Sembla que aquest any 2015 esta sent un any d’improvisacions
en les competicions. Després de la participació precipitada a la Mitja de
Granollers, ha vingut la no menys precipitada i inconscient de la
Marató de Barcelona. Però anem a pams. Després de fer la Mitja de Granollers i
especialment, després d’un entrenament de cargues fet poc després, vaig tornar
a sentir molts dolors lumbars a l’esquena, que hem van fer parar completament
tots els entrenaments i totes les competicions a les que estava apuntat, perquè
no volia tornar a passar per la ciàtica que havia tingut fa un parell d’anys. Ressonància magnètica i visita posterior al traumatòleg confirmàvem
que la hernia discal que tinc s’havia despertat i que calia reposar. Això va
comportar no poder fer ni la Mitja de Barcelona, ni la Mitja de les Vies
Verdes, ni la de Cambrils. Tres curses que hem feien il·lusió però que per precaució,
vaig tenir que anular. I tres setmanes senceres sense fer res i el dubte de si
em recuperaria per poder tornar a reprendre els entrenament de cara el IM de
Zurich. Això sumat a canvis en la meva vida personal, van fer que el mes de
Febrer fos pràcticament improductiu a nivell d’entrenaments. Tocava tornar a
les sàvies mans del David Serra i esperar que els dolors lumbars no anessin a
mes. A principis del mes de Març els dolors ja van anar disminuint i ja vaig
poder començar a trotar, pedalar i nedar una mica suaument.
 |
| Dissabte a la Fira amb un parell de cracks: el Jaume i la Maria Vasco |
A tot això, el
dijous anterior a la Marató de Barcelona, tot dinant amb uns amics que tots la
corrien, hem vaig oferir a ajudar a algun d’ells en els últims 20-25 km de
cursa, tal com havia parlat amb el meu entrenador, el Jaume Leiva. Però un d’ells s’havia acabat de lesionar, i entre tots, mig en
broma mig en serio, hem van anar engrescant perquè agafes aquest dorsal i
intentes fer-la sencera. La idea em motivava, però no deixava de ser una
bogeria, atès que acabava de sortir de la lesió d’esquena i que no havia fet pràcticament
quilòmetres des de Granollers. L’endemà l’hi pregunto al Jaume i hem diu que la
comenci, a ritmes molt suaus, i que vagi fent si em trobo be, però que a la mínima
molèstia, pari. I així es com, sense tenir-ho previst, hem presento a la línia de
sortida del diumenge 15 de Març, que a sobre coincidia amb el meu aniversari, o sigui
que m’autoregalaria, la meva quarta Marató, tercera a Barcelona. Això si, divendres
encara hem va donar temps de trotar 10 km i de fer-me un massatge després.
Dissabte tocava visita a la Fira, a on vaig trobar i saludar a un munt d’amics
i la resta del dia a descansar i prepara-ho tot per l’endemà.
.jpg) |
| Els animadors sempre et treuen el millor dels somriures |
A les 8 del mati vam quedar amb el Carles i el Ferran, que també
la feien. Jo l’hi vaig dir al Carles de fer-la plegats, perquè ell volia sortir
a un ritme de 5:10/km i a mi ja m’anava be, per no anar massa ràpid i després
pagar-ho per la falta d’entrenament. El Ferran volia sortir a un ritme mes
lent. Ultimes bromes per treure’ns del damunt els nervis que sempre provoca una
Marató i ja ens instal·lem dins dels calaixos de sortida. La sortida, a la
avinguda de Maria Cristina, es espectacular. A part fa un dia ideal per córrer.
Amb fred però amb sol. I a les 8:30 es dona el tret de sortida de l’elit i després
anem sortint tots els 19.000 inscrits, d’una manera esglaonada. Esta ple d’estrangers
(diuen que un 40%), amb majoria de francesos, el que fa la cursa encara mes
internacional. Ja s’ha convertit en el quart Marató mes popular d’Europa, després
dels intocables Londres, Berlin i Paris. A mes, aquest any, vaig notar un
increment significatiu d’animació pels carrers, amb molt trams plens de gom a gom,
cosa que s’agraeix moltíssim, sobretot en els últims quilòmetres de la cursa.
Encara a anys llum de l’animació que vaig comprovar al Novembre a la Marató de
New York, però deu n’hi do la gent que havia pels carrers de Barcelona. Moltes
gracies a tots ells, però especialment a tots els companys del Club I Run with
Leiva i especialment a la Isa que, per sorpresa, va aparèixer varies vegades durant tota la cursa animant com sol ella sap fer, i al Joan, que tot i lesionat va estar animant en molts punts del
recorregut, i al Jordi, pels dos trams que hem va acompanyar corren i donant ànims
“in situ”.
Parlant pròpiament de la cursa, vam sortir mes ràpids del
parlat. Vam anar sobre 5,00/km, cosa que per desgracia, va castigar massa al
Carles, que es va despenjar de mi vora el quilòmetre 25. Per mi aquest ritme
era un ritme còmode i nomes tenia dos dubtes al cap de no controlava. Un era
fins quan podria seguir en aquell ritme per la falta d’entrenament i si l’esquena
aguantaria sense queixar-se fins al final. Per aquesta segona opció, ja tenia
un bitllet de 20 euros a la butxaca, per si tenia que tornar amb taxi. El primer
dubte l’aniria aclarint durant el recorregut. Tenia previst i portava gels de
PowerGel cada 10 quilòmetres i un últim molt mes concentrat, també de
PowerGel, que pensava prendre sobre el 36, com així va ser. Em
van sentar de conya, tan els normals de vainilla com el concentrat de cola. A
part, una mica d’aigua, intercalat amb isotònic, a cada avituallament. No vaig
menjar ni veure res mes. Amb el Carles havien parlat d’intentar assolir el sub
3,45 i a mi, aquest objectiu ja em semblava be. Sabia que seria molt difícil apropar-me
a la marca de l’any passat, que va ser 3h 28min 44seg. Com he dit, vam sortir mes ràpids del parlat, i anàvem clavant tots els quilòmetres pels volts de
5:00/km. Jo anava còmode i em permetia parlar i anar mirant lo bonica que
es la meva ciutat. Havia moltíssima animació, sobretot en punts com la
plaça d’Espanya, el Passeig de Gracia, la Sagrada Família, la Meridiana i
sobretot a Sant Andreu. El pas de la mitja el vaig fer en 1h 44min 48seg o
sigui, clavadet a 5:00/km. A partir d’aquí potser be el tros mes lletjot fins
que arribes a Diagonal Mar, que torna a estar pleníssim de gent. Llàstima la gent que creua inconcientment el carrer i que fa que a vegades, algun corredor estigui a punt de caure. En aquest punt
l’hi dic al Carles de com va, perquè feia una estoneta que feia la goma i s’anava
despenjant, i em diu que tiri, que ell necessita afluixar el ritme, que ja va
molt tocat. Ens desitgem sort i jo continuo clavant els parcials i ja descomptant
mentalment quilòmetres per l’arribada. El tram del front marítim es fa dur, però
de cardio vaig be i les cames segueixen responen. I, el que es millor, res de
dolor lumbar. Doncs res, seguim endavant. Un crit d’ànim de l’animadora numero
1, la Wai-shan, al quilòmetre 35, em recàrrega les poques bateries que ja em queden.
Torno a veure al Joan i l’hi dic que segueixo al mateix ritme i que tinc el
3,45 assegurat i que sinó passa res estrany, vaig a pel sub 3,30. La zona de
Arc de Triomf i sobretot plaça Catalunya i Portal de l’Angel son espectaculars
i estan pleníssims de gent. En aquest tram tornava a tenir al costat al Jordi
donant-me ànims a tope. Plaça de la Catedral, Via Laietana per descarregar una
mica les cames, i ja encaro passeig Colom. Segueixo a bon ritme i estic
content. Estic gaudint de la Marató i això m’omple. La pujada pel Paral·lel amb
la vista clavada a la plaça Espanya, la faig a ritme també. M’acomiado del
Jordi, miro el rellotge i em dic, som-hi que tens el sub 3,30 a tocar dels
dits. Ara toca tirar de cap, apretar el cul, serrar les dents i cap amunt. Com
a dada diré que al quilòmetre 40 anava en posició 4.502 i que a meta vaig entrar
en posició 3.869. Vaig avançar a molts corredors en els últims 2 quilòmetres i
135 metres. Be, de fet, la meva posició en el quilòmetre 5 era la 6.240 per
acabar en aquesta que dic de 3.869. Una cursa en progressiu o si mes no,
constant. I pel final, el millor de tot, arribar a plaça d’Espanya, girar cap a
la teva esquerra i encarar Avinguda Maria Cristina amb la font màgica de
Montjuic i les columnes de Puig i Cadafalch al fons, i que pel cap et passin mil
coses i pel cos un pessigolleig, que fa que entris a meta amb el mes gran dels somriures. Creuar l'arc d'arribada d'una Marató es especial, molt especial. Aquesta l’he tornat a gaudir. M’agrada córrer i m’agrada córrer Maratons.
 |
| Apretant les dents a la recta final...foto del gran Marcos Cabrera |
Moltes gracies Joan per donar-me l’oportunitat de fer-la, tot i que em sap
greu que no la poguessis fer tu, que per això havies entrenat. Tot i això, un
honor portar el teu dorsal. Qui ho anava a dir allà pel 1992, quan et vaig
acompanyar a New York, jo de supporter i tu de runner. Ens devem una Marató
junts i aquesta serà Chicago 2015 seguríssim. Ja ens hem donat la ma.
 |
| Visualitzant la meta...foto de Marcos Cabrera (moltes gràcies crack) |
La segona
mitja la faig fer en 1h 44min 39seg, completant la Marató en positiu en un
total de 3h 29min 27seg (posició final 3.869 de 15.499 finishers). A vegades les
bogeries surten be.
Vull felicitar a tots els Finishers del Club i molt especialment al Carles Silvestre i al Ferran, que la van completar amb molt bons temps.
Carga de motivació extra per seguir entrenant per IM Zurich,
que de veritat ho necessitava.
Us deixo el link del meu Garmin perquè veieu les variables
de la Marató:
