Marató de Barcelona 2014 (feina feta)

Ja han passat tres dies des de que vaig completar la meva segona Marató i es moment de posar per escrit les sensacions prèvies, durant i post cursa.

La veritat es que em dona la sensació d’estar escrivint aquesta crònica amb un any de retard, perquè aquesta Marató es la que tenia somiada i entrenada per l’any 2013. No va poder ser per la hernia que em van detectar després de la Mitja de Granollers 2013 i que em va provocar una ciàtica fortíssima a la cama dreta, que amb prou feines em deixava caminar. Portava la preparació adequada, estava fent uns entrenaments fantàstics amb el Jaume Leiva i les sensacions eren molt bones. Però la maleïda lesió va truncar tota la evolució. Uns quants mesos parat fins l’estiu mes o menys i les pors lògiques d’una recaiguda posterior. La recuperació va ser lenta però al meu cap nomes havia la Marató del 2014 i poder fer el que no havia pogut fer al 2013. De tota la gent que em va ajudar a recuperar, voldria agrair molt especialment a l’Ana de ToolsBarcelona (gràcies Espriu per la recomanació) i al Carles de David Serra Fisioteràpia (amb les seves sessions de Tecar). També hi van contribuir les expertes mans del Toni Bové.

El recorregut de la Marató

A principis d’Octubre ja em trobava prou be per començar a córrer i decideixo anar-ho fent progressivament, però sempre no fent mai dos dies seguits de running i intentant intercalar sessions de natació o simplement dies de descans. Em vaig proposar no córrer mes de 4 dies per setmana i així ho he fet durant tota la preparació. El calendari de curses preparatòries, exactament el mateix que 2013, començant per l’Amistat, després Behobia, St.Feliu, Granollers, Barcelona i Maratest. Amb un dia de series a la setmana, un de Fartlek i un parell de trots. Total van sortir 995 km a les cames en el moment de la sortida de la Marató. Entrenaments i curses van sortir prou be (menys en l’Amistat, en la resta vaig anar baixant marques regularment) i l’esquena aguantava, tot i la carga d’entrenament, amb algun que altre massatge de descarrega. Total, que arribem a la setmana prèvia de la cursa amb la feina feta i la seguretat (així l’hi vaig comentar a la gent mes propera) que, a no se per algun contratemps inesperat, que sempre pot passar, que correria una bona Marató i que aconseguiria l’objectiu de baixar de 3,30,00. L’únic dubte que em quedava era com fer-ho i tres persones em van donar la seva inestimable opinió: primer el Joan (un dels meus millors amics, maratonià i company de mil batalles), després el Jaume Leiva (ja esta tot dit d’aquest tros de crack, sobretot com persona) i per últim el Jym (Bartolomé Serrano, un dels grans del atletisme a casa nostre, amb unes mans que son conegudes a Terrassa com les mans de Deu). El seus massatges de descarrega son absolutament necessaris si vols fer una cursa com cal el cap de setmana. Tots tres em van dir que sortís conservador fins el quilòmetre 30 i després, ja es la Marató i la distancia, la que dicten les seves lleis. Com que jo estava per córrer per sota 5,00/km, vaig decidir sortir amb les llebres de 3,30,00, cosa que m’obligaria a no incrementar sense adonar-me el ritme, i tindria reserva pels últims 12 kms, que es on comença de debò la Marató.

Dragons preparats per la sortida

Diumenge ens aixequem molt d’hora, un bon esmorzar, recollim al Marti i cap a Barcelona, que tenim feina. Foto i trobada de rigor amb els companys d’equip, amb els nervis a flor de pell que teníem tots. Ens desitgem molta sort i cadascú es va anar dirigint cap al seu calaix de sortida. Un últim peto d’ànim a la Isa i em col·loco darrera de les banderes dels pacemakers de 3,30,00. Una ultima xerrada amb el Jag a la mateixa línia de sortida em reafirma de sortir conservador i ja veurem com va tot. 4 gels de llimona de 226 a la butxaca (un per cada 10 quilòmetres) i molta seguretat en mi mateix. A les 8,30 es dona la sortida i ja fa un sol de nassos, que ens acompanyarà en tota la cursa i que farà especialment important tots les avituallaments líquids. El fet de córrer amb els pacemakers et permet despreocupar-t’hi del ritme que portes i anar pensant en mil coses mes i veient als llocs per on passes. El nostre grup era molt números i com en general tots els participants, hi havia una gran quantitat de gent estrangera. Barcelona es una ciutat molt cosmopolita i plena de turisme, i això es nota en qualsevol esdeveniment que s’organitza. M’agrada. També des de el primer moment vaig veure que, a diferencia de feia dos anys, havia una gran quantitat de públic animant pels carrers, cosa que em va sorprendre positivament. Els ànims de la gent ajuden moltíssim i la gent de Barcelona sembla que cada any es bolca mes amb la Marató. Aquest any havia molta gent en molts punts de la ciutat. Molta. Jo anava a un ritme còmode. Al km 12 mes o menys al pas per la Gran Via estava el meu pare amb la càmera a la ma preparat per veure’ns passar. Un crit d’ànim, una foto i seguim corrents. 

