dilluns, 17 de desembre de 2012

Mitja Marató de Salou (anem pel bon camí)


Dintre del pla d’entrenament que portem amb el Jaume Leiva, arribava aquesta Mitja Marató de Salou, que ell m’havia recomanat de fer, per poder testar com anaven els entrenaments i l’evolució que portava des de Octubre, mes en que vaig començar a entrenar en ferm amb ell.
Era una Mitja dura i complicada, sobretot pel perfil i perquè normalment fa bastant vent i que el Jaume m’havia predit que faria en 1,42 mes o menys. La setmana anterior vaig tenir moltes molèsties al soli de la cama esquerra, múscul que se’m va inflamar molt i que provocar que deixes d’entrenar des de dimecres, exceptuant un petit rodatge de proba dissabte, per veure com evolucionava. Parlant divendres amb el Jaume em va dir que la corres amb les mitges compressives (Compressport) i que si notava que em feia molt de mal, que m’atures immediatament, que podia lesionar-me i perdre tot l’entrenament que portàvem fins ara.

O sigui que així dissabte per la tarda marxem cap a Segur de Calafell, que es on dormirem, després de fer un sopar a base da pasta a Calafell amb la Bastus, la Judith, el Victor i la Isa. A dormir d’horeta i l’endemà cap a Salou, tots junts, que ens teníem que trobar amb la resta de la delegació dragona que corrien la proba, que eren el Joako, la Katia i el Borja (ell feia la proba de 10km). Jo nomes tenia el cap els dolors de la cama i com respondria durant els 21km de la carrera. Diumenge va fer un dia completament de primavera (estrany per un 16 de desembre) i recordant la frase que diu que “la calor es l’enemic silenciós d’un corredor”, decideixo sortir amb la samarreta de tires, pantalons curts i res mes. A la recollida de dorsals em torno a trobar al coach Leiva, que em torna a insistir en les cremes (radio salil) i en les mitges compressores. Evidentment, l’hi faig cas, que per això en sap un munt. Petons, abraçades i les fotografies de rigor i ja ens col·loquem tots a la línia de sortida.


Jo decideixo sortir amb la llebre de 1h 40min i ja anirem veient com ens trobem durant els primers kilòmetres. El Joako i el Victor ja marxen per davant nomes començar i jo començo la carrera en solitari (de fet, si tinc que ser sincer, es com m’agrada fer-les), com el 99% de curses que he corregut. Els primers 5 km els faig molt be al costat de la llebre i un nodrit grup d’atletes, però com que veig que la cama ja comença a estar escalfada i no em fa gaire mal, augmento una miqueta el ritme i marxo per davant de la llebre, sempre pensant que, si mes endavant afluixo ritme, em puc tornar a enganxar a ella, i tinc el 1,40 prou a tocar. Que de fet, es el que em feia il·lusió de fer, perquè representava baixar 5 min la meva MMP de Granollers 2012. Aquesta primera part de la cursa es bastant avorrida, però ens anem creuant algun cop amb la resta de participants, el que fa que vegi al Jaume (líder destacat des de el primer moment) i la resta de cracks que van per davant, amb els seus ritmes impossibles. També ens creuem amb la resta de Dragons, amb els crits d’ànim corresponents entre nosaltres.
Els kilòmetres van passant i em vaig trobant molt be. Sòlid, aguantant el ritme entre 4,40 i 4,50 perfectament i gaudint de la carrera i amb la satisfacció de veure com els entrenaments estan donant els seus fruits, perquè mai havia pensat que podria aguantar aquests ritmes amb certa facilitat. Les pulsacions no passen de 160 i tot marxa perfecte. El cap també continua al soli, però el dolor es controlable i no augmenta, o sigui, que endavant. Kilòmetre darrera kilòmetre (amb uns tobogans amb molt de vent, que fan la cursa molt dura) em planto al 15, on, juntament amb l’avituallament d’aigua (no havia res mes en tota la cursa), em prenc l’únic gel de GU que portava (aquest cop de vainilla, boníssims com tots) i ja encaro la ultima pujada, que es la mes exigent. Sempre amb la llebre de 1,40 per darrera i cada vegada mes convençut de poder baixar aquesta marca. Aquesta pujada es dura però curta (ja se que em repeteixo molt, però es el que te entrenar a Sant Cugat, tota pujada sembla assumible) i sense adonar-me ja estic a dalt i ara ja solament queden els últims 4 km fins la línia d’arribada. Potser son els mes bonics perquè correm paral·lels al mar, pel passeig marítim, amb un fantàstic dia solejat, que gaudeixo a tope, avançant a molta gent, perquè tinc encara forces, que en fan poder apretar una mica mes els últims kilòmetres. Penso que he fet una cursa intel·ligent, cosa que em fa arribar al final encara amb una espurna de força i poder gaudir el tram final. Em creu un altre cop amb el Joako i el Victor i veig que son impossibles d’agafar, però soc feliç de poder córrer (quasi) al seu nivell, cosa absolutament inimaginable abans de l’estiu. Ultima pujadeta i ja encaro de baixada l'arc d’arribada al pavelló d’esports de Salou, seguint avançant a gent, i mirant el rellotge i amb un somriure d’orella a orella, per la satisfacció de la feina ben feta. Premo l’stop, paro de corra, i miro el rellotge i veig: 1h 38min 44seg. MMP amb una millora de 6 min sobre l’anterior. Content i satisfet son les dos paraules que defineixen el meu estat en aquell moment. Els entrenaments estan donant el seus fruits i el sacrifici te la seva recompensa. Però s’ha de seguir, que els objectius son Granollers i Marató de Barcelona.

Al arribar de seguit em trobo el Joako i el Victor, que han fet també MMP i unes fantàstiques marques tots dos, i el Borja, que també a fet un carreron al 10.000. Moltes felicitats per tots tres per les seves curses. Després arriben l’Anna (petit reactor), la Katia i la Judith (amb el seu somriure etern a la cara). Totes tres han fet també MMP i es mereixen unes felicitacions immenses, perquè fer-ho a Salou, no es gens fàcil. Tothom l’ha trobat mes dura que la Behobia, Jaume Leiva inclòs. I probablement ho es.

Pel final em deixaré a la meva dona, que va arribar desfeta i marejada i que tenia que haver abandonat a la meitat i que no ho va fer, per una barreja d’amor propi, voluntat, lluita, sacrifici, força i perquè no dir-ho, inconsciència. Portava temps malalta i sense entrenar i no l’hi va sortir la carrera que ella es mereix. Però aquí no l’hi retreure res, perquè el que tenia que dir-l’hi ja ho vaig fer en privat. L’única cosa que espero es que hagi après la lliçó i que segueixi els consells de tota la gent que l’estima i que solament l’hi vol be. Entre els que estic jo, esta clar. No oblidis mai aquesta carrera Isa (ni la de Montornès 2011). No fem això per ser herois de res, sinó per passar-ho be i gaudir, i quan això no s’aconsegueix, millor plegar. Saps que t’estimaré igual.....o potser mes i tot ;-)))))))))

Aquí us deixo el link del meu Garmin, perquè pogueu veure l’evolució de la cursa. Mal m’està dir-ho, però vaig clavar els parcials com un autèntic rellotge suís. Molt satisfet....ho havia dit abans?


4 comentaris:

  1. La verdad es que desde que leí tú cronica llevo pensando el comentario que te iba a poner pues, por un lado esta claro que hay que darte la enhorabuena por la cursa que te has marcado, por otro habría que felicitarte por la constancia que estas manteniendo en tu planing de entreno la cual se que te es dura, felicidades, pero queda una cosa más.. tengo que felicitarte por lo inteligente de tu planteamiento y la progresión que estas llevando... esta marca en Granollers ya sabes que pasara al olvido!!! un abrazo crack!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias Joako. La verdad es que cuesta mantener la constancia en los entrenos, porque para esto nunca he sido demasiado (o nada) disciplinado, pero viendo que los resultados se van obteniendo, siempre es un motivo mas de motivación, para seguir "dandole duro".
      Como decia el poeta: keep fighting and see you on the road.
      Se nos a girado trabajo con esto de la Maraton...jejeje

      Elimina
  2. Tete que t'estimo molt, que moltes felicitats que els entrenos estan donan resultats i que tens que seguir igual...

    No et cansis que estic segura que la Marató donaras la sorpresa....

    Ets el millor

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gracies.
      Ja veuràs com tu també, poquet a poquet, vas agafant un altre cop la forma, i quan arribi Granollers i Barcelona ja tornaràs a estar igual o millor que l'any passat, i que les Dragones comencin a tremolar, que la Llopis tornarà.
      Un petonas

      Elimina