dilluns, 6 d’agost del 2012

Triatló Olímpica d'Andorra


Per fi va arribar el cap de setmana de la Triatló d’Andorra, que era el del meu debut en la categoria Olímpica. Divendres ja vam pujar cap a Martinet amb tot el material a punt i l’endemà pel mati, també venien a casa els nostres convidats, que eren la família Busto i l’Anna, que també s’havien inscrit al Triatló.

Dissabte al migdia ja vàrem pujar bicicletes cap Andorra, perquè es tenien que deixar ja per la tarda a boxes al Llac d’Engolasters, que es on es faria el segment de natació. Després de dinar amb una bona colla de Dragons a Escaldes i de recollir els dorsals allà mateix, vam pujar les bicis cap el llac, on vam poder inspeccionar el lloc de la natació i també poder comprovar que la transició swim-bike seria molt complicada perquè els boxes estaven molt separats del llac i de la zona de començar a pedalar, però, en fi, tot s’ha d’encarar amb un somriure.
El problema va ser al veure les grans pendents que havien de baixada del llac i la perillositat de les corbes, moltes d’elles completament cegues i de 360 graus. Això va fer que tant la Isa com l’Anna, s’ho repensessin i decidíssim no fer-la, degut a la extrema dificultat del recorregut. Decisió crec que encertada, encara que elles després se’n van en penedir un mica, veient la gent el dia de la cursa. Però, en fi, penso que la van encertar no fent-l’ha. Evidentment, l’haguessin acabat, però no crec que els compenses el que haurien patit i els nervis que haguessin passat, pel recorregut.

Després de deixar bicis, tornem cap a Martinet, sopem uns entrecottes de campionat i cap a les 12 tocades ens anem a dormir, ja pensant en el despertador de l’endemà, que sonarà sobre les 5,30 de la matinada. Collons que es dur això de ser triatleta, amb lo ve que s’està al llit.

Pel mati ens llevem el Joako i jo i cap Andorra, que em d’arribar sobre les 07,00, per deixar les bambes de running a la segona transició, que serà a Escaldes mateix, i agafar un bus que ens pujarà al Llac, perquè la carretera ja esta tallada al transit particular. Deu n’hi do quina gran feinada que van tenir els organitzadors, perquè la intendència de la proba era molt complicada, degut a que hi havia 2 zones de transició, la primera al llac mateix i la segona a baix a Escaldes, cosa que complicava molt les tasques organitzatives. Però s’ha de reconèixer que se’n van sortir molt be de la complicació.
Una vegada vam arribar al Llac d’Engolasters (1600 m d’alçada) ja ens vam trobar a la resta de Dragons que participaven a la proba i vam tenir temps de sobres per mentalitzar-nos perquè la espera, abans de la sortida, va estar d’unes 2 hores. Temps per tot, per esmorzar, per donar mil voltes a si nedar o no amb neoprè, per posar tot a punt a boxes, on la bici ja estava des de’l dia anterior. Assecar-la be de la calitxa de la nit. Xerrar amb uns i altres. Comprovar mentalment el recorregut. Escoltar el briefing de l’organització, que sobretot ens feia insistència amb la velocitat de baixada del Llac i en que anéssim amb molt prudència, perquè la nit anterior havia plogut i les corbes de baixada fins que començava el pic de la Comella, eren molt i molt perilloses. Després comprovaria que si que ho eren, però que a molt gent per una orella els entraven els consells i pel l’altre els hi sortien, perquè baixaven com a bojos. Quina colla de kamikazes.


Al final vaig decidir fer-la amb neoprè i sortir una estoneta abans a escalfar al llac, cosa que em va tranquil·litzar i fer oblidar el mal rotllo i l’ofec de Les Angles, que va ser l’ultima cursa feta amb neoprè. Em vaig trobar prou be a l’escalfament i en no res, ja estàvem a la línia de sortida (que era dins de l’aigua), després de donar-nos tots ànims i desitjar-nos el millor per la cursa.
La natació eren dos voltes a un rectangle format per 4 boies amb sortida a l’aigua mateix. No em vaig col·locar massa endavant aquesta vegada, pensant amb Les Angles i vaig decidir sortir tranquil la primera volta de 750 m per veure com responíem jo i el neoprè, aquesta relació d’amor impossible. Sortida neta sense cops i comencem a nedar i cada cop em sento molt millor i vaig oblidant les males sensacions. A la segona volta de 750 m ja vaig incrementar la velocitat, cosa que va fer que comences a avançar a molta gent i que agafes una velocitat de creuer bona, encara que sense poder establir la cadència meva de respiració cada tres braçades, perquè m’ofegava, cosa que va fer que ho fes cada braçada, imagino que problemes amb l’alçada. Al girar l’ultima boia per encarar els últims 100 m fins la sortida, vaig atrapar al Marti, cosa que em va fer veure que portava un bon ritme i vam sortir tots dos junts de l’aigua, en una molt digne posició. Resumint, vaig fer una bona natació, quedant en el lloc 81 total amb un temps de 26min22seg. Ja teníem el 33% de la Tri a la saca.

Fora neoprè, ulleres i casquet ràpidament, tot deixat dins d’unes bosses que ens havien donat l’organització i amb les sabatilles de ciclisme posades, ja vaig sortir de boxes, per pujar fins la carretera (collons quina pujada) a on començaria la bicicleta.
La primera baixada la vaig fer amb una prudència màxima, cosa que va fer que perdés un munt de posicions guanyades nedant, però no m’importava en absolut. La meva batalla no era contra ningú, sinó que volia acabar i acabar sense fotre’m cap ostia, amb perdó, ni trencar-me res, que s’apropen les vacances. El segment de bicicleta era duríssim, la veritat. Teníem que pujar 2 cops al Coll de la Comella (un port d'un 8% de mitja i amb rampes puntuals fins un 11%) i la segona volta començava amb una pujada duríssima des de Escaldes fins dalt de la Comella, o sigui, tot el port sencer. Després les baixades eren molt i molt perilloses, perquè la gent semblava que s’hi jugava la vida. Nomes havien uns quants kilòmetres relatius plans al costat del Valira, que et servien per recuperar forces. Vaig fer un tram de bicicleta prou digne dins de les meves limitacions ciclistes i estic especialment content, perquè en cap moment vaig posar el peu a terra, cosa que vaig veure fer a mes d’un, quan les rampes eres mes exigents. Això si, vaig patir “com un perraco” pujant. Encara que crec, que potser les pujades fortes no em van anar tan malament, perquè aquí no vaig perdre temps (tothom anava igual i jo tinc força a les cames i em mantenia dins dels grupets sense problemes). El drama eren les baixades, que les feia com una “iaia” (prudència de veterano?) i al fals pla, que no vaig poder pillar cap grup. Al final, i després de passar dos cops pel costat dels supporters encapçalats per la Isa i el seu esquellot, que es sentia des de 1 kilòmetre abans, vaig acabar el segment de bici en la posició 391 amb un temps de 1h31min02seg. Molt millorable. Ja tenia el 66% de la Triatló a la saca.


Canvi de sabatilles ràpidament i comença el segment de running, que eren 2 voltes de 5 km pel costat de riu Valira bastant planetes. Sort d’això, perquè el cansament acumulat en els dos primers segments ja es començava a notar i molt. Al començar a córrer ja vaig notar unes petites punxades als quàdriceps i em faig espantar una mica, perquè tenien pinta d’estrebada muscular mes que de calambres, vaig abaixar una mica el ritme i vaig procurar no pensar-hi, ja que no volia capficar-me massa, encara que pel cap em va passar una lesió al final i no poder acabar-la, després de l’esforç fet. Però aquestes molèsties no van anar a mes i les vaig poder aguantar durant tot el running, imagino també per d’il·lusió que em feia acabar-la. La primera volta va ser prou ràpida i en la segona, ja anava molt cascat. Em vaig prendre un segon gel de cafè de GU (el primer l’havia pres a mig segment de bicicleta i em va anar de conya), però aquest segon em va sentar fatal i em va deixar la boca com una pasta, i em costava respirar correctament. Sort que vaig arribar ràpid a un avituallament, vaig parar uns segons per veure isotònic i aigua tranquil·lament, se’m va netejar la boca i vaig encarar els últims 2,5 km amb energies renovades. L’últim kilòmetre va ser agònic, però el vaig voler gaudir al màxim, perquè estava molt content de la feina feta, i quan vaig encarar l’arc d’arribada i vaig veure la Isa cridant i animant com una esperitada, em vaig emocionar i se’m va posar la pell de gallina. Ho havia aconseguit. FINISHER a una Triatló Olímpica i una especialment dura per l’alçada i el perfil de la bicicleta. La posició de running va ser 236 (bona remuntada....estic corrent molt be últimament) amb un temps de 48min44seg, que no esta gens malament per ser un 10.000 després de fer swim i bike.
L’abraçada posterior de la Isa i la seva emoció, van compensar amb escreix tot el patiment de la proba i sempre l’hi agrairé als ànims que em va donar durant tota la Triatló. Be, de fet, ja ho faig fer agafant el micròfon de l’speaker al acabar, sense vergonya i tothom ho va sentir.


