dissabte, 29 de desembre del 2012

Any 2012....reptes assolits...i seguim


GENER:   L’any va començar amb la Mitja Marató de Sitges i una lesió als cuadriceps a mitja cursa que va fer que tingues que abandonar al km.15 mes o menys. Decepció i resignació.

FEBRER:   La Mitja Marató de Granollers amb un fred polar, no massa preparació desprès de la lesió de Sitges i una MMP assolida, Però amb molt patiment al final i sense gaudir dels últims kilòmetres. Error de voler anar massa ràpid al principi, que vaig pagar al final, perquè em faltaven km. d’entrenament.

MARÇ:   El mes del èxit de l’any. Finisher Marató de Barcelona. Un somni fet realitat, en el mes del meu aniversari (46). Mai hauria imaginat la satisfacció que vaig sentir al creuar la meta...sumada al enterar-me que la Isa també ho havia aconseguit. Al creuar la meta s’oblida automaticament tot el patiment anterior, que a estat molt, sobretot a partir del km.32 (collons que alt que es el famós mur i com costa superar-lo). Abans havia fet la Maratest de Badalona amb bones sensacions, però aribant mes que justet.

ABRIL:   MMP en un 10.000 en la Cursa de Bombers, aconseguit amb l’inercia que portava dels entrenaments de la Marató i per un bon perfil de cursa.

MAIG:   Ha estat el mes de l’Stage dels Dragons a Puigcerdà. Fantàstic, molt ben organitzat i un èxit en tots els sentits. Això es fer Club en majúscules. El primer de molts mes que han de venir en els anys posteriors. Impagables imatges gravades dels entrenaments de transicions (“pero que fas tete”). A part, vaig fer el Trail de Sant Esteve de Palautordera sense fer-me mal al turmell, i primera suspensió (en vindrien mes) per pluja de la temporada, al FastTriatló de Castelldefels. 
 
JUNY:   Mes tranquilet d’entrenaments sense competicions.

JULIOL:   El mes de les triatlons. Primer Sprint a Les Angles amb el mal rollo del neopré i l’striptease a la moto d’aigua. Desprès la Sprint de la Vila, amb un molt bon segment de run i per acabar, debut i Finisher en l’Olimpica (durisima) d’Andorra, amb neopré inclòs i sense males sensacions. Molt bon swim i run. Com sempre, a millorar la bici. Segon èxit de la temporada.

AGOST:   Vacances i Bruce.

SETEMBRE:  Segona anulació de l’any per pluja. El Triatló Olímpic de Gavà es converteix en una triatló Run-Bike-Run, i ens quedem sense poder nadar. De tota manera, molt content pel rendiment. Les cames comencen a funcionar.

OCTUBRE:   Tercera i ultima anulació a la Triatló Sprint de Vilanova. Aquesta vegada no fem res, tot anul·lat. Directes al dinar final de temporada dels Dragons. I quatre dies mes tard, un altre moment important de l’any. Dimissió del Xavi com a President (quina llàstima) i em nomenant nou President del Club. Alegria, orgull i responsabilitat a parts iguals. Començo els entrenaments personalitzats amb el gran Jaume Leiva.

NOVEMBRE:   Mes de running molt intens amb grans carreres a la Cursa de la Amistat (quin bombonet de cursa mes maco), Behobia-Donosti (espectacular ambient, pluja a mars, cap de setmana Dragó intens, i una gran carrera amb molt bon ritme...tot un espectacle que supera el que m’havien explicat) i per acabar la Jean Bouin, fent de llebre, amb la satisfacció que això comporta. I imatges a tv3 en primer plà.

DESEMBRE:   Tanco l’any amb un molt bon Trail del Farell i per sobre de tot, el tercer èxit de l’any, la Mitja Marató de Salou, amb MMP i la satisfacció de veure que els entrenaments del Jaume i la constància estan donant els seus fruits. Això em dona moral i forces per seguir, perquè reconec que els entrenaments son durillos i s’ha de tenir força de voluntat per seguir-los.

FELIÇ ANY NOU A TOTHOM......MOLTA SALUT PER SOBRE DE TOT.....FORÇA DRAGONS

dilluns, 17 de desembre del 2012

Mitja Marató de Salou (anem pel bon camí)


Dintre del pla d’entrenament que portem amb el Jaume Leiva, arribava aquesta Mitja Marató de Salou, que ell m’havia recomanat de fer, per poder testar com anaven els entrenaments i l’evolució que portava des de Octubre, mes en que vaig començar a entrenar en ferm amb ell.
Era una Mitja dura i complicada, sobretot pel perfil i perquè normalment fa bastant vent i que el Jaume m’havia predit que faria en 1,42 mes o menys. La setmana anterior vaig tenir moltes molèsties al soli de la cama esquerra, múscul que se’m va inflamar molt i que provocar que deixes d’entrenar des de dimecres, exceptuant un petit rodatge de proba dissabte, per veure com evolucionava. Parlant divendres amb el Jaume em va dir que la corres amb les mitges compressives (Compressport) i que si notava que em feia molt de mal, que m’atures immediatament, que podia lesionar-me i perdre tot l’entrenament que portàvem fins ara.

O sigui que així dissabte per la tarda marxem cap a Segur de Calafell, que es on dormirem, després de fer un sopar a base da pasta a Calafell amb la Bastus, la Judith, el Victor i la Isa. A dormir d’horeta i l’endemà cap a Salou, tots junts, que ens teníem que trobar amb la resta de la delegació dragona que corrien la proba, que eren el Joako, la Katia i el Borja (ell feia la proba de 10km). Jo nomes tenia el cap els dolors de la cama i com respondria durant els 21km de la carrera. Diumenge va fer un dia completament de primavera (estrany per un 16 de desembre) i recordant la frase que diu que “la calor es l’enemic silenciós d’un corredor”, decideixo sortir amb la samarreta de tires, pantalons curts i res mes. A la recollida de dorsals em torno a trobar al coach Leiva, que em torna a insistir en les cremes (radio salil) i en les mitges compressores. Evidentment, l’hi faig cas, que per això en sap un munt. Petons, abraçades i les fotografies de rigor i ja ens col·loquem tots a la línia de sortida.


Jo decideixo sortir amb la llebre de 1h 40min i ja anirem veient com ens trobem durant els primers kilòmetres. El Joako i el Victor ja marxen per davant nomes començar i jo començo la carrera en solitari (de fet, si tinc que ser sincer, es com m’agrada fer-les), com el 99% de curses que he corregut. Els primers 5 km els faig molt be al costat de la llebre i un nodrit grup d’atletes, però com que veig que la cama ja comença a estar escalfada i no em fa gaire mal, augmento una miqueta el ritme i marxo per davant de la llebre, sempre pensant que, si mes endavant afluixo ritme, em puc tornar a enganxar a ella, i tinc el 1,40 prou a tocar. Que de fet, es el que em feia il·lusió de fer, perquè representava baixar 5 min la meva MMP de Granollers 2012. Aquesta primera part de la cursa es bastant avorrida, però ens anem creuant algun cop amb la resta de participants, el que fa que vegi al Jaume (líder destacat des de el primer moment) i la resta de cracks que van per davant, amb els seus ritmes impossibles. També ens creuem amb la resta de Dragons, amb els crits d’ànim corresponents entre nosaltres.
Els kilòmetres van passant i em vaig trobant molt be. Sòlid, aguantant el ritme entre 4,40 i 4,50 perfectament i gaudint de la carrera i amb la satisfacció de veure com els entrenaments estan donant els seus fruits, perquè mai havia pensat que podria aguantar aquests ritmes amb certa facilitat. Les pulsacions no passen de 160 i tot marxa perfecte. El cap també continua al soli, però el dolor es controlable i no augmenta, o sigui, que endavant. Kilòmetre darrera kilòmetre (amb uns tobogans amb molt de vent, que fan la cursa molt dura) em planto al 15, on, juntament amb l’avituallament d’aigua (no havia res mes en tota la cursa), em prenc l’únic gel de GU que portava (aquest cop de vainilla, boníssims com tots) i ja encaro la ultima pujada, que es la mes exigent. Sempre amb la llebre de 1,40 per darrera i cada vegada mes convençut de poder baixar aquesta marca. Aquesta pujada es dura però curta (ja se que em repeteixo molt, però es el que te entrenar a Sant Cugat, tota pujada sembla assumible) i sense adonar-me ja estic a dalt i ara ja solament queden els últims 4 km fins la línia d’arribada. Potser son els mes bonics perquè correm paral·lels al mar, pel passeig marítim, amb un fantàstic dia solejat, que gaudeixo a tope, avançant a molta gent, perquè tinc encara forces, que en fan poder apretar una mica mes els últims kilòmetres. Penso que he fet una cursa intel·ligent, cosa que em fa arribar al final encara amb una espurna de força i poder gaudir el tram final. Em creu un altre cop amb el Joako i el Victor i veig que son impossibles d’agafar, però soc feliç de poder córrer (quasi) al seu nivell, cosa absolutament inimaginable abans de l’estiu. Ultima pujadeta i ja encaro de baixada l'arc d’arribada al pavelló d’esports de Salou, seguint avançant a gent, i mirant el rellotge i amb un somriure d’orella a orella, per la satisfacció de la feina ben feta. Premo l’stop, paro de corra, i miro el rellotge i veig: 1h 38min 44seg. MMP amb una millora de 6 min sobre l’anterior. Content i satisfet son les dos paraules que defineixen el meu estat en aquell moment. Els entrenaments estan donant el seus fruits i el sacrifici te la seva recompensa. Però s’ha de seguir, que els objectius son Granollers i Marató de Barcelona.

Al arribar de seguit em trobo el Joako i el Victor, que han fet també MMP i unes fantàstiques marques tots dos, i el Borja, que també a fet un carreron al 10.000. Moltes felicitats per tots tres per les seves curses. Després arriben l’Anna (petit reactor), la Katia i la Judith (amb el seu somriure etern a la cara). Totes tres han fet també MMP i es mereixen unes felicitacions immenses, perquè fer-ho a Salou, no es gens fàcil. Tothom l’ha trobat mes dura que la Behobia, Jaume Leiva inclòs. I probablement ho es.

Pel final em deixaré a la meva dona, que va arribar desfeta i marejada i que tenia que haver abandonat a la meitat i que no ho va fer, per una barreja d’amor propi, voluntat, lluita, sacrifici, força i perquè no dir-ho, inconsciència. Portava temps malalta i sense entrenar i no l’hi va sortir la carrera que ella es mereix. Però aquí no l’hi retreure res, perquè el que tenia que dir-l’hi ja ho vaig fer en privat. L’única cosa que espero es que hagi après la lliçó i que segueixi els consells de tota la gent que l’estima i que solament l’hi vol be. Entre els que estic jo, esta clar. No oblidis mai aquesta carrera Isa (ni la de Montornès 2011). No fem això per ser herois de res, sinó per passar-ho be i gaudir, i quan això no s’aconsegueix, millor plegar. Saps que t’estimaré igual.....o potser mes i tot ;-)))))))))

Aquí us deixo el link del meu Garmin, perquè pogueu veure l’evolució de la cursa. Mal m’està dir-ho, però vaig clavar els parcials com un autèntic rellotge suís. Molt satisfet....ho havia dit abans?


dilluns, 3 de desembre del 2012

Cursa Muntanya del Farell


Aquest diumenge es feia la Cursa del Farell de 13 km a Caldes de Montbui i ens hi vam apuntar, perquè ens havien parlat molt be d’ella. Com que m’havia rajat de fer la Travessa de les Medes, perquè em feia molta mandra pel fred, aquest Trail de muntanya era un bon substitut. Eren 13 km que per temes organitzatius es van convertir després es 14,5.

Quan ens vam aixecar pel mati i ja de camí cap a Caldes, vam veure que fotia un fred que pelava i que la carrera seria dura. Arribem i ens reunim amb tots els altres Dragons que la feien per la foto de rigor i per comentar com faríem la cursa. Amb el fred que feia, em vaig abrigar encara amb una capa mes, que després en cursa em sobraria. Sempre el mateix error de sortir massa abrigat, però es que a l’hora de sortir i abans d’haver entrat en calor, tota la roba que portis et sembla poca. I després en cursa tot sobra.


A les 10 en punt sortim i el Sandro i el David ja tirant pel seu compte (estan a un altre nivell) i jo començo amb el Victor i l’Anna. La Isa (pobreta esta amb un constipat de mil dimonis i encara a volgut córrer), la Judith i la Katia, es queden per darrera portant els seus ritmes. Primers 2,5 km d’asfalt per dins del poble (com costa córrer amb les Trabuco per asfalt) i ja després entrem a la pista per la Urbanització del Farell. Aquí be una pujada constant que es fa molt dura i els tres del meu grup ens separem. Jo marxo per davant, el Victor al mig i l’Anna es queda un pel al darrera. Comença lo veritablement dur. Fins l’avituallament del km 6 la cursa es fa dura i selectiva. Camino solament un cop per agafar forces i baixar pulsacions. Ja fa estona que m’he tret el buff i que m’he arremangat les dos samarretes i que em sobra la meitat de roba que porto. Una vegada passat l’avituallament, justet amb solament aigua (ohhh gran decepció perquè m’esperava gominoles com a Sant Esteve), comença una zona de pujades i baixades que et permet anar a bon ritme i recuperant a les baixadetes. Estic en forma i es nota. Avanço a molta gent. Al poc ja entrem en un corriol molt bonic, on tothom es posa en fila india i no es pot passar a ningú, perquè no hi ha espai. Si avances, et jugues els turmells. Després del corriol ja encarem la baixada cap a Caldes i ja gent es llença cap avall com a bojos. Aquí poso el fre de ma i baixo tranquilet, com sempre patint pels meus turmells de porcellana (porto una turmellera a l’esquerra per precaució, però no m’en enfio). A la baixada em passa gent, però no m’importa en absolut perquè no em vull jugar una lesió i adéu mitja temporada. Quan arribem abaix, fem un kilometret planet fins que entrem a la riera de Caldes. Sort que esta seca i que no fa pudor, perquè fa anys aquesta riera era insuportable, per la gran quantitat d’industria que hi ha a Caldes i que hi abocavent de tot, sense cap control. L’unic problema ara es anar en compte amb el terreny, que es molt inestable perquè esta ple de pedres. Passada la riera, últims metres per encarar la recta d’arribada i passar l’arc amb un temps de 1h 16min 49seg. Ha estat una bona cursa. Estic satisfet.

Al poc ja arribem el Victor, l’Anna (quina gran forma que esta agafant el petit reactor), la Isa (mira que te pundonor, perquè arriba asfixiada perduda, amb el constipat de cavall que porta a sobre.....abandonar es una paraula que no coneix....que gran, alhora que una mica irresponsable), la Judith (gracies per cuidar de la meva dona i pel caldo que ens vas portar) i la Katia. El Sandro i el David han arribat abans (estan els dos On Fire total) i ja no els veiem, perquè han tingut que marxar.

Aquesta vegada decidim fer un tercer temps de nivell i ens anem tots a fer un bon esmorzar de forquilla en una masia de Caldes. Una magnifica manera de recuperar forces, mentre ens fotem una bona botifarra negre amb patates i una birra (Damm of course). Xerradeta, anecdotes, rises....una bona cirereta per un mati de diumenge de fred, esport i amistat.

Aqui teniu el link del meu Garmin:

Sin título de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles