Mucha Suerte Vic

Dissabte a la nit l'hi vam fer una festa de comiat sorpresa al Victor Borjas, que es el nostre Dragó Mexicà i que, per motius laborals i personals, ens deixa i te que tornar al seu país d'origen, en una decisió que ens va agafar a tots per sorpresa, valgui la redundància.

L'hi varem organitzar un sopar + festa de comiat, i el varem portar fins al lloc on estàvem, totalment enganyat. La seva cara quan va arribar i va trobar una gran representació del Club, va ser un dels moments especials de la festa. Com també ho va ser-ho el moment que l'hi vam entregar una bandera del Club signada per tots els assistents a la festa (amb dedicatòries variades incorporades) i un rellotge de regal, amb l'inscripcció "Dragó per Sempre", que l'hi va donar l'Arnau (el fill del Xaxa).

Me tendre que ir de viaje para estar tan bien acompañado?

El Victor ens va fer un petit discurset ple d'emoció i sentiments, explicant les seves vivències resumides com a Dragó i com a ciutadà barceloní.

Un sopar a peu dret i unes copes posteriors, juntament amb unes rises, anècdotes i histories divertides, van fer que la festa fos tot un èxit.

Nomes em queda dessitjar-l'hi molta sort en aquesta nova etapa que comença de la seva vida. Una etapa que espero estigui plena de salut i èxit, esperant poder retrobar-nos algun dia, en algun país del mon, fent alguna competició, entrenament o prenen un tequila junts.

Mucha suerte Manito. Ha sido un autentico placer compartir Club contigo. La amistad continuara, estoy seguro. Vendremos para la inaguración de los Queretaro Dragons Triathlon Club.

See you on the road.

Sant Miquel Xperience (o la cursa de Can Riera)

Aquest proppassat diumenge es va fer la 1 edició de la Cursa Sant Miquel Xperience a Sant Feliu de Codines. Era una cursa de 13 km. que sortia del mateix poble de Sant Feliu i que arribava quasi fins Sant Miquel del Fai i tornava al lloc de sortida, sempre per la mateixa carretera, paral·lela a una espectacular cinglera de 7 km, amb unes vistes durant tota la carretera fantàstiques.

Era una cursa especial perquè es feia al poble de la Judith i per ella era un orgull molt gran, que una colla de Dragons ens hi apuntéssim. En principi, solament s’havien apuntat noies del Club, però canvis d’última hora, van fer que el Joako, el Vic i jo, ens hi suméssim. Be, de fet, en el meu cas, no de bon grat, perquè corria amb el dorsal de la meva dona, cosa que significava que ella no la podia fer, per la fascitis plantar que arrossega, cosa que no m’agrada gens. I mes en el seu cas, perquè se la il·lusió que l’hi feia competir per les terres de la seva amiga de l’anima i companya de mil batalles.

De bon mati arribem a Sant Feliu, i ja en aquell moment a la nostre amfitriona l’hi canvia la cara i no pot evitar un somriure de satisfacció i orgull, que no l’hi marxaria en tota la jornada. I amb raó, Sant Feliu es molt mes macu que Caldes, esta claríssim. I la carrera, molt millor que la del Farell, com podríem comprovar mes tard. Deixem el cotxe al pavelló esportiu i ens dirigim a la línia de sortida, on hem quedat amb la resta de l’equip. Fa bastant de fred i abans de la sortida, fem un petit escalfament de rigor.

Falta la Judith, que estava parlant amb l'alcalde

La sortida es rapida i en baixada, cosa que fa que tothom surti esperitat. Però de seguit comença el que serà tot el recorregut, un trencacames amunt i avall, amb uns desnivells considerables. Sobretot el camí d’anada a Sant Miquel del Fai, que te una pujada continua i constant, que fa que tot el grup de participants s’allargassi i que et faci córrer pràcticament sol molta estona. De tota manera, que importa si tens les vistes que podem anar gaudint al costat de la carretera tota l’estona. Em sento fort i agafo un bon ritme. Els entrenaments es noten i estan donant els seus fruits. Vaig imaginant la tornada per la mateixa carretera i pensant que tot el que ara es pujada, després serà a l’inrevés, o sigui que hi hauran trams per apretar encara una mica mes. Quan ja queda poc per arribar a Sant Miquel del Fai ja començo a creuar-me amb els primers corredors que ja tornen. Ja dec estar a prop de girar cua per tornar cap a Sant Feliu, però al mirar a l’altre banda de la cinglera, es veu gent corrents i penso que encara queda molt per arribar al giro. Però no pot ser. Tan no m’han pogut treure. Al poc ja tornen, primer el Joako, amb el seu posat concentrat i seriós de cursa, i després, el Victor, amb el seu córrer elegant. I de seguit, m’adono que la gent que veia al altre tram de carretera es gent que va per darrera meu, que es veuen pels revols constant de la mateixa carretera. En fi, ja se que no m’he explicat gaire be, però l’Anna m’entendrà, perquè a ella l’hi va passar el mateix. En carreteres revirades, perds una mica la noció d’on estàs i per on has passat. Be, si mes no, a mi em va passar. A estat creuar-me al Victor i ja arribo al avituallament, que es el punt on girem per desfer la carretera per tornar a la línia de sortida. El fet de tornar pel mateix lloc, em permet creuar-me i animar a tota la resta de Dragones (ja he dit que jo era Isa per avui) que feien la cursa. Em vaig creuant amb l’Anna (el petit reactor esta en forma i gaudeix de cada cursa, clar que si), la Helena (sempre amb un somriure), la Judith (va xerrant amb un amic sense patir res de res, com en ella es normal), la Bea (bravo per la mami que torna a competir) i la Katia (després comentaria els seus problemes amb les rampes). 

Ja de tornada gaudim d’un altre perspectiva de les fantàstiques vistes de les cingleres, després de passar el tram mes dur de tots, amb una pujada dura i llarga, que castigava les cames durament. El fred inicial ja fa estona que esta oblidat i ara sobra tot, guants, manguitos, buff,...Al passar pel km.10 comprovo que he fet la meva MMP en 10 km i en una cursa de muntanya, cosa que m’alegra i m’estimula a seguir entrenant. Això marxa. Es divertit quan ens creuem amb la gent que esta animant al marge de la carretera o amb la gent mateixa de l’organització, que es queden parats en veure’m i veure el nom que porto al dorsal. Un canvi de sexe molt ben aconseguit. Quan queden 3 quilometres comença la baixada final que ens portarà a la ultima pujadeta (molt dura). En aquesta baixada la gent es tira a per totes i em passen 3 persones que estic convençut que punxaran en la pujada final, com així va ser. Vaig mirant el rellotge i veig factible, baixar de la hora, encara que el temps tampoc es comparable en cap altre cursa, pel perfil especial d’aquesta. Arriba la pujada, apreto les dents, les cames responen i en no res, ja es veu l’arc d’arribada. Últim esforç, crits d’ànim de la Isa, el Pau i el Guillem (que gran animant-me pel meu nom), la Ana Pazos i les nenes, i un sprint final per entrar molt satisfet a la meta per sota de la hora. Concretament 59:32 en una cursa dura i molt maca, que repetiré segur l’any vinent. Surt un ritme mig de 4:36/km, que crec que esta prou be.

Nomes arribar cap a la recta d’arribada per saludar a tothom, felicitar als finishers i esperar per animar l’arribada de totes les noies, especialment la Judith que arriba entre crits de suport de tot el poble, nomes faltava el capella, perquè l’alcalde si que hi era. Un caldet fantàstic calentet i cap al pavelló a dutxar-nos, que després ens espera una bona paella per acabar d’arrodonir el dia, alhora que per recuperar forces. Compartim mantel amb la gent de Sant Feliu, que estan molt cofois de l’èxit d’aquesta primera edició de la cursa.

Arribada de la protagonista

L’any vinent repetirem segur. Espero que la Isa la pugui córrer, perquè ser les ganes de fer-ho que tenia. Agrair molt especialment a la Judith la seva tasca d’amfitriona. Tot va anar perfecte i nomes resta confirmar, per sinó havia quedat prou clar, que Sant Feliu es millor que Caldes i que la Sant Miquel Xperience es millor que el Farell. Carles dixit.

Us adjunto el link del Garmin perquè veieu el resum de la cursa:

Cursa St.Miquel Xperience 13 km Sant Feliu Codines de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Presidència Oficialitzada

Avui hem fet el traspàs oficial de poders a la Presidència dels Barcelona Dragons Triathlon Club.

El Xavi, com a President sortint, i el Pau, com a Secretari de la Junta, han signat i presentat l'Acta de la Junta on es va fer la votació del meu nomenament com a nou President del Club.

Nomes puc tornar a reiterar el meu agraïment a tots els membres de la Junta per la confiança dipositada en mi i al Xavi per la seva tasca de Presidència durant aquests dos últims anys. 

Això continua endavant i amb la vàlua personal i ajut de tots els membres de la Junta, i també la de tots els socis dels Dragons, tenim el futur mes que assegurat.

Força Dragons.

Any 2012....reptes assolits...i seguim

GENER:   L’any va començar amb la Mitja Marató de Sitges i una lesió als cuadriceps a mitja cursa que va fer que tingues que abandonar al km.15 mes o menys. Decepció i resignació.

FEBRER:   La Mitja Marató de Granollers amb un fred polar, no massa preparació desprès de la lesió de Sitges i una MMP assolida, Però amb molt patiment al final i sense gaudir dels últims kilòmetres. Error de voler anar massa ràpid al principi, que vaig pagar al final, perquè em faltaven km. d’entrenament.

MARÇ:   El mes del èxit de l’any. Finisher Marató de Barcelona. Un somni fet realitat, en el mes del meu aniversari (46). Mai hauria imaginat la satisfacció que vaig sentir al creuar la meta...sumada al enterar-me que la Isa també ho havia aconseguit. Al creuar la meta s’oblida automaticament tot el patiment anterior, que a estat molt, sobretot a partir del km.32 (collons que alt que es el famós mur i com costa superar-lo). Abans havia fet la Maratest de Badalona amb bones sensacions, però aribant mes que justet.

ABRIL:   MMP en un 10.000 en la Cursa de Bombers, aconseguit amb l’inercia que portava dels entrenaments de la Marató i per un bon perfil de cursa.

MAIG:   Ha estat el mes de l’Stage dels Dragons a Puigcerdà. Fantàstic, molt ben organitzat i un èxit en tots els sentits. Això es fer Club en majúscules. El primer de molts mes que han de venir en els anys posteriors. Impagables imatges gravades dels entrenaments de transicions (“pero que fas tete”). A part, vaig fer el Trail de Sant Esteve de Palautordera sense fer-me mal al turmell, i primera suspensió (en vindrien mes) per pluja de la temporada, al FastTriatló de Castelldefels. 

 

JUNY:   Mes tranquilet d’entrenaments sense competicions.

JULIOL:   El mes de les triatlons. Primer Sprint a Les Angles amb el mal rollo del neopré i l’striptease a la moto d’aigua. Desprès la Sprint de la Vila, amb un molt bon segment de run i per acabar, debut i Finisher en l’Olimpica (durisima) d’Andorra, amb neopré inclòs i sense males sensacions. Molt bon swim i run. Com sempre, a millorar la bici. Segon èxit de la temporada.

AGOST:   Vacances i Bruce.

SETEMBRE:  Segona anulació de l’any per pluja. El Triatló Olímpic de Gavà es converteix en una triatló Run-Bike-Run, i ens quedem sense poder nadar. De tota manera, molt content pel rendiment. Les cames comencen a funcionar.

OCTUBRE:   Tercera i ultima anulació a la Triatló Sprint de Vilanova. Aquesta vegada no fem res, tot anul·lat. Directes al dinar final de temporada dels Dragons. I quatre dies mes tard, un altre moment important de l’any. Dimissió del Xavi com a President (quina llàstima) i em nomenant nou President del Club. Alegria, orgull i responsabilitat a parts iguals. Començo els entrenaments personalitzats amb el gran Jaume Leiva.

NOVEMBRE:   Mes de running molt intens amb grans carreres a la Cursa de la Amistat (quin bombonet de cursa mes maco), Behobia-Donosti (espectacular ambient, pluja a mars, cap de setmana Dragó intens, i una gran carrera amb molt bon ritme...tot un espectacle que supera el que m’havien explicat) i per acabar la Jean Bouin, fent de llebre, amb la satisfacció que això comporta. I imatges a tv3 en primer plà.

DESEMBRE:   Tanco l’any amb un molt bon Trail del Farell i per sobre de tot, el tercer èxit de l’any, la Mitja Marató de Salou, amb MMP i la satisfacció de veure que els entrenaments del Jaume i la constància estan donant els seus fruits. Això em dona moral i forces per seguir, perquè reconec que els entrenaments son durillos i s’ha de tenir força de voluntat per seguir-los.

FELIÇ ANY NOU A TOTHOM......MOLTA SALUT PER SOBRE DE TOT.....FORÇA DRAGONS

Mitja Marató de Salou (anem pel bon camí)

Dintre del pla d’entrenament que portem amb el Jaume Leiva, arribava aquesta Mitja Marató de Salou, que ell m’havia recomanat de fer, per poder testar com anaven els entrenaments i l’evolució que portava des de Octubre, mes en que vaig començar a entrenar en ferm amb ell.

Era una Mitja dura i complicada, sobretot pel perfil i perquè normalment fa bastant vent i que el Jaume m’havia predit que faria en 1,42 mes o menys. La setmana anterior vaig tenir moltes molèsties al soli de la cama esquerra, múscul que se’m va inflamar molt i que provocar que deixes d’entrenar des de dimecres, exceptuant un petit rodatge de proba dissabte, per veure com evolucionava. Parlant divendres amb el Jaume em va dir que la corres amb les mitges compressives (Compressport) i que si notava que em feia molt de mal, que m’atures immediatament, que podia lesionar-me i perdre tot l’entrenament que portàvem fins ara.

O sigui que així dissabte per la tarda marxem cap a Segur de Calafell, que es on dormirem, després de fer un sopar a base da pasta a Calafell amb la Bastus, la Judith, el Victor i la Isa. A dormir d’horeta i l’endemà cap a Salou, tots junts, que ens teníem que trobar amb la resta de la delegació dragona que corrien la proba, que eren el Joako, la Katia i el Borja (ell feia la proba de 10km). Jo nomes tenia el cap els dolors de la cama i com respondria durant els 21km de la carrera. Diumenge va fer un dia completament de primavera (estrany per un 16 de desembre) i recordant la frase que diu que “la calor es l’enemic silenciós d’un corredor”, decideixo sortir amb la samarreta de tires, pantalons curts i res mes. A la recollida de dorsals em torno a trobar al coach Leiva, que em torna a insistir en les cremes (radio salil) i en les mitges compressores. Evidentment, l’hi faig cas, que per això en sap un munt. Petons, abraçades i les fotografies de rigor i ja ens col·loquem tots a la línia de sortida.

Jo decideixo sortir amb la llebre de 1h 40min i ja anirem veient com ens trobem durant els primers kilòmetres. El Joako i el Victor ja marxen per davant nomes començar i jo començo la carrera en solitari (de fet, si tinc que ser sincer, es com m’agrada fer-les), com el 99% de curses que he corregut. Els primers 5 km els faig molt be al costat de la llebre i un nodrit grup d’atletes, però com que veig que la cama ja comença a estar escalfada i no em fa gaire mal, augmento una miqueta el ritme i marxo per davant de la llebre, sempre pensant que, si mes endavant afluixo ritme, em puc tornar a enganxar a ella, i tinc el 1,40 prou a tocar. Que de fet, es el que em feia il·lusió de fer, perquè representava baixar 5 min la meva MMP de Granollers 2012. Aquesta primera part de la cursa es bastant avorrida, però ens anem creuant algun cop amb la resta de participants, el que fa que vegi al Jaume (líder destacat des de el primer moment) i la resta de cracks que van per davant, amb els seus ritmes impossibles. També ens creuem amb la resta de Dragons, amb els crits d’ànim corresponents entre nosaltres.

Els kilòmetres van passant i em vaig trobant molt be. Sòlid, aguantant el ritme entre 4,40 i 4,50 perfectament i gaudint de la carrera i amb la satisfacció de veure com els entrenaments estan donant els seus fruits, perquè mai havia pensat que podria aguantar aquests ritmes amb certa facilitat. Les pulsacions no passen de 160 i tot marxa perfecte. El cap també continua al soli, però el dolor es controlable i no augmenta, o sigui, que endavant. Kilòmetre darrera kilòmetre (amb uns tobogans amb molt de vent, que fan la cursa molt dura) em planto al 15, on, juntament amb l’avituallament d’aigua (no havia res mes en tota la cursa), em prenc l’únic gel de GU que portava (aquest cop de vainilla, boníssims com tots) i ja encaro la ultima pujada, que es la mes exigent. Sempre amb la llebre de 1,40 per darrera i cada vegada mes convençut de poder baixar aquesta marca. Aquesta pujada es dura però curta (ja se que em repeteixo molt, però es el que te entrenar a Sant Cugat, tota pujada sembla assumible) i sense adonar-me ja estic a dalt i ara ja solament queden els últims 4 km fins la línia d’arribada. Potser son els mes bonics perquè correm paral·lels al mar, pel passeig marítim, amb un fantàstic dia solejat, que gaudeixo a tope, avançant a molta gent, perquè tinc encara forces, que en fan poder apretar una mica mes els últims kilòmetres. Penso que he fet una cursa intel·ligent, cosa que em fa arribar al final encara amb una espurna de força i poder gaudir el tram final. Em creu un altre cop amb el Joako i el Victor i veig que son impossibles d’agafar, però soc feliç de poder córrer (quasi) al seu nivell, cosa absolutament inimaginable abans de l’estiu. Ultima pujadeta i ja encaro de baixada l'arc d’arribada al pavelló d’esports de Salou, seguint avançant a gent, i mirant el rellotge i amb un somriure d’orella a orella, per la satisfacció de la feina ben feta. Premo l’stop, paro de corra, i miro el rellotge i veig: 1h 38min 44seg. MMP amb una millora de 6 min sobre l’anterior. Content i satisfet son les dos paraules que defineixen el meu estat en aquell moment. Els entrenaments estan donant el seus fruits i el sacrifici te la seva recompensa. Però s’ha de seguir, que els objectius son Granollers i Marató de Barcelona.

Al arribar de seguit em trobo el Joako i el Victor, que han fet també MMP i unes fantàstiques marques tots dos, i el Borja, que també a fet un carreron al 10.000. Moltes felicitats per tots tres per les seves curses. Després arriben l’Anna (petit reactor), la Katia i la Judith (amb el seu somriure etern a la cara). Totes tres han fet també MMP i es mereixen unes felicitacions immenses, perquè fer-ho a Salou, no es gens fàcil. Tothom l’ha trobat mes dura que la Behobia, Jaume Leiva inclòs. I probablement ho es.

Pel final em deixaré a la meva dona, que va arribar desfeta i marejada i que tenia que haver abandonat a la meitat i que no ho va fer, per una barreja d’amor propi, voluntat, lluita, sacrifici, força i perquè no dir-ho, inconsciència. Portava temps malalta i sense entrenar i no l’hi va sortir la carrera que ella es mereix. Però aquí no l’hi retreure res, perquè el que tenia que dir-l’hi ja ho vaig fer en privat. L’única cosa que espero es que hagi après la lliçó i que segueixi els consells de tota la gent que l’estima i que solament l’hi vol be. Entre els que estic jo, esta clar. No oblidis mai aquesta carrera Isa (ni la de Montornès 2011). No fem això per ser herois de res, sinó per passar-ho be i gaudir, i quan això no s’aconsegueix, millor plegar. Saps que t’estimaré igual.....o potser mes i tot ;-)))))))))

Aquí us deixo el link del meu Garmin, perquè pogueu veure l’evolució de la cursa. Mal m’està dir-ho, però vaig clavar els parcials com un autèntic rellotge suís. Molt satisfet....ho havia dit abans?

 Mitja Marató de Salou 2012 de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Cursa Muntanya del Farell

Aquest diumenge es feia la Cursa del Farell de 13 km a Caldes de Montbui i ens hi vam apuntar, perquè ens havien parlat molt be d’ella. Com que m’havia rajat de fer la Travessa de les Medes, perquè em feia molta mandra pel fred, aquest Trail de muntanya era un bon substitut. Eren 13 km que per temes organitzatius es van convertir després es 14,5.

Quan ens vam aixecar pel mati i ja de camí cap a Caldes, vam veure que fotia un fred que pelava i que la carrera seria dura. Arribem i ens reunim amb tots els altres Dragons que la feien per la foto de rigor i per comentar com faríem la cursa. Amb el fred que feia, em vaig abrigar encara amb una capa mes, que després en cursa em sobraria. Sempre el mateix error de sortir massa abrigat, però es que a l’hora de sortir i abans d’haver entrat en calor, tota la roba que portis et sembla poca. I després en cursa tot sobra.

A les 10 en punt sortim i el Sandro i el David ja tirant pel seu compte (estan a un altre nivell) i jo començo amb el Victor i l’Anna. La Isa (pobreta esta amb un constipat de mil dimonis i encara a volgut córrer), la Judith i la Katia, es queden per darrera portant els seus ritmes. Primers 2,5 km d’asfalt per dins del poble (com costa córrer amb les Trabuco per asfalt) i ja després entrem a la pista per la Urbanització del Farell. Aquí be una pujada constant que es fa molt dura i els tres del meu grup ens separem. Jo marxo per davant, el Victor al mig i l’Anna es queda un pel al darrera. Comença lo veritablement dur. Fins l’avituallament del km 6 la cursa es fa dura i selectiva. Camino solament un cop per agafar forces i baixar pulsacions. Ja fa estona que m’he tret el buff i que m’he arremangat les dos samarretes i que em sobra la meitat de roba que porto. Una vegada passat l’avituallament, justet amb solament aigua (ohhh gran decepció perquè m’esperava gominoles com a Sant Esteve), comença una zona de pujades i baixades que et permet anar a bon ritme i recuperant a les baixadetes. Estic en forma i es nota. Avanço a molta gent. Al poc ja entrem en un corriol molt bonic, on tothom es posa en fila india i no es pot passar a ningú, perquè no hi ha espai. Si avances, et jugues els turmells. Després del corriol ja encarem la baixada cap a Caldes i ja gent es llença cap avall com a bojos. Aquí poso el fre de ma i baixo tranquilet, com sempre patint pels meus turmells de porcellana (porto una turmellera a l’esquerra per precaució, però no m’en enfio). A la baixada em passa gent, però no m’importa en absolut perquè no em vull jugar una lesió i adéu mitja temporada. Quan arribem abaix, fem un kilometret planet fins que entrem a la riera de Caldes. Sort que esta seca i que no fa pudor, perquè fa anys aquesta riera era insuportable, per la gran quantitat d’industria que hi ha a Caldes i que hi abocavent de tot, sense cap control. L’unic problema ara es anar en compte amb el terreny, que es molt inestable perquè esta ple de pedres. Passada la riera, últims metres per encarar la recta d’arribada i passar l’arc amb un temps de 1h 16min 49seg. Ha estat una bona cursa. Estic satisfet.

Al poc ja arribem el Victor, l’Anna (quina gran forma que esta agafant el petit reactor), la Isa (mira que te pundonor, perquè arriba asfixiada perduda, amb el constipat de cavall que porta a sobre.....abandonar es una paraula que no coneix....que gran, alhora que una mica irresponsable), la Judith (gracies per cuidar de la meva dona i pel caldo que ens vas portar) i la Katia. El Sandro i el David han arribat abans (estan els dos On Fire total) i ja no els veiem, perquè han tingut que marxar.

Aquesta vegada decidim fer un tercer temps de nivell i ens anem tots a fer un bon esmorzar de forquilla en una masia de Caldes. Una magnifica manera de recuperar forces, mentre ens fotem una bona botifarra negre amb patates i una birra (Damm of course). Xerradeta, anecdotes, rises....una bona cirereta per un mati de diumenge de fred, esport i amistat.

Aqui teniu el link del meu Garmin:

Sin título de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Jean Bouin 2012

Aquest any la Jean Bouin coincidia amb el segon aniversari de la fundació dels Dragons i vam anar una gran quantitat de socis a fer-l’ha. A mi em feia molta il·lusió fer-l’hi de llebre a la meva dona, perquè pogués baixar de 50 min i a mida que van anar passant els dies, també s’hi van afegir al objectiu, la Judith, la Anna Bastús i el Martí. Fantàstic. Un objectiu engrescador per tots ells i un repte personal per mi, perquè mai havia fet de llebre. Però estava convençut de marcar el ritme perfectament, perquè darrerament estic en molt bona forma i estic corrent millor que mai. El repte no m’espantava i estava segur de fer-ho be.