Foto by Sr. Vidal pare

A l’alçada del passeig de Gracia em vaig anar adonant que ja anava un pelet per davant de les llebres i vaig decidir mantenir el ritme per davant. Sempre hi ha menys gent i tens menys risc de caigudes. El pas per la Sagrada Família al km 16 es un dels punts emblemàtics de la cursa. La calor ja començava a fer-se notar però anava molt ben avituallat. Valencia, Meridiana, moltíssima gent a Sant Andreu i ens presentem a mitja cursa. Miro el rellotge i marca 1,44 o sigui, que el ritme es el correcte. Aquí em trobo amb el Joako que esta esperant a la Isa, per fer amb ella la segona part de la cursa. Crits d’ànim i seguim que queda la meitat. Potser el tros de Bac de Roda, Gran Via i Rambla Prim es el mes lleig del recorregut, però al final de Rambla Prim, al km 26, m’estava esperant la meva llebre de luxe, per fer amb mi els últims 16 quilòmetres. Moltes gracies Toni perquè va ser un plaer i una gran ajuda, tenir-te al costat en aquesta part de la cursa. La teva simpatia i bon humor, es van contagiar a les meves cames i van fer que no baixes el ritme en cap moment. A partir del km 30 i després dels crits de l’Ana i les seves filles, tenia intenció d’augmentar una mica el ritme, però no les tenia totes, ja que aquí es on havia petat feia dos anys i el Front Marítim es una de les parts mes complicades. Amb el Toni van decidir mantenir, decisió encertada perquè em va permetre aguantar el mateix ritme tota la cursa. Al km 35 ja veig la pancarta de la gran Wai-shan i els seus estimuladors crit d’ànim. Moltes gracies guapa. 

Amb la meva llebre de luxe, el Sr. Kerpach

La part de l’Arc del Triomf potser va ser la zona on anava ja mes tocadet, però en seguida arribes a Plaça Catalunya i la gran quantitat de gent que hi ha fins la Catedral, et donen forces suplementaries a les cames. Passem la Catedral i ja comencem a baixar per Via Laietana, amb el meu fidel bodyguard al costat, proveint-me de líquids i de moral en tot moment. Aquí se’n va creuar una família sencera i no vaig fotre a terra la dona de miracle. La gent te collons de creuar mentre anem corrents. Quan baixava per Via Laietana i encaraven el Passeig de Colom, ja vaig veure que l’objectiu era meu. Molt malament tenia que pujar el Paral·lel per no aconseguir-ho. I això no va passar. Quina gentada que hi havia animant i quina força em va donar aquí el Toni amb els seus crits també. Vaig pujar molt cansat, evidentment, a un bon ritme, tot avançant a moltíssima gent. Be, de fet, des de el km 30 fins al final vaig avançar a quasi 1.000 atletes, amb la injecció de moral que això comporta. No parava d’avançar gent, aquí va ser on hem vaig adonar definitivament que havia fet un bon entrenament. En els darrers 2 km o sigui, en el Paral·lel, vaig avançar a 538 persones. Deu n’hi do. I aleshores arriba el moment mes màgic i esperat d’una Marató, i en el cas de Barcelona es especialment xulo, ja que al arribar a plaça Espanya, gires a l’esquerra i encares avinguda Maria Cristina pleníssima de gent cridant, amb la Font Màgica al fons, veus l’arc d’arribada i aquells 195 metres es converteixen en una explosió de satisfacció i alegria esportiva, difícilment explicable sinó es viu. Increïble creuar l’arc i veure i notar que has completat una Marató, sense importar el temps que has fet. Això es el mes important. Si a sobre has aconseguit el que havies pensat i entrenat, pues la satisfacció es veu incrementada. Al final vaig fer un temps de 3h28min42seg (soc el pitrall 14964) repartits en 1h44min22seg la primera mitja i 1h44min20seg la segona, o sigui, que puc dir que vaig córrer la Marató en positiu per dos segons, però en positiu (posició final 2.790 de 14.221 finishers).

Ja hi som. Recta final

I la satisfacció i l’orgull es van quedar curts quan al cap de poc temps arribava la meva dona. Allà l’estava esperant a la línia d’arribada, tal com havíem quedat, per felicitar-la per la gran cursa que també va fer, baixant folgadament de les 4 hores, tal com havia calculat. Moltes felicitats per la teva cursa, solament jo se el sacrifici, les ganes i les il·lusions que hi havies posat, i veure que ho has aconseguit, va fer que aquest diumenge de Marató fos rodó a casa dels Vidal-Llopis. Bona feina Isa, molt gran. Orgullós de tu es poc.

Finalment, vull felicitar a tota la gent del Club que va completar la Marató, perquè solament el fet de tenir “nassos” de posar-se a la línia de sortida i a mes, d’acabar-la, es per estar molt i molt feliç. Felicitats a tots i moltes gracies a tots els que vau venir en algun punt del recorregut o al final a animar. Es d’una gran ajuda i mes, en una proba tan dura. Gran Club, grans Dragons, grans Finishers.

Us deixo el link del meu Garmin amb totes les dades de la cursa:

Marató Barcelona 2014 en Garmin Connect: Detalles

Maratest 30 km Badalona

Diumenge vaig participar en la Maratest de 30 km de Badalona (moltes gràcies a la Wai-shan per les gestions, ets una crack), proba ideal per fer la tirada llarga prèvia a la Marató de BCN i que et permet testar els ritmes que després voldràs intentar fer a la Marató. Per això, l’organització, posa al servei del corredor unes llebres que porten els ritmes adequats. En el meu cas, l’objectiu es fer 3,30,00 o sigui, un ritme de 5,00/km. La cursa son dos voltes a un mateix circuit de 15 km, que passa pel front marítim de Badalona, per una àrea mes avorrida de naus industrials, per tornar al punt de sortida, que es el Pavelló de la Penya, pels carrers de Badalona.

Arribem amb el temps molt just per culpa de les llargues cues per accedir al pàrquing i no podem pràcticament escalfar ni saludar ningú. Directes a la sortida i buscant les banderoles de les llebres corresponents. Jo em situo al costat de la de 3,30,00 i de seguit es dona la sortida. Els primers quilòmetres son una mica caòtics perquè hi ha molta gent que vol seguir a la llebre i els carrers son bastant estrets, cosa que provoca alguna que altre caiguda. Ja quan arribem al passeig marítim podem córrer sense tantes aglomeracions. Entre el grup que anem, estan l’Arcadi Alibes i el Xavi Bonastre, i anem xerrant i compartint histories varies. El ritme es còmode per mi i em trobo a gust, ja que estic portant un bon entrenament i això esta donant els seus fruits. Em plantejo tota la primera volta amb la llebre i això ho faig. De tota manera, de cara a la Marató, veurem com ho faig, perquè anar just al costat de les llebres es molt perillós i complicat, per la gran quantitat de gent que volen seguir el ritme, amb el gran perill de caigudes, sobretot en els avituallaments. Un parell de entropessades sense conseqüències durant la primera volta així m’ho fan veure. Vaig bevent en tots les avituallaments i al quilòmetre 10 em prenc el primer gel. Completem la primera volta de 15 km en el temps establert i decideixo pujar una mica mes el ritme a la segona, per veure com van les cames, però sobretot, per fugir del agobio de córrer entre tanta gent. M’avanço 100 metres i puc córrer tranquil·lament sense por a caure i poden gaudir de tot. Sense adonar-me van passant els quilòmetres i vaig incrementant la diferencia per davant amb l’objectiu marcat. Un altre gel al quilòmetre 23 i les cames ja comencen a estar mes pesades. Però pujo ritme, cosa que no faré a la Marató, esta clar, perquè encara quedaran 12 quilòmetres mes, i acabo prou be, a ritmes per sota de 4,40 els últims 4 quilòmetres. Avançant a moltíssima gent, que em dona molta moral pel gran repte del 16 de Març. Acabo la cursa en 2h 26min 36 seg (posició 641 de 1872 finishers), recuperant 130 posicions els darrers 10 quilòmetres. Molt content. També per la Isa que acaba en una molt bona posició i amb una marca molt respectable. Els seus entrenaments, tot i ser durs i llargs, estan donant els seus fruits. Vinga, l’últim esforç, que ja queda poc, pel gran objectiu.

Finishers Dragons de la Maratest

Us deixo aquí el link del Garmin perquè pugueu veure les dades de la cursa:

Maratest 2014 en Garmin Connect: Detalles

Mitja de Barcelona 2014

Aquest diumenge es va fer la Mitja Marató de Barcelona i la meva idea inicial era no participar, no l’havia inclosa dins de les curses preparatòries per la Marató. Quedava encabida entre la Mitja de Granollers i la Maratest i no tenia massa ganes de fer-la. Però tot va canviar arran d’un sopar amb el grup de “Golfos”,  ja que el David i el Rafa si que la feien i els feia molta il·lusió poder baixar de 1,50. L’idea de fer-los de llebre em va fer molta gracia i així els hi vaig proposar. Ells encantats, i jo també, esta clar. Seria una Mitja diferent, molt divertida, seguríssim. Entre copa i copa em vaig anar engrescant i l’endemà ja estava inscrit. Els donaria un cop de ma per fer les seves MMP i jo faria un entrenament a ritme de Marató, ja que qui diu 1,50, diu 1,45, que es al ritme al que vull córrer els 42 km d’aquí 1 mes aproximadament. Els vaig dir la idea que tenia de temps i, tot i que imagino que pensaven que era massa agosarat, van acceptar el repte.

Els Dragonetis a punt de la sortida

Diumenge mati ens trobem tots amb el grup de Dragons que també feien la Mitja i després de les salutacions, consells, comentaris, fotos i abraçades de rigor, marxem cadascú cap al seu calaix de sortida. Aquí vam tenir un petit problema, perquè no em van deixar entrar al seu, ja que tenia una marca millor acreditada, però tot es va solucionar, esperant-los abans de creuar la línia de sortida. L’alçada del David fa que es vegi en mig dels milers de participants. Vam sortir tots tres, tal com havíem parlat, i ja des de bon principi els vaig marcar el ritme de 5,00 per quilòmetre, que era el que ens tenia que portar a la marca desitjada. Sortida amb molta gent però pels carrers amples de la façana marítima de Barcelona. Es un plaer poder córrer per la teva ciutat un diumenge i poder gaudir de la bellesa dels seus carrers. Quan portaven uns 3 quilòmetres el David ja ens va dir que seguíssim nosaltres i que ell es despenjava, perquè veia que aquell ritme era massa elevat per ell. Sabia decisió, així va poder fer la seva carrera i no es va cremar en excés al principi seguint un ritme massa alt per ell. Quedàvem el Rafa i jo i 17 quilòmetres per davant. Jo sabia que aquell era un ritme assumible per ell, però el problema era que no va poder entrenar massa abans per alguna que altre maleïda lesió, i això significava una incògnita en el rendiment a partir del 15-16. Però era millor sortir arriscant i si després “petava” una mica, el sub 1,50 estava assegurat. Dit i fet, així va ser.

Foto i petó per la Whai-shan (gràcies per ser-hi sempre)

Anaven passant els quilòmetres i el ritme es mantenia, fins arribar a la zona de Diagonal Mar i la pujada cap a la plaça de les Glories, que aquí ja la distancia se l’hi va fer molt llarga i va començar a baixar el ritme. Potser vaig cometre el error de no fer-l’hi prendre un gel abans i esperar fins el 15. A lo millor un al 8 i un altre al 16 hagués sigut mes efectiu. Però al 8 estava encara molt sencer i aguantava molt be el ritme. A partir d’aquí ja vam anar perdent segons a cada quilòmetre, i vaig veure que seria impossible baixar de 1,45, però que sinó tenia una punxada monumental, el sub 1,50 estava assegurat, tal com va ser.

El millor dels somriures per la millor mòdel. Guapisima Emma.

Amb molta força de voluntat i aguantant al final com podia, encarem la recta de meta i la creuem amb un temps de 1h 48min 34seg, molt contents per la feina feta i per l’objectiu assolit. El Rafa te cames per baixar aquesta marca amb escreix, però tot s’aconsegueix amb entrenament i sense lesions, cosa que no ha pogut ser aquest any. Queda pendent per un futur. Al poc d’arribar nosaltres també ho va fer el David, amb la satisfacció de ser Finisher. Llàstima no haver pogut fer tota la cursa tots tres plegats. El proper sopar ja ens encarregarem de fer les bromes i rises de rigor amb aquest tema, això ho tenim assegurat.

Moltes felicitats a tots dos per l’esforç i per l’èxit aconseguit, perquè una Mitja no es qualsevol cosa, i solament acabar-la, es mereix els màxims aplaudiments. També felicitar a tots les Dragons que la van fer, especialment aquells que van assolir les seves MMP i a la Florence Kiplagat pel seu estratosfèric record del mon femení de 1h 05min 12seg. Brutal.

Finishers satisfets amb la feina feta

Us adjunto el link amb tota la informació de la cursa (del pulsòmetre no en feu cas, que es va espatllar a mitja cursa):

Mitja de Barcelona (llebre del Rafa Giner)

Mitja de Granollers 2014

Aquest diumenge es va córrer la que per mi es la millor Mitja Marató de Catalunya, la de Granollers. Ho es pel recorregut, per l’organització, pels participants, pels sponsors, però sobretot, per la gran quantitat de gent que s’aplega a banda i banda de quasi tot el recorregut, especialment als passos per Les Franqueses, per la Garriga i de forma massiva, pels carrers de Granollers. Es el mes semblant, en quan a afició i animació, a la Behobia, aquí a casa nostre.

Jo la tenia marcada en vermell al meu calendari, perquè aquí va ser on vaig fer la meva MMP l’any passat, però també va ser aquí on em vaig acabar de lesionar l’esquena, acabant com vaig poder la cursa, per estar després mes de tres mesos completament parat, per una maleïda hernia que em va provocar una ciàtica. Per això, era una de les curses que em feia mes il·lusió córrer aquesta temporada. Però per sobre de tot, em feia gracia acabar-la be, gaudint, i sense conseqüències físiques. I així va ser, cosa per la qual estic molt content. La marca es un altre cosa. El mes important per mi era fer-la, fer-la be, acabar-la be, i sabia que si això es complia, la marca ja vindria sola, ja que darrerament estic entrenant molt be, i gaudint dels mateixos. Vaja que arribava segur i convençut que ho faria be, tal com l’hi vaig comentar a la Isa i a mes gent, en els dies anteriors de la cursa.

El mes rapid de tots...Wilson Kipsang

Dissabte anem a recollir dorsals amb la Isa i ens trobem a l’stand d’Adidas a un bon grapat d’atletes d’elit, entre els quals havia Wilson Kipsang, Carles Castillejos, Chema Martinez, Vanessa Veiga, etc. Voldria fer un esment especial pel gran Jaume Leiva, que s’està recuperant d’una operació i que no pot, encara, fer el que mes l’hi agrada, que es córrer. Tot i el mal tràngol pel que esta passant, el seu somriure i amabilitat, son sempre presents, cosa que el reafirma com la gran persona que es. Segur que d’aquesta sortirà mes enfortit que mai, i que d’aquí poc el veurem al capdavant de les curses un altre cop. No Surrender mes que mai, crack.

Gran representació Dragona

Diumenge arribem amb temps a Granollers, ens trobem a tota la representació Dragona que participarà a la cursa, fem el típic escalfament, comentem la jugada entre tots i ens fem la foto de rigor, tot desitjant-nos ànims i sort entre nosaltres. Tot seguit, jo ja em vaig anar a col·locar en el meu calaix de sortida, amb la idea de fer la pujada a 4,40 de mitjana, per encarar la baixada sobre els 4,30, cosa que m’assegurava millorar els 1,38 de l’any anterior. Un cop es va donar la sortida, de seguit vaig veure que anava molt còmode i vaig anar passant els primers quilometres en temps per sota el pensat. Pujava be i em sentia be. Res de dolor a l’esquena i cames que responien. Van anar passant els quilometres i em vaig plantar al 10 amb un temps de 45min 56seg, i no massa cansat, cosa que m’incrementava el positivisme i les ganes d’apretar. Arribem a la Garriga i la pujada i el gir per la plaça de l’Església son espectaculars, per la gran quantitat de gent que hi havia. Una vegada ja encarem la baixada i en la part de la rambleta de sorra, em vaig prendre el únic gel que necessitaria durant tot el recorregut, un Isostar boníssim. Portava per previsió també un Roctane de GU, que no el vaig necesitar i quedarà per la Marató. La baixada ja es mes rapida, evidentment, encara que hi ha 3 pujadetes que et trenquen el ritme i que castiguen prou les cames ja carregades en aquells punts. Però la vaig fer tota al voltant dels 4,20 i pensant que la MMP estava al caure, sinó patia cap contratemps. En els darrers 3-4 quilometres pensava que podria haver apretat una mica mes, però ja en aquell punt les cames no em donaven per mes, i em vaig guardar el que em quedava per marcar un 3,59 a l’últim quilòmetre, que, per mi, no esta gens malament. I el mes important de tot, es que vaig poder gaudir de l’ambient de la gent animant pels carrers de Granollers, cosa que no havia pogut fer l’any anterior. M’encanta acabar les curses gaudint de l’últim tram i no patint tan com per no enterar-me. Encara que faci pitjor marca. Al final vaig aturar el crono en 1h 34min 24seg (MMP), quedant en la posició 1.771 de 8.353 finishers (29 de 189 del meu grup d’edat). El somni secret de baixar de 1,35 s’havia acomplert (amb un any de retard) i havia baixat 4 min la marca de l’any 2013. Molt i molt satisfet i amb ganes de seguir fins la Marató de BCN i aquests 3,30,00 que tinc al cap.

Vull felicitar a tots els Dragons per les seves curses respectives i molt especialment a la Isa, que ho va fer molt be, tot i que ella no estava gaire satisfeta al final. Esta en el camí correcte per fer una fantàstica Marató de BCN, que es el seu objectiu actual. Som-hi, que ja queda poquet.

Us adjunto el link del Garmin amb les variables de la cursa:

Mitja de Granollers 2014

Sant Miquel Xperience 2014 - Sant Feliu de Codines

Ara que tinc un moment, vull escriure 4 línies sobre la segona edició de la Sant Miquel Xperience, que vaig córrer el passat diumenge 12 de Gener. Es una cursa d’asfalt de 13 km. que surt des de Sant Feliu de Codines, arriba al Parc Natural de Sant Miquel del Fai, per tornar cap a Sant Feliu, sempre per la carretera paral·lela als Cingles de Bertí, cosa que la fa extremadament bonica. Es molt dura ja que es un constant trenca cames i que aquest any, encara s’ha endurit mes, ja que l’organització la fet passar per dins del Parc Natural, cosa que incloïa augmentar el desnivell d’una forma considerable però alhora també, incrementar la seva bellesa, ja que corríem per sobre d’un pont romànic del segle IX (sinó em falla la memòria).

La cursa ja la coneixia de l’any anterior, encara que em quedava el dubte de com seria aquest canvi de recorregut a mitja cursa. Arribava mes o menys amb els mateixos quilòmetres de preparació que l’any passat i vaig decidir fer-la mes o menys amb els mateixos ritmes, com al final, així va ser.

Uns quants dels Dragons participants

Després de saludar a tots els Dragons presents, amb especial atenció a la Judith, ja que es la cursa del seu poble i estava mes nerviosa del que en ella es habitual, anem cap a la sortida després d’escalfar una mica. La sortida es rapida i cara avall el primer quilòmetre i tothom surt esperitat. Jo intento no sortir bojament. Tinc molt present el que ens espera. Ja en el segon quilòmetre la carretera comença a ser un puja i baixa, difícil de gestionar amb ritmes estables. Fa un dia fantàstic per córrer. Inclús un pel de calor, per l’època de l’any que estem. Res a veure amb el fred que feia l’any passat. L’anada fins a Sant Miquel del Fai la faig còmode i ràpid, però les cames ja van acumulant cansament. Això ho noto al entrar al Parc Natural. Anem baixant fins l’avituallament, ja dins de Sant Miquel del Fai, i toca tornar per una rampa brutal d’adoquinat romànic i creuar el pont (també adoquinat), per després encarar un altre pujada, que ens deixarà a tots molt justets de forces. Pujo lent però no paro en cap moment. Tirant de cap, mes que de cames.

Apretant les dents per creuar el pont Romànic

Un cop a dalt a la carretera i ja de tornada, ja amb molt de cansament, em dedico a contemplar el magnífic paisatge, intentant no pensar massa en el que queda. Durant tota la segona part de la cursa no m’avança ningú i jo vaig passant a gent, cosa que em motiva encara mes. Al final vaig veure que vaig fer la segona part molt mes rapida que la primera, tot i el cansament que portava. Puja i baixa constant i ens presentem, després de l’ultima rampa de 500 metres, a línia de meta. La creuo amb un temps de 59min 52seg, en la posició 89 de 364 finishers. Molt satisfet, alhora que molt cansat. Una vegada acabats, a per un reparador caldo calentet, que ens servien a tots els corredors. Que bo i que ve que entrava. La resta de Dragons que corrien també ho van fer molt be. Moltes felicitats a tots.

Recta final amb els anims del Joako

Una vegada acabada la cursa, i tal com vam fer l’any passat, una bona dutxa reparadora a les instal·lacions esportives municipals i cap a dinar tots plegats, per comentar la jugada i acabar de gaudir d’un fantàstic diumenge d’esport i amistat. Gracies Judith per l’organització i també gracies a tota la gent que fan possible aquesta cursa tan maca i tan ben organitzada. L’any vinent repetiré segur.

Aquí us deixo el link del meu Garmin amb les variables de la cursa:

St.Miquel Xperience 13 km 2014

Cursa de la UAB 10 km per la Marató de TV3

Aquest diumenge es fa celebrar la Cursa de la UAB de 10 km, que estava inclosa dins dels actes solidaris que es feien el mateix dia per la Marató de TV3, que aquest any estava enfocada a recollir fons per ajudar en la investigació i curació de les malalties neurodegeneratives. Ens vam apuntar amb aquesta idea solidaria, i també per la proximitat a casa, amb un recorregut que passava en part, per zones on normalment sortim a entrenar.

La cursa era amb un perfil duríssim sense cap tram pla i es presentava complicada per fer bones marques, però la idea era passar un bon mati de diumenge ajudant a una causa solidaria. Es sortia des de la UAB per baixar fins la carretera de Cerdanyola a l’alçada del Sincrotró, i, a partir d’allà, un trencacames de pujades i baixades, per tornar al punt de sortida amb unes rampes molt considerables.

A la línia de sortida estàvem el Marti, la Judith, la Isa, i allà ens vam trobar al Dani Galindo, que reapareixia després de 15 mesos lesionat al genoll. Quina bona noticia tornar-lo a veure vestit de curt i a punt per sortir. I també vam trobar a la Wai-shan amb el seu somriure i positivisme habitual. Quina crack. Venia d’estar de voluntària a les 24h de Correcats i sense dormir, i estava allà per donar un cop de ma en el que fos necessari. Això si que te mèrit.

A les 11 i amb una mica de retard, van donar la sortida i la idea era fer els primers quilometres amb ritmes alts, ja que després, en les pujades finals, la cosa ja es complicaria. I així vaig fer. Sortint a un ritme viu vaig passar els 2 primers quilometres fins la carretera de Cerdanyola. Aleshores era qüestió d’anar regulant per guardar forces pel tram final. Tot i que en una cursa de 10.000 tampoc es poden fer massa càlculs i s’ha de córrer al màxim que et permeten les cames en cada tram. Jo faig fer una cursa còmode i em vaig trobar prou be durant tot el recorregut. Si que es veritat que van haver trams de patiment al final, on havia molta gent que caminava pel desnivell de les rampes, però jo vaig anar de menys a mes, avançant a molta gent en els dos últims quilometres. Es el que te no haver sortit a tope des de el primer moment i saber la duresa del final.

Al final vaig creuar la meta amb 44min 22seg, en la posició 118 de 681 participants, essent el 18é de la meva categoria. Satisfet perquè anem agafant la forma a poc a poc. Si que es veritat que la cursa va ser un pel mes curta de 10 quilometres. Però estic content per com va anar i em va servir per fer un entrenament de qualitat per futurs reptes que vindran mes exigents.

Finishers molt ben acompanyats

De tota manera, el passat diumenge, l’única cosa important era la col·laboració amb la Marató de TV3. I una vegada mes es va demostrar la gran solidaritat de la societat catalana, amb una recaptació que diumenge per la nit, ja superava els 9,5 milions d’euros. I amb la que esta caient, amb la maleïda crisi. Orgull de país.

Aquí us deixo el link del meu garmin perquè pugeu veure la carrera desglossada:

Cursa 10km UAB Marató TV3

Behobia - Donosti 2013

Per segon any consecutiu arribava el cap de setmana de la Behobia. Un cap de setmana esperat en una ciutat fantàstica, per córrer una de les curses d’asfalt mes especials que hi ha. Totes les sensacions positives que vaig poder gaudir l’any passat, es van tornar a corroborar, sinó incrementar, aquest any. Es una cursa única per moltes coses, però principalment, per la gent d’Euskadi, que es volca completament en la organització, voluntariat i animació de la mateixa. Son 20 km tots plens de gent. Una gentada a banda i banda de la carretera, que no paren ni un moment d’animar a tots els corredors. Es increïble. Treus forces d’on no hi ha, solament amb els crits d’aupa de la gent. Eskerrik Asko a tots. Sou únics, tal com vaig escriure l’any passat.

Sortim divendres tarda amb la Isa direcció Donosti. Cinc horetes i mitja després, ens plantem un altre cop al Hostal Bahia, lloc on ja hi van ser-hi l’any passat. Donosti ens rep amb pluja i vent, que no ens abandonarà durant tot el cap de setmana. Sembla que tornarem a tenir una Behobia complicada, climatològicament parlant. Però que hi farem, mes èpica serà. Deixem les coses a l’habitació i ràpidament sortim a fer els primers “pintxos” per la zona, tot esperant que arribin els dos Borjas. Han  vingut sols, ja que a l’últim moment, per diferents motius, les seves dones no han pogut venir, i es una llàstima, s’ho haguessin passat molt be, com nosaltres. L’any vinent hi serem tots, si pot ser. Una vegada tots 4 junts, fem un altre ronda de “pintxos” per “lo viejo” de Donosti i els primers Gin Tònics del cap de setmana. Ja de matinada tornem cap a la Pensió, que ja va sent hora de descansar.

TriBorjias & Dragons

Dissabte mati hem quedat per fer una mica de trot per la platja de la Conxa per estirar les cames. Arribem fins el Peine de los Vientos a ritmes còmodes i tornem, que hem quedat amb el grup del gran Jaume Leiva, per fer una mica d’exercicis i estiraments. Aquest any el Jaume no podrà defensar el seu triomf de l’any passat, està lesionat i pendent d’una operació. Segur que d’aquesta sortirà encara mes reforçat i que l’any vinent, el tornarem a tenir donant guerra i guanyant curses, estic convençut. Molts ànims crack. Després de l’entrenament, una dutxa i cap a la Fira a recollir els pitralls. Aquí al Velòdrom d’Anoeta ja es respira Behobia pels 4 costats. Quin gran ambient. Recollim els pitralls, xafardeixem una mica per totes les botigues d’esport que hi havia i se’ns fa l’hora de dinar en un tres i no res. Al sortir ens anem a dinar a una sidreria a les afores de la ciutat. Tornem al Hostal a descansar una mica per la tarda, que l’endemà tenim feina a fer. Al vespre hem quedat d’horeta en un restaurant per menjar pasta, i se’ns afegeixen la Sheila, el Miquel i família i uns amics meus, encapçalats pel gran Joan Camacho, amb el Ferran i el Sergi. Rises i nervis previs a la carrera compartits entre tots, i a dormir i intentar descansar el màxim. Segueix plovent a estones i bufant el maleit vent, que ens acompanyarà durant tot el cap de setmana.

Amb el gran Jaume Leiva

Arriba diumenge, dia de la cursa. Ens aixequem i nomes mirar per la finestra, veig que continua fent un vent de mil dimonis, tal com deien les previsions. Per desgracia, no s’han equivocat. Esmorzem els 4 (TriBorjias & Dragons) i cap al Euskotren (Topo), que ens portarà a la sortida. Quina gentada. Tren a tope i tots amb els nostres neguits i objectius personals, donant voltes per la panxa. Al arribar, autobusos llançadora cap a la línia de sortida. Tot organitzat perfectament. Tot sota control. Res a l’atzar. Quina gran organització, ja se que em repeteixo, però es mereixen un 10. Una vegada a Behobia ens trobem amb el Joan i el Ferran, i decidim sortir tots al mateix calaix, però cadascú als seus ritmes, evidentment. Jo aquest any arribava amb menys entrenament que l’any passat i ja em conformava a repetir marca, el que volia dir anar per sota de 5:00 el quilòmetre. Be, de fet, sent sincer, baixar de 1,40,00 ja ho signava abans de sortir. I mes, amb el vent en contra, que semblava tindríem durant tota la cursa, com així va ser. Els dos Borjas i jo aniríem junts; i el Joan, el Ferran i la Isa també. Aquest era el plantejament inicial. Fem uns petits estiraments, ens trèiem la roba d’abric que portàvem (massa abrigats, per cert, perquè fred no feia, i el xaleco em va sobrar durant tota la cursa, no sabia que fer amb ell, gran error de càlcul inicial) i cap a la sortida de les 10,38, que era la nostra. Tàctica de carrera: seguir tan com poguéssim al Borjita, que ens portaria tota l’estona per sota 5:00. Agosarat? Si, però aquest any volia apretar i agafar ritme des del principi i a veure com aguantava durant els 20 quilòmetres. Vaig arriscar i em va sortir be. Sortim els tres junts, envoltants d’un ambient indescriptible i enseguida ens posen a ritme. Quan portàvem 4 km i veien que el Borjita va molt sobrat de ritme, jo no vull apretar tant (ho hagués pagat mes tard segur) i l’hi comento que marxi i faci la seva cursa. Ens quedem el Barenys i jo fins que arribem les rampes de Gaintxurizketa, que es on es queda un pel retrassat ell. A partir d’aquí, ja queda fer tota la cursa en solitari. No em desagrada, perquè m’agrada córrer les curses sol i al meu ritme, sincerament. Be sol es un dir, érem 30.000 atletes i no se quants milers i milers d’animadors mes. Passat el cim, venen els tobogans de Lezo amb el pirata animador habitual amb la seva musica a tope. Vaig amb el ritme que havia pensat i les cames van aguantant. Ni el genoll ni el turmell ni l’esquena es queixen. L’esquena fa dies que em torna a donar guerra i he decidit baixar molt el ritme d’entrenaments, perquè vull arribar a la Marató de Barcelona, si o si. Avui la pitjor lluita es contra el vent, que per estones es molt molest, i que no ens deixarà en tot el dia. Per sort, plou molt poc. Van passant els quilòmetres, em vaig avituallant en tots els punts, i arribem al port de Pasaia, preàmbul de l’ultima pujada, Miracruz. Aquí al Port em prenc l’únic gel que portava, el Roctane de GU. Mai l’havia pres i me’l van aconsellar a la Fira. No esta gens malament i em dona forces per encarar els últims 5 km’s de cursa. El tros del Port me’l he pres una mica mes tranquil, però sempre controlant els ritmes. Aquí avanço la llebre de 1,40,00 de la sortida anterior i em dona molta moral. Se que si faig una bona pujada a Miracruz, després solament queden 3 km i son tots de baixada i planets, per gaudir del final de cursa. La pujada la faig fort i segueixo avançant a gent. Els ànims i crits del públic son constants. Esta a tope. Ni un centímetre de vorera sense gent animant. Es increïble. Ja ho havia viscut l’any anterior, però se’n torna a posar la pell de gallina en veure a tanta gent. Arribo a dalt i comprovo que tindre que fer una bona baixada per poder millorar la marca del 2012, però el que si que tinc assegurat, es igualar-la. Estic content perquè he acomplert amb escreix el que creia. 