Estic contentíssim d’haver assolit el segon repte que m’havia proposat aquesta temporada, juntament amb la Marató de Barcelona. Moltes gràcies pel gran suport de tota la família Dragona, molt especialment d’aquells que tinc mes aprop i amb els que comparteixo entrenaments sovint; i de la meva dona, la Isa, que amb el seva vitalitat i ganes, encomana a qualsevol. Et prometo que entrenaré mes, de veritat. Sense ells, tot això no hagués estat possible.....o si....però segur que menys divertit i m’hagués perdut un fantàstic grup humà, amb qui poder compartir-ho, cosa que no te preu.

Per cert, la barbacoa posteriorment que ens vam cascar amb els convidats a casa a Martinet, mes el Pau, la Bea, el Guillem i el Victor, va ser un perfecte final de festa de cap de setmana i una forma exprés de recuperar forces. I Don Julio va fer acte de presencia, evidentment, no podia faltar.

Ja soc Triatleta Olímpic....quan es la propera?.....No Surrender

4 comentaris:

  1. Tete, ara si que hauràs d'entrenar de veritat, ja que ho has escrit al bloc i ho llegirà tothom, ja no tens excuses ..

    El vas fer genial, per les poques ganes que tenies, no m'imagino si arribes ha tenir ganes, segurament haguessis quedat per davant de Galindo jejeje (És broma)

    Per a mi ets el millor, m'encanta compartir tota aquesta experiència amb tu i estic segurar que seguirem gaudint de cada un dels moments en el que compartim junts i amb la nostra gran família Dragona.

    T'estimo molt i seguim endavant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gracies baldufeta.....si hagues quedat per davant del Galindo hagues fet podi segur jejeje.
      Estic molt content d'haver-la acabat i super convençut de que, quan tu t'ho propossis, la faras tambe.
      Saps que estare al teu costat per donar-t'he un cop de ma.
      Muacks

      Elimina
  2. Carles!

    Jo vull ser com tu! (no dic quan sigui gran perque ja ho sóc, jejeje).
    Superada l'experiència agrodolça del neopre.
    La bici com un campeó, tot i la dificultat.
    I el running disfrutant.

    Ja hi firmaria! (excepte l'últim km. running jejeje)

    No sé que se sent quan arrives i sents els crits i anims de la ISA i de la familia Dragona, pero de ben segur que t'han donat més que força per afrontar els nous reptes.

    I espero seguir gaudint dels teus éxits.

    A la que comencis a entrenar una mica més, no hi haurà qui t'atrapi! Que es preparin les "ardilles" jejeje

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gracies Judith.
      Res de grans dona, que estem a la flor de la vida jejeje.
      Espero poder estar a l'arribada per animar-t'he i cridar-t'he, quan arribis a la meta en la teva primera TRI.
      Ja veuras que, quan et treguis el respecte a l'aigua que tens, la proba ja la tens superada i la faras perfectament. Ara toca entrenar una mica a l'aigua i l'any vinent, TRIATLETA JUDITH.
      A Gavà ja ho podras comprobar per relleus, pero tens forces i voluntat, per fer-la tu soleta en un futur no gaire llunya.
      A running d'aqui 4 dies no haurà qui et segueixi.....
      Salut i No Surrender

      Elimina