Per fi va arribar el cap de setmana de la Triatló d’Andorra,
que era el del meu debut en la categoria Olímpica. Divendres ja vam pujar cap a
Martinet amb tot el material a punt i l’endemà pel mati, també venien a casa
els nostres convidats, que eren la família Busto i l’Anna, que també s’havien
inscrit al Triatló.
Dissabte al migdia ja vàrem pujar bicicletes cap Andorra, perquè
es tenien que deixar ja per la tarda a boxes al Llac d’Engolasters, que es on
es faria el segment de natació. Després de dinar amb una bona colla de Dragons
a Escaldes i de recollir els dorsals allà mateix, vam pujar les bicis cap el
llac, on vam poder inspeccionar el lloc de la natació i també poder comprovar que
la transició swim-bike seria molt complicada perquè els boxes estaven molt
separats del llac i de la zona de començar a pedalar, però, en fi, tot s’ha d’encarar
amb un somriure.
El problema va ser al veure les grans pendents que havien de
baixada del llac i la perillositat de les corbes, moltes d’elles completament
cegues i de 360 graus. Això va fer que tant la Isa com l’Anna, s’ho repensessin
i decidíssim no fer-la, degut a la extrema dificultat del recorregut. Decisió
crec que encertada, encara que elles després se’n van en penedir un mica,
veient la gent el dia de la cursa. Però, en fi, penso que la van encertar no
fent-l’ha. Evidentment, l’haguessin acabat, però no crec que els compenses el
que haurien patit i els nervis que haguessin passat, pel recorregut.
Després de deixar bicis, tornem cap a Martinet, sopem uns
entrecottes de campionat i cap a les 12 tocades ens anem a dormir, ja pensant
en el despertador de l’endemà, que sonarà sobre les 5,30 de la matinada.
Collons que es dur això de ser triatleta, amb lo ve que s’està al llit.
Pel mati ens llevem el Joako i jo i cap Andorra, que em d’arribar
sobre les 07,00, per deixar les bambes de running a la segona transició, que serà
a Escaldes mateix, i agafar un bus que ens pujarà al Llac, perquè la carretera
ja esta tallada al transit particular. Deu n’hi do quina gran feinada que van
tenir els organitzadors, perquè la intendència de la proba era molt complicada,
degut a que hi havia 2 zones de transició, la primera al llac mateix i la
segona a baix a Escaldes, cosa que complicava molt les tasques organitzatives. Però
s’ha de reconèixer que se’n van sortir molt be de la complicació.
Una vegada vam arribar al Llac d’Engolasters (1600 m d’alçada)
ja ens vam trobar a la resta de Dragons que participaven a la proba i vam tenir
temps de sobres per mentalitzar-nos perquè la espera, abans de la sortida, va
estar d’unes 2 hores. Temps per tot, per esmorzar, per donar mil voltes a si
nedar o no amb neoprè, per posar tot a punt a boxes, on la bici ja estava des de’l
dia anterior. Assecar-la be de la calitxa de la nit. Xerrar amb uns i altres. Comprovar
mentalment el recorregut. Escoltar el briefing de l’organització, que sobretot
ens feia insistència amb la velocitat de baixada del Llac i en que anéssim amb
molt prudència, perquè la nit anterior havia plogut i les corbes de baixada
fins que començava el pic de la Comella, eren molt i molt perilloses. Després comprovaria
que si que ho eren, però que a molt gent per una orella els entraven els
consells i pel l’altre els hi sortien, perquè baixaven com a bojos. Quina colla
de kamikazes.
Al final vaig decidir fer-la amb neoprè i sortir una
estoneta abans a escalfar al llac, cosa que em va tranquil·litzar i fer oblidar
el mal rotllo i l’ofec de Les Angles, que va ser l’ultima cursa feta amb neoprè.
Em vaig trobar prou be a l’escalfament i en no res, ja estàvem a la línia de
sortida (que era dins de l’aigua), després de donar-nos tots ànims i
desitjar-nos el millor per la cursa.
La natació eren dos voltes a un rectangle format per 4 boies
amb sortida a l’aigua mateix. No em vaig col·locar massa endavant aquesta vegada,
pensant amb Les Angles i vaig decidir sortir tranquil la primera volta de 750 m
per veure com responíem jo i el neoprè, aquesta relació d’amor impossible. Sortida
neta sense cops i comencem a nedar i cada cop em sento molt millor i vaig
oblidant les males sensacions. A la segona volta de 750 m ja vaig incrementar
la velocitat, cosa que va fer que comences a avançar a molta gent i que agafes
una velocitat de creuer bona, encara que sense poder establir la cadència meva
de respiració cada tres braçades, perquè m’ofegava, cosa que va fer que ho fes
cada braçada, imagino que problemes amb l’alçada. Al girar l’ultima boia per
encarar els últims 100 m fins la sortida, vaig atrapar al Marti, cosa que em va
fer veure que portava un bon ritme i vam sortir tots dos junts de l’aigua, en
una molt digne posició. Resumint, vaig fer una bona natació, quedant en el lloc
81 total amb un temps de 26min22seg. Ja teníem el 33% de la Tri a la saca.
