Cursa de la Amistat

El dia de Tots Sants es fa des de fa molts anys la Cursa de l’Amistat, que es una cursa de 16 km que va des del Castell de Montjuïc al Parc d'Atraccions del Tibidabo. Es una cursa especial i molt antiga, creada per Francesc Mates fa 32 anys, i que coincideix amb el que era el seu recorregut habitual d’entrenament que feia pels carrers de Barcelona. Francesc Mates també es el creador, juntament amb un company seu, de la Marató de Barcelona, i enguany es celebrava el 22 Memorial de la seva mort. Això i el fet de que es tracti d’una cursa no competitiva (no es prenen temps ni es fa amb chip), la fa una cursa molt especial.

S’hi afegeix el fet d’una perfecte organització, poder córrer pels carrers de Barcelona en un recorregut tan maco, alhora que exigent, i els regals finals. Total, una cursa que aquest any he descobert (gracies Anna Bastus) i que serà un fixe pels anys vinents. Us la recomano moltíssim.

La sortida es a les 8 del mati a la porta del Castell de Montjuïc  Allà ens trobem uns quants companys de Club (Joako, Pau, Sandro, Judith, Ana Pozo, Isa i el Edgar) i sense gaire temps per res, es dona la sortida i comencem a baixar la muntanya màgica, en l’únic tram del recorregut que es de baixada i ens permet agafar ritmes ràpids. Els primers km. els faig amb el Pau i l’Ana, a un ritme massa elevat per mi pensant en el que queda per endavant, cosa que fa que a l’alçada del Poble Espanyol, jo afluixi per agafar el meu ritme còmode de carrera i ells s’escapin per davant. Potser els hagués pogut seguir uns quants kms. mes però segur que després ho hagués pagat a la pujada al Tibidabo. El Joaquin, Sandro i Edgar ja s’han escapat des de’l principi i les nenes de Sant Cugat (Judith i Isa) van pel darrera, amb els seus ritmes de carrera adequats.

Tot baixant Montjuïc ja es pot veure la meta, que es l’església de dalt del Tibidabo, però encara ens falta creuar tot Barcelona. Ho fem pujant pel carrer d’Entença (pujada constant però còmode), girant per Deu i Mata, passant per Avinguda de Sarrià i cap amunt per Major de Sarrià. Tot pujada, que la faig prou rapideta. Es el que te entrenar a Sant Cugat, que tot son trencacames i t’habitues a les pujades. Una vegada arribem a dalt de Major de Sarrià, ja encarem la carretera de Vallvidrera en la part de carrera que serà mes dura. Abans d'arribar a les primeres corbes tancades, em prenc l’únic gel que porto (boníssims els GU de Vainilla) i això em dona unes forces addicionals per mantenir un ritme constant de pujada, que em fa arribar a Vallvidrera mes fàcil del que havia pensat. Després de passar pel centre del poble, queden els últims 4 km que son els que es faran mes durs, perquè el cansament ja es nota en les cames, però m’adono que vaig avançant a gent constantment i que en aquest tram, crec que m’avancen nomes 2 persones. No es que jo anés molt sobrat, sinó que em vaig saber regular al primer tram de la cursa i molta gent deu haver sortit a mort, i ara ho paga pujant al Tibidabo. Amb la mirada fixe al cim de la muntanya, van anar passant els kms. finals, amb els ànims dels voluntaris que organitzant la Cursa (un 10 per ells per la seva tasca i també per la Guàrdia Urbana). L’ultima pujada es la del Hotel La Florida i els records sempre emocionants de la meva trobada amb Bruce i tota la seva família a l’Hotel, ja fa uns anyets. Sempre que paso per la porta se’m dibuixa un somriure tonto. Una vegada passat l’Hotel ja encarem el tram d'arribada dins del mateix Parc d'Atraccions  per creuar la línia de meta just sota el Avió, lloc on també un munt de records d'infantessa em passen pel cap. Que entranyable que es el Parc d'Atraccions del Tibidabo. Al arribar, sense cronometratge com he dit, una gran quantitat de voluntaris ens vàrem repartir un munt de regals. Al final semblàvem que sortíem del super, de tan carregats com anàvem.

Després de tornar enrere per esperar a la Isa i la Judith, per animar-les i veure la seva arribada, vam estar una estoneta petant la xerrada i fent les fotos de rigor, també amb el Sergi i l’Anna Bastus (moltes gracies per pujar a veure’ns, després de la petita intervenció que vas tenir, tot un detall). Ens encabim tots com podem en els dos cotxes i un altre cop de tornada a la ciutat, tots amb un somriure a la boca i la satisfacció d’haver fet una Cursa molt dura però molt especial, que estic segur que tothom voldrà repetir l’any vinent. Jo vaig quedar especialment satisfet amb el meu rendiment i amb molt bones expectatives per la Behobia, que ja s’acosta.

Us deixo aquí el link amb els resultats del meu Garmin:

http://connect.garmin.com/activity/239200167