Behobia - Donosti 2013

Per segon any consecutiu arribava el cap de setmana de la Behobia. Un cap de setmana esperat en una ciutat fantàstica, per córrer una de les curses d’asfalt mes especials que hi ha. Totes les sensacions positives que vaig poder gaudir l’any passat, es van tornar a corroborar, sinó incrementar, aquest any. Es una cursa única per moltes coses, però principalment, per la gent d’Euskadi, que es volca completament en la organització, voluntariat i animació de la mateixa. Son 20 km tots plens de gent. Una gentada a banda i banda de la carretera, que no paren ni un moment d’animar a tots els corredors. Es increïble. Treus forces d’on no hi ha, solament amb els crits d’aupa de la gent. Eskerrik Asko a tots. Sou únics, tal com vaig escriure l’any passat.

Sortim divendres tarda amb la Isa direcció Donosti. Cinc horetes i mitja després, ens plantem un altre cop al Hostal Bahia, lloc on ja hi van ser-hi l’any passat. Donosti ens rep amb pluja i vent, que no ens abandonarà durant tot el cap de setmana. Sembla que tornarem a tenir una Behobia complicada, climatològicament parlant. Però que hi farem, mes èpica serà. Deixem les coses a l’habitació i ràpidament sortim a fer els primers “pintxos” per la zona, tot esperant que arribin els dos Borjas. Han  vingut sols, ja que a l’últim moment, per diferents motius, les seves dones no han pogut venir, i es una llàstima, s’ho haguessin passat molt be, com nosaltres. L’any vinent hi serem tots, si pot ser. Una vegada tots 4 junts, fem un altre ronda de “pintxos” per “lo viejo” de Donosti i els primers Gin Tònics del cap de setmana. Ja de matinada tornem cap a la Pensió, que ja va sent hora de descansar.

TriBorjias & Dragons

Dissabte mati hem quedat per fer una mica de trot per la platja de la Conxa per estirar les cames. Arribem fins el Peine de los Vientos a ritmes còmodes i tornem, que hem quedat amb el grup del gran Jaume Leiva, per fer una mica d’exercicis i estiraments. Aquest any el Jaume no podrà defensar el seu triomf de l’any passat, està lesionat i pendent d’una operació. Segur que d’aquesta sortirà encara mes reforçat i que l’any vinent, el tornarem a tenir donant guerra i guanyant curses, estic convençut. Molts ànims crack. Després de l’entrenament, una dutxa i cap a la Fira a recollir els pitralls. Aquí al Velòdrom d’Anoeta ja es respira Behobia pels 4 costats. Quin gran ambient. Recollim els pitralls, xafardeixem una mica per totes les botigues d’esport que hi havia i se’ns fa l’hora de dinar en un tres i no res. Al sortir ens anem a dinar a una sidreria a les afores de la ciutat. Tornem al Hostal a descansar una mica per la tarda, que l’endemà tenim feina a fer. Al vespre hem quedat d’horeta en un restaurant per menjar pasta, i se’ns afegeixen la Sheila, el Miquel i família i uns amics meus, encapçalats pel gran Joan Camacho, amb el Ferran i el Sergi. Rises i nervis previs a la carrera compartits entre tots, i a dormir i intentar descansar el màxim. Segueix plovent a estones i bufant el maleit vent, que ens acompanyarà durant tot el cap de setmana.

Amb el gran Jaume Leiva

Arriba diumenge, dia de la cursa. Ens aixequem i nomes mirar per la finestra, veig que continua fent un vent de mil dimonis, tal com deien les previsions. Per desgracia, no s’han equivocat. Esmorzem els 4 (TriBorjias & Dragons) i cap al Euskotren (Topo), que ens portarà a la sortida. Quina gentada. Tren a tope i tots amb els nostres neguits i objectius personals, donant voltes per la panxa. Al arribar, autobusos llançadora cap a la línia de sortida. Tot organitzat perfectament. Tot sota control. Res a l’atzar. Quina gran organització, ja se que em repeteixo, però es mereixen un 10. Una vegada a Behobia ens trobem amb el Joan i el Ferran, i decidim sortir tots al mateix calaix, però cadascú als seus ritmes, evidentment. Jo aquest any arribava amb menys entrenament que l’any passat i ja em conformava a repetir marca, el que volia dir anar per sota de 5:00 el quilòmetre. Be, de fet, sent sincer, baixar de 1,40,00 ja ho signava abans de sortir. I mes, amb el vent en contra, que semblava tindríem durant tota la cursa, com així va ser. Els dos Borjas i jo aniríem junts; i el Joan, el Ferran i la Isa també. Aquest era el plantejament inicial. Fem uns petits estiraments, ens trèiem la roba d’abric que portàvem (massa abrigats, per cert, perquè fred no feia, i el xaleco em va sobrar durant tota la cursa, no sabia que fer amb ell, gran error de càlcul inicial) i cap a la sortida de les 10,38, que era la nostra. Tàctica de carrera: seguir tan com poguéssim al Borjita, que ens portaria tota l’estona per sota 5:00. Agosarat? Si, però aquest any volia apretar i agafar ritme des del principi i a veure com aguantava durant els 20 quilòmetres. Vaig arriscar i em va sortir be. Sortim els tres junts, envoltants d’un ambient indescriptible i enseguida ens posen a ritme. Quan portàvem 4 km i veien que el Borjita va molt sobrat de ritme, jo no vull apretar tant (ho hagués pagat mes tard segur) i l’hi comento que marxi i faci la seva cursa. Ens quedem el Barenys i jo fins que arribem les rampes de Gaintxurizketa, que es on es queda un pel retrassat ell. A partir d’aquí, ja queda fer tota la cursa en solitari. No em desagrada, perquè m’agrada córrer les curses sol i al meu ritme, sincerament. Be sol es un dir, érem 30.000 atletes i no se quants milers i milers d’animadors mes. Passat el cim, venen els tobogans de Lezo amb el pirata animador habitual amb la seva musica a tope. Vaig amb el ritme que havia pensat i les cames van aguantant. Ni el genoll ni el turmell ni l’esquena es queixen. L’esquena fa dies que em torna a donar guerra i he decidit baixar molt el ritme d’entrenaments, perquè vull arribar a la Marató de Barcelona, si o si. Avui la pitjor lluita es contra el vent, que per estones es molt molest, i que no ens deixarà en tot el dia. Per sort, plou molt poc. Van passant els quilòmetres, em vaig avituallant en tots els punts, i arribem al port de Pasaia, preàmbul de l’ultima pujada, Miracruz. Aquí al Port em prenc l’únic gel que portava, el Roctane de GU. Mai l’havia pres i me’l van aconsellar a la Fira. No esta gens malament i em dona forces per encarar els últims 5 km’s de cursa. El tros del Port me’l he pres una mica mes tranquil, però sempre controlant els ritmes. Aquí avanço la llebre de 1,40,00 de la sortida anterior i em dona molta moral. Se que si faig una bona pujada a Miracruz, després solament queden 3 km i son tots de baixada i planets, per gaudir del final de cursa. La pujada la faig fort i segueixo avançant a gent. Els ànims i crits del públic son constants. Esta a tope. Ni un centímetre de vorera sense gent animant. Es increïble. Ja ho havia viscut l’any anterior, però se’n torna a posar la pell de gallina en veure a tanta gent. Arribo a dalt i comprovo que tindre que fer una bona baixada per poder millorar la marca del 2012, però el que si que tinc assegurat, es igualar-la. Estic content perquè he acomplert amb escreix el que creia. 

La baixada es rapida pel barri de Gros, ja de cara a la platja de la Zurriola. Ja em salto l’últim avituallament per no disminuir el ritme i girant a l’esquerra, encaro la recta (llarga) d’arribada passant pel costat del Kursaal i amb la mirada al Maria Cristina i al Boulevard. Ara ja es el moment de gaudir, la feina ja esta feta, se que baixaré marca i gaudeixo el moment. Segueixo avançant gent, creuem el pont del Kursaal i directes al arc d’arribada. La gent crida però jo em desconnecto i gaudeixo. Segueix plovisquejant i fent molt de vent. Però no m’importa ara. Al contrari, la sensació de gotes i vent a la cara son refrescants i, a 50 metres de l’arribada, relaxants i tot. Paso per l’arc i el rellotge em marca el temps. Finisher en 1h 36min 36seg. Ho he aconseguit. He millorat marca i a sobre, el mes important, he gaudit (no solament patit, que també) durant tota la cursa. Posició final 7.711 d’uns 28.000-29.000 finishers (no se segur els acabats dels 30.000 inscrits). A tenir en compte que pel quilòmetre 15 anava a la posició 8.450, o sigui, que als últims 5 km’s he millorat moltíssim la posició relativa. Vol dir que he acabat be, com m’agrada fer-ho. Remuntant posicions i avançant a gent. Al arribar felicito al Borjita per la seva gran cursa (a baixat 1,30,00 fent els primers quilòmetres amb mi, quin gran mèrit que te, perquè si arriba sortir al seu ritme, potser hagués fet encara millor marca), també al Barenys quan arriba (ho ha fet de conya amb el poc entreno que portava), i vaig a veure arribar a la Isa. Arriba molt deshidratada per l’esforç, però ha fet una gran cursa també i una gran marca. Estic molt content per ella i si segueix aquesta progressió, la feina serà meva, per guanyar-la d’aquí poc. Moltes felicitats Isa, estic molt orgullós de tu. Després de rebre les medalles i les bosses de finishers, vam marxar cap a l’Hotel ja que era molt difícil de trobar-se amb la resta de la gent. Estàvem molt cansats i necessitàvem una dutxa reparadora tots quatre. Aprofito per felicitar a tots: a la Sheila, al Miquel, a l’Anton, al Mikel, al Javi, al Joan i al Ferran.

Finishers contents

Una vegada dutxats i amb la satisfacció de la feina feta, ja nomes ens quedava gaudir de la resta del cap de setmana. I certament que ho vàrem fer. Un bon dinar al migdia després de veure al Marc Marquez guanyar el mundial de motos amb uns “pintxos” a les mans (nosaltres, no ell, esta clar), una siesta, uns bons Gin-Tònics de tarda (gracies Borjita), sidreria per sopar (menú típic amb txuleton inclòs), altres Gin-Tònics per recuperar després i a descansar. 

Dilluns ja vam tornar, amb una parada gastronòmica a Tudela, tancant un cap de setmana fantàstic amb uns grans amics. Ens ho vam passar de conya. L’any que ve, que serà el 50 aniversari de la Behobia, repetirem segur, si tot va be. Eskerrik Asko Euzkadi. L’única cosa negativa del cap de setmana, i no es poca, es la mort d’una participant quan quedaven pocs quilòmetres per l’arribava. Una noticia tràgica que mai hagués volgut que es produís. Una desgracia. Descansi en Pau.

Us deixo el link del meu Garmin on teniu tota la info de la cursa:

Behobia-Donosti 2013 en Garmin Connect: Detalles