Fora neoprè, ulleres i casquet ràpidament, tot deixat dins d’unes
bosses que ens havien donat l’organització i amb les sabatilles de ciclisme
posades, ja vaig sortir de boxes, per pujar fins la carretera (collons quina
pujada) a on començaria la bicicleta.
La primera baixada la vaig fer amb una prudència màxima,
cosa que va fer que perdés un munt de posicions guanyades nedant, però no m’importava
en absolut. La meva batalla no era contra ningú, sinó que volia acabar i acabar
sense fotre’m cap ostia, amb perdó, ni trencar-me res, que s’apropen les
vacances. El segment de bicicleta era duríssim, la veritat. Teníem que pujar 2
cops al Coll de la Comella (un port d'un 8% de mitja i amb rampes puntuals fins un 11%) i la segona volta començava amb una pujada duríssima
des de Escaldes fins dalt de la Comella, o sigui, tot el port sencer. Després les
baixades eren molt i molt perilloses, perquè la gent semblava que s’hi jugava
la vida. Nomes havien uns quants kilòmetres relatius plans al costat del
Valira, que et servien per recuperar forces. Vaig fer un tram de bicicleta prou
digne dins de les meves limitacions ciclistes i estic especialment content, perquè
en cap moment vaig posar el peu a terra, cosa que vaig veure fer a mes d’un,
quan les rampes eres mes exigents. Això si, vaig patir “com un perraco” pujant.
Encara que crec, que potser les pujades fortes no em van anar tan malament, perquè
aquí no vaig perdre temps (tothom anava igual i jo tinc força a les cames i em
mantenia dins dels grupets sense problemes). El drama eren les baixades, que
les feia com una “iaia” (prudència de veterano?) i al fals pla, que no vaig
poder pillar cap grup. Al final, i després de passar dos cops pel costat dels
supporters encapçalats per la Isa i el seu esquellot, que es sentia des de 1 kilòmetre
abans, vaig acabar el segment de bici en la posició 391 amb un temps de
1h31min02seg. Molt millorable. Ja tenia el 66% de la Triatló a la saca.
Canvi de sabatilles ràpidament i comença el segment de
running, que eren 2 voltes de 5 km pel costat de riu Valira bastant planetes.
Sort d’això, perquè el cansament acumulat en els dos primers segments ja es
començava a notar i molt. Al començar a córrer ja vaig notar unes petites
punxades als quàdriceps i em faig espantar una mica, perquè tenien pinta d’estrebada
muscular mes que de calambres, vaig abaixar una mica el ritme i vaig procurar
no pensar-hi, ja que no volia capficar-me massa, encara que pel cap em va passar
una lesió al final i no poder acabar-la, després de l’esforç fet. Però aquestes
molèsties no van anar a mes i les vaig poder aguantar durant tot el running,
imagino també per d’il·lusió que em feia acabar-la. La primera volta va ser
prou ràpida i en la segona, ja anava molt cascat. Em vaig prendre un segon gel
de cafè de GU (el primer l’havia pres a mig segment de bicicleta i em va anar de
conya), però aquest segon em va sentar fatal i em va deixar la boca com una
pasta, i em costava respirar correctament. Sort que vaig arribar ràpid a un avituallament,
vaig parar uns segons per veure isotònic i aigua tranquil·lament, se’m va
netejar la boca i vaig encarar els últims 2,5 km amb energies renovades. L’últim
kilòmetre va ser agònic, però el vaig voler gaudir al màxim, perquè estava molt
content de la feina feta, i quan vaig encarar l’arc d’arribada i vaig veure la
Isa cridant i animant com una esperitada, em vaig emocionar i se’m va posar la pell
de gallina. Ho havia aconseguit. FINISHER a una Triatló Olímpica i una
especialment dura per l’alçada i el perfil de la bicicleta. La posició de
running va ser 236 (bona remuntada....estic corrent molt be últimament) amb un
temps de 48min44seg, que no esta gens malament per ser un 10.000 després de fer
swim i bike.
L’abraçada posterior de la Isa i la seva emoció, van
compensar amb escreix tot el patiment de la proba i sempre l’hi agrairé als ànims
que em va donar durant tota la Triatló. Be, de fet, ja ho faig fer agafant el micròfon
de l’speaker al acabar, sense vergonya i tothom ho va sentir.
Estic contentíssim d’haver assolit el segon repte que m’havia
proposat aquesta temporada, juntament amb la Marató de Barcelona. Moltes
gràcies pel gran suport de tota la família Dragona, molt especialment d’aquells
que tinc mes aprop i amb els que comparteixo entrenaments sovint; i de la meva
dona, la Isa, que amb el seva vitalitat i ganes, encomana a qualsevol. Et
prometo que entrenaré mes, de veritat. Sense ells, tot això no hagués estat
possible.....o si....però segur que menys divertit i m’hagués perdut un fantàstic
grup humà, amb qui poder compartir-ho, cosa que no te preu.
Per cert, la barbacoa posteriorment que ens vam cascar amb
els convidats a casa a Martinet, mes el Pau, la Bea, el Guillem i el Victor, va
ser un perfecte final de festa de cap de setmana i una forma exprés de
recuperar forces. I Don Julio va fer acte de presencia, evidentment, no podia
faltar.
Ja soc Triatleta Olímpic....quan es la propera?.....No
Surrender
