Behobia - Donosti 2012

Arribava una de les curses que mes il•lusió em feia fer. La cursa que tothom deia que s’havia de córrer, que era super espectacular, per l’ambient, recorregut, participació...la cursa que s’equipara amb la Mitja de Granollers en quan a públic...una cursa històrica (48 edició) en un país fantàstic (Euskadi)....tot eren expectatives, que ja d’entrada diré, totalment complertes amb escreix...intentaré ser una mica ordenat amb el relat, perquè tinc mil flaixos i vivències al cap, que m’estan caient sobre les tecles de l’ordinador....ara que tinc una estoneta de tranquil•litat les intentaré escriure.

Tot comença divendres a la tarda quan sortim de Sant Cugat, amb el cotxe carregat de ganes i de bon rotllo, amb la Llopis, la Riera, la Bastus i la Alias. Vaja, mes ben acompanyat, impossible. I us tinc que dir que, en algun moment de les 6 hores de viatge, inclòs hem van deixar parlar i el mes important, semblava que m’escoltaven. Companyia de luxe. Autopista i cap al Nord. Amb una inesperada visita a l’estació del AVE de Saragossa per un petit problema d’orientació (autopista vs autovia, va ser el detonant de la confusió) i amb un forçat “pipi-stop” de les nenes (jo no paro quasi mai quan condueixo un cotxe en distancies llargues), arribem a la Pension Bahia de Donosti, amb temps de deixar les coses a les habitacions, el cotxe al pàrquing (lloc de descans fins la tornada dilluns), i vam sortir a menjar alguna coseta per “lo viejo”, sota un aiguat de mil dimonis, que ens acompanyaria durant tot el cap de setmana i que era el preludi del que passaria el dia de la cursa. Tornem al Hotel xops de dalt a baix, però amb els primers “pinxos” a la panxa i a descansar, que ja toca.

Dissabte al mati ens aixequem d’horeta per fer una mitja horeta de runnnig pel passeig de la Platja de la Conxa, aprofitant una de les poques hores de sol que vam tenir. Trenta minutets per estirar les cames, arribar al Peine de los Vientos (amb foto inclosa) i per creuar-se a un munt de runners, que també havien pensat el mateix. A Donosti s’han d’aprofitar les hores de sol a tope. Ens creuem i saludem a molta gent coneguda i al final una petita xerradeta amb el gran Jaume Leiva (que a part es el meu entrenador...quin luxe), favorit per la Behobia, que també estava entrenant. Favoritisme que confirmaria amb una espectacular victòria en solitari amb una marca estratosfèrica, amb l’aiguat que va caure en cursa.

Després de l’entrenament van anar a la Fira del Corredor a buscar els dorsals i ja vam començar a copsar el gran ambient que hauria l’endemà a la cursa. Cua per entrar, un munt de gent dins del Velòdrom d’Anoeta, trobada amb una part de la resta de delegació Dragona, una mica de shopping als stands dels patrocinadors i una altre xerrada amb el Jaume, que estava a l’stand de Adidas, complint amb les seves obligacions de patrocinadors, sempre amb un somriure a la cara i atenent a tothom amb la seva amabilitat habitual. Ens va confessar els nervis previs de la carrera (no solament som nosaltres, els cracks també en tenen) i una mica l’estratègia que seguiria ell, a part de donar-nos uns consells per afrontar la cursa. Recordo les seves paraules dient que gaudis de la cursa, que intentes fer sobre 1,45, que aquest no era la cursa objectiu de la temporada (ho es la Marató de Barcelona) i que estava al principi de temporada d’entrenaments. Resumint: a gaudir de la cursa.....era el que volia fer, la veritat.

Al sortir de la Fira, un bon dinar i una estoneta de siesta per descansar per l’endemà. Després de la siesta ens vam reunir amb un parell de cracks que venien de Barcelona també a fer la cursa: l’Albert i el Victor B., fent uns “pinxos” previs al sopar de pasta de rigor del dia anterior a la carrera.

Sopem amb la practica totalitat de la delegació Dragona (faltàvem Joako, Pazos i Victor Señor), ja tots pensant en l’endemà i decidim que sortirem tots plegats junts en els últims calaixos de sortida, per no tenir que anar tan d’hora a Behobia i estalviar-nos les hores prèvies a la sortida, sota l’aiguat que es preveia, com així va ser. A dormir d’hora que s’ha de descansar, que diumenge es el gran dia.

Diumenge ens aixequem d’hora, esmorzem al Hotel i en aquestes, que ja tenim al Joako i a la Pazos aquí. També han arribat l’Albert i el Victor, i tots dins de la nostre habitació, canviant-se, preparant les bosses d’escombraries (gracies Albert) que ens servirien de xubasquero abans de la cursa. L’habitació semblava el camarote de los hermanos Marx, va estar molt divertit. Marxem cap a l’estació de tren i allà havíem quedat amb la resta de Dragons per anar plegats a Behobia. Al arribar estava caient un aiguat de mil dimonis i en l’estona que vam estar esperant els busos de l’organització perquè ens portessin a la línia de sortida, ja ens vam quedar completament xops. Arribem, una petita estona amagats de la pluja dins d’una pastisseria i decidim sortir tots junts el mes aviat possible, per començar la cursa. Ànims, abraçades i petons previs i comencem a viure l’espectacular ambient que ens trobaríem en carrera. La sortida he de dir que estava perfectament organitzada, tot i la que estava caient. I que tothom tenia la moral pels aires i amb unes ganes boges de començar a córrer.

Sense adonar-nos ja estem sota l’arc de sortida i a córrer tots, que tenim 20 km durets per endavant. Al principi sortim molt tranquilets amb l’Albert, el Joako i el Victor pels carrers d’Irun i ja ens adonem que aquesta carrera es especial. Esta tot pleníssim de gent animant, no hi ha cap tros de carrer que no hagi gent a banda i banda, grans, no tan grans, joves, nens, homes, dones....tothom esta animant....quin espectacle. Els primers 5 km els fem plegats i les noies ja s’han quedat al darrera, portant elles els seu ritme pensat de carrera. Aquests 5 primers km els fem a ritmes descansats, pensant tots en el que vindria després, ja que cap dels 4 l’havia corregut abans i tampoc s’haviem ben be de la duresa del recorregut. Al km 6 ja van començar les primeres rampes fortes del alt de Gaintxurizketa i aquí jo ja em vaig quedar endarrerit per agafar el meu ritme de cursa. Potser els podia haver seguit un tros mes, però pensava en el que m’havia dit el Jaume i volia arribar a Miracruz en condicions optimes, com així va ser.

Una vegada passat Gaintxurizketa, mes be del que m’havia imaginat, crec que producte dels entrenaments en rampes a Sant Cugat, però sobretot pels ànims i els constants “aupa” que rebíem de la gentada que havia a les voreres. Passat el port entràvem a la zona de tobogans de Lezo, una zona preciosa paisajisticament, verda com nomes pot ser a Euskadi, i amb l’animació estel•lar del pirata de la Behobia, tot un personatge. En aquest tram ja vaig incrementar el ritme, posant-me per sota de 5,00 el km i corrent amb molt bones sensacions. Pluja intensa i animació constant eren els companys permanents.

Després de Lezo vam entrar a la zona que tothom diu que es mes avorrida, que es el Port de Pasaia. Canviàvem el verd pel gris, la gespa pel ferro, les ovelles pels vaixells, però la constant de gent i pluja seguia estan. Pasaia es una zona especialment “borroka” i així es veia i sentia en l’animació. Familiars de presos demanat el seu acostament a presons d’Euskadi, crits constant de Visca Catalunya Lliure i gran quantitat d’estelades i ikurrinyes juntes. Be de fet, comentar, que els crits de Visca Catalunya ens van acompanyar durant tot el recorregut, cosa que em va sorprendre sobre manera, perquè tot i que eren molts els catalans que corríem la Behobia (uns 4.000 del total de 24.000), no m’imaginava que el públic ens animes d’aquesta manera tan reivindicativa. Ja se que em repeteixo, però una matricula d’honor per ells.

Passem el port de Pasaia i davant nostre esta l’ultima pujada a Miracruz. Al sortir del port se’m va torçar el turmell, el turmell maleit de mil lesions, el turmell delicat, i vaig maleir la mala trepitjada perquè durant 500 metres em feia un mal fortíssim, però en vaig dir a mi mateix: no hi pensis, oblidat, segueix corrents i disfruta, sobretot disfruta. Al començar a pujar Miracruz ja no hi pensava. La pujada la vaig fer super fort i avançant a moltíssima gent, sabent que a partir de dalt, ja tot seria baixada fins l’arribada. Deu n’hi do quin espectacle de gent un altre cop a banda i banda, semblava i no exagero, una etapa de muntanya del Tour de França....brutal.

Una vegada a dalt i amb les cames ja cansadetes de l’esforç, però amb un somriure a la cara perquè veia que podia baixar de 1,40, que era el meu somni secret, em vaig llençar al descens pel barri de Gros amb la mirada fixe al Cantàbric embravit de la Platja de la Zurriola. Quin espectacle, pell de gallina, emoció continguda i crits i mes crits d’ànims. Arribem al Kursaal i l’única cosa que penso ja es en l’últim kilòmetre, en treure’m el xaleco impermeable perquè es vegi la samarreta per mostrar amb orgull del Club que soc, corrents pel costat de la gent i gaudint, gaudint molt d’aquest últim kilòmetre fins l’Alameda del Boulevard, amb la mirada clavada a l’arc d’arribada i amb la satisfacció interna de la feina ben feta. Des de la Marató de Barcelona, no havia gaudit tan d’aquests últims 500 metres de carrera....espectacular, emocionant, ho recordaré sempre. Temps final de 1h 38min 56 seg, amb molt bones sensacions, i gaudint en tot moment de la cursa, tal com m’havia dit el Jaume. Potser apretant una mica mes al principi, hagués pogut rebaixar una mica la marca, però això mai es sabrà i quedarà pendent per l’any vinent. Tornaré segur. Ho tinc claríssim.

Al arribar em vaig trobar amb l’Albert que feia poquet que també ho havia fet i amb un gran amic (l’Alfons) que sabia que venia i em va fer molta il•lusió veure’l també a l’arribada. Al poc va arribar el Petit Reactor (quina gran cursa Bastús, cada dia et fas mes gran, felicitats) i després de recollir la medalla, hidratar-nos i abrigar-nos com vam poder, vaig tornar disparat a la zona d’arribada, perquè volia veure arribar a la parella Llopis & Pazos. Les dos van creuar la línia exultants i emocionades per haver completat el seu repte. Que gran que son les dos. La Isa per la seva engrescadora vitalitat i el seu companyerisme, que fa que sigui una peça importantíssima dins del Club. Encomana les seves ganes i el seu positivisme a tothom i com a President, nomes la puc felicitar i estar molt agraït pel que fa pels Dragons. Com a marit, em reservo el comentari, per no ser massa ensucrat ;-))). Un 10 per ella, amb l’organització de restaurants inclosa. I que dir de la Pazos, en mig any a fet un 5.000, un 10.000 i ara la Behobia. Impressionant. Quin caràcter i quina capacitat de superació. Orgull de Dragona per tots els poros de la pell. Moltíssimes felicitats, que faig extensives també a tota la resta de la Delegació o sigui, Victor Señor (quin marcon el teu nanu, estàs fortíssim), Victor Borjas (grande manito sabiendo sufrir teniendo como tenias la barriga), l’Albert (si ho se apreto una mica i et pillo jejeje), Joako (que decir de mi osito preferido, gran carrera fiera, imposible seguirte), Jordi Crespi, Roger, Judith (la meva Dulcinea preferida entrant a meta quasi xiulant), Katia, Sheila (detallas el teu esperant a la resta, ja tu vaig comentar en persona) i Chocs (felicitades per el debut y por ser finisher en una cursa tan dura). I també per la nostre suportar de luxe, la Isa Alias, que tots tenim ja ganes de que estiguis un altre vegada a tope i compartint curses amb els Dragons. Quin honor presidir un Gran Club com aquest.

Després de la carrera, cap a l’Hotel, dutxa i disparats al Restaurant a fer un bon dinar de recuperació, que ja ens el teníem tots ben merescut. Tarda de descans i per la nit sopar d’aniversari de la Judith i uns Gins Tònics posteriors com a celebració de les dos coses: Behobia mes aniversari.

Dilluns mati camí de tornada, amb una parada per dinar l’últim xuleton del cap de setmana a Tudela, amb visita inclosa al seu famós pont sobre l’Ebre ;-)))).....i cap a Sant Cugat, amb tothom dormint dins del cotxe menys jo, i el meu cap donant voltes al viscut a la cursa....expectatives acomplertes, agraïment infinit a la gent que va sortir a animar (grans i exagerats els bascos en tot, si s’ha d’animar, s’anima, la resta son tonteries....si organitzen una cursa es per fer-la la millor, sinó no ho fan....caràcter basc, per lo bo i per lo dolent, quasi sempre part bona...eskerrik asko...poble positiu i animat on els hagi), agraïments a tota l’organització, sobretot els voluntaris, que encara diluviant, allà estàvem amb el got d’avituallament a la ma i un somriure i un “aupa” a la boca, i sobretot pensant....aquesta serà una cursa fixe al calendari a partir d’ara. Es UNICA.

Aquí us deixo el link del meu Garmin amb les variables de la cursa

Behobia-Donosti 2012 de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles