La Mitja (patir no es gaudir)

Aquest diumenge es va córrer la Mitja mes maca i important de totes les que es fan a casa nostre, la Mitja de Granollers. Es una carrera fantàstica, sobretot per la gran quantitat de públic que et trobes animant durant tot el recorregut, especialment en els últims quilòmetres, i també per la gran quantitat d’atletes d’elit, que sota el patrocini d’Adidas, venen a córrer la cursa. Cosa que torna a corroborar que el mon de les curses es l’únic esport que et permet compartir proba i línia de sortida, amb l’elit mundial. Tot un luxe.

Aquesta cursa era per mi el primer objectiu fixat a la temporada i un test molt important de cara la Marató de Barcelona del 17 de Març. L’entrenament previ havia anat sobre rodes, fins un maleit esquinç de turmell 15 dies abans i una posterior ciàtica molt dolorosa, que m’ha fet canviar de posició de córrer i que em carrega molt els bessons, pel canvi postural. En fi, arribava fet un quadro, carregat d'antiinflamatoris i relaxants musculars fins dalt. Encara sort que vaig passar per les mans del gran Jim (quin crack, moltes gracies perquè sense ell no hagués pogut córrer segur), que després de varies sessions intenses, em va deixar mig llest per la cursa. Jo tenia intenció de provar d'apropar-me al 1,36,00 però després de tots aquests inconvenients, ja signava en fer una MMP.

Arribem a Granollers i em dono compte que el Garmin no em funciona o sigui, que un contratemps mes. Tindre que córrer per sensacions i sense poder veure ritmes ni pulsacions. Una experiència nova. Abans de la sortida ens trobem amb la nombrosíssima representació Dragona que correra la Mitja. Quin goig que fem tots. Cadascú amb les seves il·lusions, objectius i esperances en la carrera. Tot es positivisme i ànims entre tots. Petem la xerrada una estoneta parlant de ritmes i opcions i ens fem la foto de rigor. La família segueix creixent i a Granollers se’ns veu perfectament. Sense tenir temps de res mes, cap al calaix de sortida, en mig d’una marabunta de 12.000 persones, que participen en la carrera. Potser aquí caldria fer un toc d’atenció a l’organització, perquè per properes edicions, facin sortides mes esglaonades, tipus Behobia, perquè sinó es molt complicat córrer amb tanta gent. I els avituallaments una mica pobres, solament amb aigua. Una mica d’isotònic tampoc aniria malament.

Gran representació Dragona

Parlo amb el Victor sobre quin ritme portarà i em comenta que intentarà anar a 4:30, per poder fer els 1,35,00. Intentaré seguir-lo el màxim temps possible, per intentar acostar-m’hi a aquesta marca, ja que no tindre cap referència de ritmes, al no portar el rellotge. Sortim i els primers 2 quilòmetres son per dins de Granollers, per una avinguda prou ample per encabir a tots els atletes, però ja una vegada sortim del nucli urbà, la carretera de pujada a la Garriga s’estreny creuant el riu (ja fa dos anys que han canviat el recorregut de pujada fins la Garriga, per evitar aglomeracions amb la gent que et creues a la baixada. Es una llàstima perquè no et permet veure els pros com baixen i poder-los animar). Abans he vist a la meva dona, supporter obligada de luxe, que ens esta animant en una rotonda a les afores de Granollers. Anem pujant a bon ritme, també juntament amb el Jordi Paradell, amb el Victor escapant-se a poc a poc. No em capfico, perquè el que vull es escalfar be l’esquena i el turmell, perquè no em donin problemes mes endavant. A mes, vaig amb molta cura de no trepitjar sense voler a algú, en els molts avançaments que haig de fer, necessito córrer confiat, per no torçar-me el turmell. Molta gent es sinònim de perill de revinclades. Una vegada ja encarem cap a la Garriga, ja fora de Granollers, es quan es nota mes el vent de cara, que be bufant des de dissabte i que fa que tinguis que fer un esforç major. Passo el km. 5 en 24,04 (temps que en aquell moment no se i que després he pogut comprovar) i poquet a poquet ja m’he anat escalfant i el dolor de la ciàtica es pot assumir. Passo el km. 10 en 48,02 (parcial de 23,98) i ja fa estona que no vec el Victor per davant o sigui, que ja descarto completament aconseguir la marca desitjada i nomes em centro en córrer el mes ràpid i còmode possible. L’entrada pels carrers de la Garriga es una passada en quan a animació de la gent. Com s’agraeix tants ànims de la gent. Una vegada arribats a la Garriga, ja girem per encarar la carretera de baixada (amb un parell de pujadetes) que ens dura un altre cop a Granollers. Arribo al km. 15 en 1,11,13 (parcial de 23,11), que es quan tinc decidit prendre el gel i les cames ja comencen a estar molt carregades. Poc després avanço al Joako, que va lesionat però que el seu orgull i ganes el fan continuar (quina força de voluntat). A partir d’aquest moment em van començar a faltar les forces i vaig començar a patir de valent. Veia que les cames no tiraven i que estava excessivament cansat. Tot i així, vaig agafar al Xavi Espriu i tots dos vam seguir plegats fins atrapar al Victor Señor, sobre el km. 18. Aquest va ser l’últim esforç possible. Estava completament fos. Sort que el fer els últims 3,5 kms amb ells dos, em va servir d’estímul per poder seguir corrents. Aquest 3,5 kms finals son la recta d’arribada mes llarga de la meva vida. Espectacular i plena de gent animant. Nomes comparable amb la Behobia, amb l’única diferencia es que a la Behobia vaig poder gaudir-la i a Granollers, nomes tenia ganes de sentir els crits d’ànim de la Isa (que sabia estaria a 500 metres de l’arribada), ja que això significava que la cosa ja s’acabava. En fi, que encara no se la raó, però aquest final se’m va fer inacabable i vaig patir com ni siquiera havia patit a la Marató, arribant totalment exhaust. Encara no se la raó, però probablement van ser els 10 dies anteriors a la cursa, amb el turmell i l’esquena fotuts, que no vaig poder entrenar com devia. Al final vaig aconseguir baixar en 22seg la marca de Salou i fer MMP, amb un temps total de 1h 38min 22seg, però no vaig acabar amb bones sensacions com a Salou. Potser la cursa no es tan rapida com diuen, potser em vas desgastar molt al principi fent canvis de ritme per avançar gent, potser anava massa abrigat, segur que les lesions em van afectar negativament....en fi, això mai es sabrà.

Finishers

De tota manera, tinc que agrair al Xavi i al Victor, els ànims que em van donar en els últims 2 kilòmetres, que es quan anava mes tocat. Sense ells, segur que hagués parat i caminat, perquè no podia mes. I no m’agrada acabar així, la veritat. Prefereixo fer 2 minuts mes i poder gaudir de la satisfacció de creuar la meta, amb un somriure a la cara, i no fos completament. M’agrada gaudir de l’últim kilòmetre i a Granollers, ja fa dos anys seguits, que això no em passa.

Una vegada acabada la cursa i comentant les incidències amb els companys de Club, la gran majoria també la varen patir molt i van acabar també molt tocats. Es comença a notar l’acumulació de kilòmetres d'entrenament i les cames ja no van tan fresques, però toca seguir fins el gran objectiu: la Marató de Barcelona.
Aquest cop no us puc adjuntar els parcials amb el Garmin, perqué vaig còrrer sense.
Ara toca recuperar be l'esquena, que es el que mes em preocupa i ja veurem si arribem a temps per fer la Marató.