Un constipat molt fort de la Isa, conseqüència del diluvi de la Behobia, la va deixar fora de combat i es va tenir que quedar a casa. Quina mala sort, amb la il·lusió que em feia fer-l’ha plegats. En fi, segur que hauran molts mes 10.000 per fer una bona marca.

Abans de la sortida ens fem la fotografia de rigor amb tota la delegació Dragona, que aquesta vegada es impressionant, i després dels ànims a tothom, ens posem al calaix de sortida amb el Xaxa també com a integrant del grupet a portar. Perfecte. Al mateix calaix em trobo al Rafa i al David, que sabia que també la feien (quina casualitat) i els dic que si volen fer sub 50, s’afegeixin al grup, cosa que diuen que faran encantats. En un moment hem format un grup gran i maco. Tothom amb ànims alts i optimisme per assolir la marca. Be, no tots, la Judith estava una mica preocupada pel ritme, que creia alt per ella, que portaríem, i també trobant a faltar a la seva companya inseparable d’entrenaments i curses.

Donen la sortida i tots a córrer. Tot surt com havia pensat i anem sumant kilòmetres, sempre una mica per sota de 5,00, per poder tenir un coixí suficient, per quan arribi el tram final de pujada pel Paral·lel, que sempre costa mes. Anem tots al ritme que marco i els vaig cantant tots els passos quilomètrics perquè siguin optimistes de cara al final. Al Martí i l’Anna se’ls veu forts i a vegades, els tinc que dir que afluixin perquè van massa ràpids. A la Gran Via atrapem a la Lidia i també se’ns uneix al grup. Cada vegada som mes Dragons, que guay. Passem la meitat de carrera amb un marge de 35 segons, o sigui, que tot va perfecte. A l’única que l’hi esta costant mes es a la Judith, però no paro d’animar-la perquè penso que ho pot aconseguir. Arribem a l’avituallament del km. 6 i aquí es on la Judith es despenja de tots i jo decideixo quedar-me amb ella, per fer la resta de cursa al seu costat. Els dic a la resta que tirin pel seu compte i els animo a no baixar el ritme, perquè l’objectiu esta a tocar. Els últims kilòmetres els vaig fer amb la Judith, animant-la i veient-la patir com mai ho havia fet (de fet, m’ho va confessar a l’arribada). La pujada al Paral·lel se l’hi va fer molt llarga, però al final no va parar de córrer en cap moment i vam creuar la meta amb un temps de 51min 14seg, que rebaixa la seva millor marca de la distancia en 14 min...tot un èxit...quina crack. A tall d’anècdota comentar que ens van filmar pujant el Paral·lel i que després vam sortir en el reportatge d’Esport 3 de la cursa. Aqui us adjunto el link del programa. Nosaltres sortim al minut 12,40.

http://www.esport3.cat/video/4341730/Especial-89-Jean-Bouin-2012

Al creuar la línia d’arribada, em vaig trobar amb la resta d’integrants del grup sub 50 i la seva cara de satisfacció ho deia tot. Tots havien baixat de 50 min i estaven contentíssims. Em va fer molta il·lusió posar un granet de sorra a que assolissin les seves marques, cosa que es molt satisfactori personalment. Una llàstima que la Isa no pugues venir, perquè estic convençut que també ho hagués aconseguit. Moltes felicitats al Martí, a l’Anna Bastus i al Xaxa pel repte assolit i també molt especialment, a la Judith, perquè va córrer i patir com una campiona....tot i el moment “ma agafada” del carrer Lleida jejeje. Tota la resta de Dragons també van fer unes marques fantàstiques i unes millores boníssimes....tot un èxit col·lectiu....amb debuts postpart inclosos (la Julia ha tornat i en no res tornarà a estar en forma).

Del mercadillo “gitano” que es va formar després al pàrquing de Les Arenes, per provar les noves equipacions, quasi que no parlaré....va estar divertit......alhora que curiós.