La baixada es rapida pel barri de Gros, ja de cara a la platja de la Zurriola. Ja em salto l’últim avituallament per no disminuir el ritme i girant a l’esquerra, encaro la recta (llarga) d’arribada passant pel costat del Kursaal i amb la mirada al Maria Cristina i al Boulevard. Ara ja es el moment de gaudir, la feina ja esta feta, se que baixaré marca i gaudeixo el moment. Segueixo avançant gent, creuem el pont del Kursaal i directes al arc d’arribada. La gent crida però jo em desconnecto i gaudeixo. Segueix plovisquejant i fent molt de vent. Però no m’importa ara. Al contrari, la sensació de gotes i vent a la cara son refrescants i, a 50 metres de l’arribada, relaxants i tot. Paso per l’arc i el rellotge em marca el temps. Finisher en 1h 36min 36seg. Ho he aconseguit. He millorat marca i a sobre, el mes important, he gaudit (no solament patit, que també) durant tota la cursa. Posició final 7.711 d’uns 28.000-29.000 finishers (no se segur els acabats dels 30.000 inscrits). A tenir en compte que pel quilòmetre 15 anava a la posició 8.450, o sigui, que als últims 5 km’s he millorat moltíssim la posició relativa. Vol dir que he acabat be, com m’agrada fer-ho. Remuntant posicions i avançant a gent. Al arribar felicito al Borjita per la seva gran cursa (a baixat 1,30,00 fent els primers quilòmetres amb mi, quin gran mèrit que te, perquè si arriba sortir al seu ritme, potser hagués fet encara millor marca), també al Barenys quan arriba (ho ha fet de conya amb el poc entreno que portava), i vaig a veure arribar a la Isa. Arriba molt deshidratada per l’esforç, però ha fet una gran cursa també i una gran marca. Estic molt content per ella i si segueix aquesta progressió, la feina serà meva, per guanyar-la d’aquí poc. Moltes felicitats Isa, estic molt orgullós de tu. Després de rebre les medalles i les bosses de finishers, vam marxar cap a l’Hotel ja que era molt difícil de trobar-se amb la resta de la gent. Estàvem molt cansats i necessitàvem una dutxa reparadora tots quatre. Aprofito per felicitar a tots: a la Sheila, al Miquel, a l’Anton, al Mikel, al Javi, al Joan i al Ferran.

Finishers contents

Una vegada dutxats i amb la satisfacció de la feina feta, ja nomes ens quedava gaudir de la resta del cap de setmana. I certament que ho vàrem fer. Un bon dinar al migdia després de veure al Marc Marquez guanyar el mundial de motos amb uns “pintxos” a les mans (nosaltres, no ell, esta clar), una siesta, uns bons Gin-Tònics de tarda (gracies Borjita), sidreria per sopar (menú típic amb txuleton inclòs), altres Gin-Tònics per recuperar després i a descansar. 

Dilluns ja vam tornar, amb una parada gastronòmica a Tudela, tancant un cap de setmana fantàstic amb uns grans amics. Ens ho vam passar de conya. L’any que ve, que serà el 50 aniversari de la Behobia, repetirem segur, si tot va be. Eskerrik Asko Euzkadi. L’única cosa negativa del cap de setmana, i no es poca, es la mort d’una participant quan quedaven pocs quilòmetres per l’arribava. Una noticia tràgica que mai hagués volgut que es produís. Una desgracia. Descansi en Pau.

Us deixo el link del meu Garmin on teniu tota la info de la cursa:

Behobia-Donosti 2013 en Garmin Connect: Detalles