge per la seva filosofia de vida, la forma en la que corre i les grans fites que a aconseguit.

També em feia gracia coneixe’l en persona, després d’haver llegit sobre ell en el llibre Nascuts per Córrer del periodista i també runner Christopher McDougall, on explica la vida de “Caballo Blanco” i la seva relació amb els indis Tarahumares que viuen a les Barranques del Cobre, a Mèxic. L’Anton va participar en una cursa amb ells i la seva aparició al llibre es estel·lar. Us el recomano.

Be, en fi, la trobada-conferencia es va fer en una botiga de calçat esportiu a Barcelona, però era un lloc massa petit per l’expectació que el personatge havia despertat en la gent. Va ser una pena perquè no es van poder sentir prou be les seves explicacions sobre material, sobre la cursa de Cavalls i la posterior ronda de preguntes que la gent l’hi podia fer. Llàstima perquè en un altre lloc mes ben preparat, la cosa hagués estat molt mes interessant.
De tota manera, al final, vam poder fer una foto amb ell i felicitar-lo pels seus èxits assolits. També va poder signar un autògraf al Pau, que es el nostre Finisher particular de CdV, però, no vàrem tenir temps de fer-lo Drago. Amb mes estona, el convencem segur.


Una tarda interessant amb una persona única.

dilluns, 6 d’agost del 2012

Triatló Olímpica d'Andorra


Per fi va arribar el cap de setmana de la Triatló d’Andorra, que era el del meu debut en la categoria Olímpica. Divendres ja vam pujar cap a Martinet amb tot el material a punt i l’endemà pel mati, també venien a casa els nostres convidats, que eren la família Busto i l’Anna, que també s’havien inscrit al Triatló.

Dissabte al migdia ja vàrem pujar bicicletes cap Andorra, perquè es tenien que deixar ja per la tarda a boxes al Llac d’Engolasters, que es on es faria el segment de natació. Després de dinar amb una bona colla de Dragons a Escaldes i de recollir els dorsals allà mateix, vam pujar les bicis cap el llac, on vam poder inspeccionar el lloc de la natació i també poder comprovar que la transició swim-bike seria molt complicada perquè els boxes estaven molt separats del llac i de la zona de començar a pedalar, però, en fi, tot s’ha d’encarar amb un somriure.
El problema va ser al veure les grans pendents que havien de baixada del llac i la perillositat de les corbes, moltes d’elles completament cegues i de 360 graus. Això va fer que tant la Isa com l’Anna, s’ho repensessin i decidíssim no fer-la, degut a la extrema dificultat del recorregut. Decisió crec que encertada, encara que elles després se’n van en penedir un mica, veient la gent el dia de la cursa. Però, en fi, penso que la van encertar no fent-l’ha. Evidentment, l’haguessin acabat, però no crec que els compenses el que haurien patit i els nervis que haguessin passat, pel recorregut.

Després de deixar bicis, tornem cap a Martinet, sopem uns entrecottes de campionat i cap a les 12 tocades ens anem a dormir, ja pensant en el despertador de l’endemà, que sonarà sobre les 5,30 de la matinada. Collons que es dur això de ser triatleta, amb lo ve que s’està al llit.

Pel mati ens llevem el Joako i jo i cap Andorra, que em d’arribar sobre les 07,00, per deixar les bambes de running a la segona transició, que serà a Escaldes mateix, i agafar un bus que ens pujarà al Llac, perquè la carretera ja esta tallada al transit particular. Deu n’hi do quina gran feinada que van tenir els organitzadors, perquè la intendència de la proba era molt complicada, degut a que hi havia 2 zones de transició, la primera al llac mateix i la segona a baix a Escaldes, cosa que complicava molt les tasques organitzatives. Però s’ha de reconèixer que se’n van sortir molt be de la complicació.
Una vegada vam arribar al Llac d’Engolasters (1600 m d’alçada) ja ens vam trobar a la resta de Dragons que participaven a la proba i vam tenir temps de sobres per mentalitzar-nos perquè la espera, abans de la sortida, va estar d’unes 2 hores. Temps per tot, per esmorzar, per donar mil voltes a si nedar o no amb neoprè, per posar tot a punt a boxes, on la bici ja estava des de’l dia anterior. Assecar-la be de la calitxa de la nit. Xerrar amb uns i altres. Comprovar mentalment el recorregut. Escoltar el briefing de l’organització, que sobretot ens feia insistència amb la velocitat de baixada del Llac i en que anéssim amb molt prudència, perquè la nit anterior havia plogut i les corbes de baixada fins que començava el pic de la Comella, eren molt i molt perilloses. Després comprovaria que si que ho eren, però que a molt gent per una orella els entraven els consells i pel l’altre els hi sortien, perquè baixaven com a bojos. Quina colla de kamikazes.


Al final vaig decidir fer-la amb neoprè i sortir una estoneta abans a escalfar al llac, cosa que em va tranquil·litzar i fer oblidar el mal rotllo i l’ofec de Les Angles, que va ser l’ultima cursa feta amb neoprè. Em vaig trobar prou be a l’escalfament i en no res, ja estàvem a la línia de sortida (que era dins de l’aigua), després de donar-nos tots ànims i desitjar-nos el millor per la cursa.
La natació eren dos voltes a un rectangle format per 4 boies amb sortida a l’aigua mateix. No em vaig col·locar massa endavant aquesta vegada, pensant amb Les Angles i vaig decidir sortir tranquil la primera volta de 750 m per veure com responíem jo i el neoprè, aquesta relació d’amor impossible. Sortida neta sense cops i comencem a nedar i cada cop em sento molt millor i vaig oblidant les males sensacions. A la segona volta de 750 m ja vaig incrementar la velocitat, cosa que va fer que comences a avançar a molta gent i que agafes una velocitat de creuer bona, encara que sense poder establir la cadència meva de respiració cada tres braçades, perquè m’ofegava, cosa que va fer que ho fes cada braçada, imagino que problemes amb l’alçada. Al girar l’ultima boia per encarar els últims 100 m fins la sortida, vaig atrapar al Marti, cosa que em va fer veure que portava un bon ritme i vam sortir tots dos junts de l’aigua, en una molt digne posició. Resumint, vaig fer una bona natació, quedant en el lloc 81 total amb un temps de 26min22seg. Ja teníem el 33% de la Tri a la saca.

Fora neoprè, ulleres i casquet ràpidament, tot deixat dins d’unes bosses que ens havien donat l’organització i amb les sabatilles de ciclisme posades, ja vaig sortir de boxes, per pujar fins la carretera (collons quina pujada) a on començaria la bicicleta.
La primera baixada la vaig fer amb una prudència màxima, cosa que va fer que perdés un munt de posicions guanyades nedant, però no m’importava en absolut. La meva batalla no era contra ningú, sinó que volia acabar i acabar sense fotre’m cap ostia, amb perdó, ni trencar-me res, que s’apropen les vacances. El segment de bicicleta era duríssim, la veritat. Teníem que pujar 2 cops al Coll de la Comella (un port d'un 8% de mitja i amb rampes puntuals fins un 11%) i la segona volta començava amb una pujada duríssima des de Escaldes fins dalt de la Comella, o sigui, tot el port sencer. Després les baixades eren molt i molt perilloses, perquè la gent semblava que s’hi jugava la vida. Nomes havien uns quants kilòmetres relatius plans al costat del Valira, que et servien per recuperar forces. Vaig fer un tram de bicicleta prou digne dins de les meves limitacions ciclistes i estic especialment content, perquè en cap moment vaig posar el peu a terra, cosa que vaig veure fer a mes d’un, quan les rampes eres mes exigents. Això si, vaig patir “com un perraco” pujant. Encara que crec, que potser les pujades fortes no em van anar tan malament, perquè aquí no vaig perdre temps (tothom anava igual i jo tinc força a les cames i em mantenia dins dels grupets sense problemes). El drama eren les baixades, que les feia com una “iaia” (prudència de veterano?) i al fals pla, que no vaig poder pillar cap grup. Al final, i després de passar dos cops pel costat dels supporters encapçalats per la Isa i el seu esquellot, que es sentia des de 1 kilòmetre abans, vaig acabar el segment de bici en la posició 391 amb un temps de 1h31min02seg. Molt millorable. Ja tenia el 66% de la Triatló a la saca.


Canvi de sabatilles ràpidament i comença el segment de running, que eren 2 voltes de 5 km pel costat de riu Valira bastant planetes. Sort d’això, perquè el cansament acumulat en els dos primers segments ja es començava a notar i molt. Al començar a córrer ja vaig notar unes petites punxades als quàdriceps i em faig espantar una mica, perquè tenien pinta d’estrebada muscular mes que de calambres, vaig abaixar una mica el ritme i vaig procurar no pensar-hi, ja que no volia capficar-me massa, encara que pel cap em va passar una lesió al final i no poder acabar-la, després de l’esforç fet. Però aquestes molèsties no van anar a mes i les vaig poder aguantar durant tot el running, imagino també per d’il·lusió que em feia acabar-la. La primera volta va ser prou ràpida i en la segona, ja anava molt cascat. Em vaig prendre un segon gel de cafè de GU (el primer l’havia pres a mig segment de bicicleta i em va anar de conya), però aquest segon em va sentar fatal i em va deixar la boca com una pasta, i em costava respirar correctament. Sort que vaig arribar ràpid a un avituallament, vaig parar uns segons per veure isotònic i aigua tranquil·lament, se’m va netejar la boca i vaig encarar els últims 2,5 km amb energies renovades. L’últim kilòmetre va ser agònic, però el vaig voler gaudir al màxim, perquè estava molt content de la feina feta, i quan vaig encarar l’arc d’arribada i vaig veure la Isa cridant i animant com una esperitada, em vaig emocionar i se’m va posar la pell de gallina. Ho havia aconseguit. FINISHER a una Triatló Olímpica i una especialment dura per l’alçada i el perfil de la bicicleta. La posició de running va ser 236 (bona remuntada....estic corrent molt be últimament) amb un temps de 48min44seg, que no esta gens malament per ser un 10.000 després de fer swim i bike.
L’abraçada posterior de la Isa i la seva emoció, van compensar amb escreix tot el patiment de la proba i sempre l’hi agrairé als ànims que em va donar durant tota la Triatló. Be, de fet, ja ho faig fer agafant el micròfon de l’speaker al acabar, sense vergonya i tothom ho va sentir.


Estic contentíssim d’haver assolit el segon repte que m’havia proposat aquesta temporada, juntament amb la Marató de Barcelona. Moltes gràcies pel gran suport de tota la família Dragona, molt especialment d’aquells que tinc mes aprop i amb els que comparteixo entrenaments sovint; i de la meva dona, la Isa, que amb el seva vitalitat i ganes, encomana a qualsevol. Et prometo que entrenaré mes, de veritat. Sense ells, tot això no hagués estat possible.....o si....però segur que menys divertit i m’hagués perdut un fantàstic grup humà, amb qui poder compartir-ho, cosa que no te preu.

Per cert, la barbacoa posteriorment que ens vam cascar amb els convidats a casa a Martinet, mes el Pau, la Bea, el Guillem i el Victor, va ser un perfecte final de festa de cap de setmana i una forma exprés de recuperar forces. I Don Julio va fer acte de presencia, evidentment, no podia faltar.

Ja soc Triatleta Olímpic....quan es la propera?.....No Surrender

dimecres, 25 de juliol del 2012

Triatló Sprint de la Vila

Vaig a fer 4 línies sobre la Triatló Sprint de la Vila, que vaig fer aquest proppassat diumenge.
Primer de tot, dir que aquesta Triatló li tinc una especial simpatia, perquè va ser la primera Triatló que vaig fer l'any 2010 i aquesta era la tercera vegada que hi participava. Però potser també serà l'ultima perquè esta massa massificada i es molt agobiant la quantitat de gent que hi participa. Tenim un munt d'alternatives pertot arreu molt menys massificades que aquesta, però, en fi, no deixa de ser la Triatló d'estiu de Barcelona.
Aquesta vegada us ho resumiré molt esquemàticament, perquè ja m'esplaiaré en els detalls, en el pròxim post, que serà el del meu debut en la especialitat olímpic a Andorra, del proper diumenge.
La Vila va anar així:

SWIM
Vaig sortir en la cinquena sortida, cosa que vol dir que ja s'havia aixecat molt de vent i que havien unes corrents fora de l'espigo molt considerables i que fèien que el segment fos mes difícil que a primera hora del mati. Van allargar la natació fins als 1100 metres sense previ avis, cosa que per mi era bo en principi, perquè es on vaig millor. Va ser un segment dur i complicat per la corrent i l'onatge, però el vaig fer amb força dignitat, acabant en el lloc 364 amb un temps de 22,30. Crec que ho podria haver fet millor, però per això tinc que millorar l'orientació en la natació en el mar, perquè veig que perdo massa temps fent esses per trobar la línia mes recta. Necessito practicar molt mes al mar, però no em puc queixar del resultat obtingut. A mes, no vaig pillar cap medusa.
Nota que em poso: 7 pelat

BIKE
Aquest es el meu punt feble i així es va demostrar, tot i que jo vaig sentir-me prou be i pensava que havia anat prou ràpid. Però després veient els resultats no va ser així, ja que vaig fer el lloc 1231 amb un temps de 34,06. També es veritat que vaig fer els 20 km tot sol i que en cap moment vaig poder-me ajuntar amb cap grup, perquè no n'hi havien, ja que la majoria havien sortir en les anteriors sortides i jo nomes vaig trobar un mínim de gent rapida a la primera volta. A la segona era un desert la carretera i no es podien formar grups. Tothom m'ha insistit de l'importància d'agafar un bon grup i jo vaig fer-la tot sol. Però tot i això, tinc que millorar moltíssim.
Nota que em poso: 4 justet


RUN
Molt content del segment de running, on vaig estrenar les noves Zoot Kiawe, que em van anar fantàstiques. vaig fer-ho de menys a mes, acabant rapidisim l'ultim kilòmetre en la possició 450 amb un temps de 21,28. En tot el segment no em va passar ningú i jo vaig avançar, com a mínim, a 30 persones. Estic molt content del meu rendiment corrents, que es al sector on he fet una major progressió des de que estic als Dragons. Repeteixo, molt bones sensacions, vaig anar ràpid i vaig acabar molt be. Content.
Nota que em poso: 8.


Resumint, un altre Triatló al sac, amb un temps total de 1h 22m 42s i acabant en la possicio 516, que hagués i tinc que millorar, si entreno mes amb la bici (tampoc puc demanar gaire mes si he sortit 7 o 8 vegades en la meva vida en bici de carretera). Si aconsegueixo arribar en posicions similars en bici que en els altres dos segments, crec que faria un bon salt de qualitat en tot, o sigui, que toca entrenar mes i millor.
I ara ens espera el debut a l'Olimpic d'Andorra, que serà el segon repte que tenia marcat aquest any, després de la Marató de BCN, o sigui, que som-hi i sempre endavant.



dilluns, 16 de juliol del 2012

Travessia Alternativa i Dinar d'Estiu

M'habia dit que nomes escriuria cròniques de les diferents competicions que anés fent, però aquesta entrada es molt especial perquè ens a costat un munt que es pugues fer amb èxit.
Ja fa molt de temps que veníem preparant amb molta il.lussió una Travessia nedant de diferents distàncies (1000-2000-3000) entre la platja de Sa Punta i la de Sa Riera, al municipi de Begur, i desprès un dinar de germanor entre tots els membres del Club que hi volguessin assistir-hi.
Una vegada ho teníem tot preparat i organitzat, el dijous pel mati rebem una notificació via mail de l'Ajuntament de Begur, dient que, sinó teníem els permisos corresponents, ens prohibien fer la Travessia, alegant que era un proba esportiva i que, com a tal, necessitàvem una serie de permisos.
Ens varem passar tot el mati de dijous parlant i intentant raonar amb l'Ajuntament i el Departament de Costes de la Generalitat de que no fèiem cap proba esportiva i que nomes era una trobada lúdica dels membres del Club per entrenar en aigües obertes (tal com hem fet i continuarem fent un munt de vegades a Barcelona i els seus municipis colindants), que a mes, comportaria un benefici en forma de despesa en el municipi, perquè també ens quedàvem a dinar en un restaurant de la zona. Pues res de res, ells tancats en banda amb el permís dels nassos i nosaltres sense tenir temps material de demanar-lo o d'organitzar una trobada alternativa.
Em reservaré la meva opinió dels polítics que van prendre aquesta decissió perquè la diria ben grossa, perquè entenc que el mar es un lloc public i que cadascú pot nedar en ell, sense tenir que demanar permís a ningú. Nomes faltaria que arribéssim a aquest punt de regulació, que ja seria patètic o millor dit, dictatorial. Però en fi, es veu que qui ens ho va prohibir, amb amenaces de detencions incloses, no te mes problemes al seu poble, que 30 joves que volem fer una mica d'esport en les aigües de la seva vila.
Com que vam veure que la cosa no es solucionava, entre l'Anna, el Pau i jo, vam decidir canviar el lloc i fer-ho a Vilassar de Mar i desprès anar a dinar al Palomares. Tots ells llocs mítics de la meva infantessa i joventut, amb les hores i hores de platja i futbol de sorra, passades allà.
Desprès d'avisar a tots els socis i amb la lògica decepcció de tots ells per la injustícia de la decissio pressa envers la excurssió a Begur, la quasi totalitat d'ells ha vingut igualment, encara que el lloc en principi, no fos tan macu.
Al final hem sigut uns 25 i hem fet dos sortides al mar: una sobre un triangle marcat per les boies, que era aproximadament sobre uns 1000 metres i una segona, amb dos voltes sobre el mateix recorregut, que sortien, lògicament, el doble, o sigui, 2000 metres.


Primer hem fet la de 1000, amb Xaxa, Paradell i Ferran al podi (perdoneu però no se l'ordre perquè no hi era a l'arribada) i la de 2000, amb Nico, Presi i Marti al podi. Jo he fet la de 2000 i he arribat desprès del Marti, però el que es mes important, m'he sentit prou be amb el neoprè i he aconseguit nedar sense pensar-hi massa. A lo millor perquè havien tantes meduses que nomes tenia el cap en anar-les esquivant. En fi, un altre paset per sentir-me còmode en la natació amb el dichos neoprè.
Al final teníem preparada una mega-nevera amb begudes i fruita, que ens a servit per avituallar-nos com calia. També comentar que la gent de la platja ens mirava com bitxos raros i que mes d'un ens a preguntat que fèiem i qui érem. I ningú a cridat a la policia, cosa que deu voler dir que el que fèiem era legal i no necesitavem cap permís. Clar que a Begur potser regeixen unes normes particulars i exclusives pel municipi i no n'estem assabentats.
Desprès hem anat a dinar tots plegats al Restaurant Palomares i al final el Presi ens a dirigit unes paraules molt emotives a tots, en un discurs sentit, transparent, directe i càlid, tal com es ell. Una bona cirereta al dia que hem passat tots plegats i que ningú ens a aconseguit espatllar. La força Dragona es imparable.


Vull agrair al Pau i especialment a l'Anna Bastus, companys en l'organització de la trobada, per la currada que s'han donat i sobretot, per compartir disgust i mala llet, quan ens van comunicar que no ho podíem fer a Sa Riera. Entre els tres a estat mes fàcil portar-ho i desprès, trobar la solució.
Salut i Força Dragons, sempre.