Cursa de la UAB 10 km per la Marató de TV3

Aquest diumenge es fa celebrar la Cursa de la UAB de 10 km, que estava inclosa dins dels actes solidaris que es feien el mateix dia per la Marató de TV3, que aquest any estava enfocada a recollir fons per ajudar en la investigació i curació de les malalties neurodegeneratives. Ens vam apuntar amb aquesta idea solidaria, i també per la proximitat a casa, amb un recorregut que passava en part, per zones on normalment sortim a entrenar.

La cursa era amb un perfil duríssim sense cap tram pla i es presentava complicada per fer bones marques, però la idea era passar un bon mati de diumenge ajudant a una causa solidaria. Es sortia des de la UAB per baixar fins la carretera de Cerdanyola a l’alçada del Sincrotró, i, a partir d’allà, un trencacames de pujades i baixades, per tornar al punt de sortida amb unes rampes molt considerables.

A la línia de sortida estàvem el Marti, la Judith, la Isa, i allà ens vam trobar al Dani Galindo, que reapareixia després de 15 mesos lesionat al genoll. Quina bona noticia tornar-lo a veure vestit de curt i a punt per sortir. I també vam trobar a la Wai-shan amb el seu somriure i positivisme habitual. Quina crack. Venia d’estar de voluntària a les 24h de Correcats i sense dormir, i estava allà per donar un cop de ma en el que fos necessari. Això si que te mèrit.

A les 11 i amb una mica de retard, van donar la sortida i la idea era fer els primers quilometres amb ritmes alts, ja que després, en les pujades finals, la cosa ja es complicaria. I així vaig fer. Sortint a un ritme viu vaig passar els 2 primers quilometres fins la carretera de Cerdanyola. Aleshores era qüestió d’anar regulant per guardar forces pel tram final. Tot i que en una cursa de 10.000 tampoc es poden fer massa càlculs i s’ha de córrer al màxim que et permeten les cames en cada tram. Jo faig fer una cursa còmode i em vaig trobar prou be durant tot el recorregut. Si que es veritat que van haver trams de patiment al final, on havia molta gent que caminava pel desnivell de les rampes, però jo vaig anar de menys a mes, avançant a molta gent en els dos últims quilometres. Es el que te no haver sortit a tope des de el primer moment i saber la duresa del final.

Al final vaig creuar la meta amb 44min 22seg, en la posició 118 de 681 participants, essent el 18é de la meva categoria. Satisfet perquè anem agafant la forma a poc a poc. Si que es veritat que la cursa va ser un pel mes curta de 10 quilometres. Però estic content per com va anar i em va servir per fer un entrenament de qualitat per futurs reptes que vindran mes exigents.

Finishers molt ben acompanyats

De tota manera, el passat diumenge, l’única cosa important era la col·laboració amb la Marató de TV3. I una vegada mes es va demostrar la gran solidaritat de la societat catalana, amb una recaptació que diumenge per la nit, ja superava els 9,5 milions d’euros. I amb la que esta caient, amb la maleïda crisi. Orgull de país.

Aquí us deixo el link del meu garmin perquè pugeu veure la carrera desglossada:

Cursa 10km UAB Marató TV3

Behobia - Donosti 2013

Per segon any consecutiu arribava el cap de setmana de la Behobia. Un cap de setmana esperat en una ciutat fantàstica, per córrer una de les curses d’asfalt mes especials que hi ha. Totes les sensacions positives que vaig poder gaudir l’any passat, es van tornar a corroborar, sinó incrementar, aquest any. Es una cursa única per moltes coses, però principalment, per la gent d’Euskadi, que es volca completament en la organització, voluntariat i animació de la mateixa. Son 20 km tots plens de gent. Una gentada a banda i banda de la carretera, que no paren ni un moment d’animar a tots els corredors. Es increïble. Treus forces d’on no hi ha, solament amb els crits d’aupa de la gent. Eskerrik Asko a tots. Sou únics, tal com vaig escriure l’any passat.

Sortim divendres tarda amb la Isa direcció Donosti. Cinc horetes i mitja després, ens plantem un altre cop al Hostal Bahia, lloc on ja hi van ser-hi l’any passat. Donosti ens rep amb pluja i vent, que no ens abandonarà durant tot el cap de setmana. Sembla que tornarem a tenir una Behobia complicada, climatològicament parlant. Però que hi farem, mes èpica serà. Deixem les coses a l’habitació i ràpidament sortim a fer els primers “pintxos” per la zona, tot esperant que arribin els dos Borjas. Han  vingut sols, ja que a l’últim moment, per diferents motius, les seves dones no han pogut venir, i es una llàstima, s’ho haguessin passat molt be, com nosaltres. L’any vinent hi serem tots, si pot ser. Una vegada tots 4 junts, fem un altre ronda de “pintxos” per “lo viejo” de Donosti i els primers Gin Tònics del cap de setmana. Ja de matinada tornem cap a la Pensió, que ja va sent hora de descansar.

TriBorjias & Dragons

Dissabte mati hem quedat per fer una mica de trot per la platja de la Conxa per estirar les cames. Arribem fins el Peine de los Vientos a ritmes còmodes i tornem, que hem quedat amb el grup del gran Jaume Leiva, per fer una mica d’exercicis i estiraments. Aquest any el Jaume no podrà defensar el seu triomf de l’any passat, està lesionat i pendent d’una operació. Segur que d’aquesta sortirà encara mes reforçat i que l’any vinent, el tornarem a tenir donant guerra i guanyant curses, estic convençut. Molts ànims crack. Després de l’entrenament, una dutxa i cap a la Fira a recollir els pitralls. Aquí al Velòdrom d’Anoeta ja es respira Behobia pels 4 costats. Quin gran ambient. Recollim els pitralls, xafardeixem una mica per totes les botigues d’esport que hi havia i se’ns fa l’hora de dinar en un tres i no res. Al sortir ens anem a dinar a una sidreria a les afores de la ciutat. Tornem al Hostal a descansar una mica per la tarda, que l’endemà tenim feina a fer. Al vespre hem quedat d’horeta en un restaurant per menjar pasta, i se’ns afegeixen la Sheila, el Miquel i família i uns amics meus, encapçalats pel gran Joan Camacho, amb el Ferran i el Sergi. Rises i nervis previs a la carrera compartits entre tots, i a dormir i intentar descansar el màxim. Segueix plovent a estones i bufant el maleit vent, que ens acompanyarà durant tot el cap de setmana.

Amb el gran Jaume Leiva

Arriba diumenge, dia de la cursa. Ens aixequem i nomes mirar per la finestra, veig que continua fent un vent de mil dimonis, tal com deien les previsions. Per desgracia, no s’han equivocat. Esmorzem els 4 (TriBorjias & Dragons) i cap al Euskotren (Topo), que ens portarà a la sortida. Quina gentada. Tren a tope i tots amb els nostres neguits i objectius personals, donant voltes per la panxa. Al arribar, autobusos llançadora cap a la línia de sortida. Tot organitzat perfectament. Tot sota control. Res a l’atzar. Quina gran organització, ja se que em repeteixo, però es mereixen un 10. Una vegada a Behobia ens trobem amb el Joan i el Ferran, i decidim sortir tots al mateix calaix, però cadascú als seus ritmes, evidentment. Jo aquest any arribava amb menys entrenament que l’any passat i ja em conformava a repetir marca, el que volia dir anar per sota de 5:00 el quilòmetre. Be, de fet, sent sincer, baixar de 1,40,00 ja ho signava abans de sortir. I mes, amb el vent en contra, que semblava tindríem durant tota la cursa, com així va ser. Els dos Borjas i jo aniríem junts; i el Joan, el Ferran i la Isa també. Aquest era el plantejament inicial. Fem uns petits estiraments, ens trèiem la roba d’abric que portàvem (massa abrigats, per cert, perquè fred no feia, i el xaleco em va sobrar durant tota la cursa, no sabia que fer amb ell, gran error de càlcul inicial) i cap a la sortida de les 10,38, que era la nostra. Tàctica de carrera: seguir tan com poguéssim al Borjita, que ens portaria tota l’estona per sota 5:00. Agosarat? Si, però aquest any volia apretar i agafar ritme des del principi i a veure com aguantava durant els 20 quilòmetres. Vaig arriscar i em va sortir be. Sortim els tres junts, envoltants d’un ambient indescriptible i enseguida ens posen a ritme. Quan portàvem 4 km i veien que el Borjita va molt sobrat de ritme, jo no vull apretar tant (ho hagués pagat mes tard segur) i l’hi comento que marxi i faci la seva cursa. Ens quedem el Barenys i jo fins que arribem les rampes de Gaintxurizketa, que es on es queda un pel retrassat ell. A partir d’aquí, ja queda fer tota la cursa en solitari. No em desagrada, perquè m’agrada córrer les curses sol i al meu ritme, sincerament. Be sol es un dir, érem 30.000 atletes i no se quants milers i milers d’animadors mes. Passat el cim, venen els tobogans de Lezo amb el pirata animador habitual amb la seva musica a tope. Vaig amb el ritme que havia pensat i les cames van aguantant. Ni el genoll ni el turmell ni l’esquena es queixen. L’esquena fa dies que em torna a donar guerra i he decidit baixar molt el ritme d’entrenaments, perquè vull arribar a la Marató de Barcelona, si o si. Avui la pitjor lluita es contra el vent, que per estones es molt molest, i que no ens deixarà en tot el dia. Per sort, plou molt poc. Van passant els quilòmetres, em vaig avituallant en tots els punts, i arribem al port de Pasaia, preàmbul de l’ultima pujada, Miracruz. Aquí al Port em prenc l’únic gel que portava, el Roctane de GU. Mai l’havia pres i me’l van aconsellar a la Fira. No esta gens malament i em dona forces per encarar els últims 5 km’s de cursa. El tros del Port me’l he pres una mica mes tranquil, però sempre controlant els ritmes. Aquí avanço la llebre de 1,40,00 de la sortida anterior i em dona molta moral. Se que si faig una bona pujada a Miracruz, després solament queden 3 km i son tots de baixada i planets, per gaudir del final de cursa. La pujada la faig fort i segueixo avançant a gent. Els ànims i crits del públic son constants. Esta a tope. Ni un centímetre de vorera sense gent animant. Es increïble. Ja ho havia viscut l’any anterior, però se’n torna a posar la pell de gallina en veure a tanta gent. Arribo a dalt i comprovo que tindre que fer una bona baixada per poder millorar la marca del 2012, però el que si que tinc assegurat, es igualar-la. Estic content perquè he acomplert amb escreix el que creia. 

La baixada es rapida pel barri de Gros, ja de cara a la platja de la Zurriola. Ja em salto l’últim avituallament per no disminuir el ritme i girant a l’esquerra, encaro la recta (llarga) d’arribada passant pel costat del Kursaal i amb la mirada al Maria Cristina i al Boulevard. Ara ja es el moment de gaudir, la feina ja esta feta, se que baixaré marca i gaudeixo el moment. Segueixo avançant gent, creuem el pont del Kursaal i directes al arc d’arribada. La gent crida però jo em desconnecto i gaudeixo. Segueix plovisquejant i fent molt de vent. Però no m’importa ara. Al contrari, la sensació de gotes i vent a la cara son refrescants i, a 50 metres de l’arribada, relaxants i tot. Paso per l’arc i el rellotge em marca el temps. Finisher en 1h 36min 36seg. Ho he aconseguit. He millorat marca i a sobre, el mes important, he gaudit (no solament patit, que també) durant tota la cursa. Posició final 7.711 d’uns 28.000-29.000 finishers (no se segur els acabats dels 30.000 inscrits). A tenir en compte que pel quilòmetre 15 anava a la posició 8.450, o sigui, que als últims 5 km’s he millorat moltíssim la posició relativa. Vol dir que he acabat be, com m’agrada fer-ho. Remuntant posicions i avançant a gent. Al arribar felicito al Borjita per la seva gran cursa (a baixat 1,30,00 fent els primers quilòmetres amb mi, quin gran mèrit que te, perquè si arriba sortir al seu ritme, potser hagués fet encara millor marca), també al Barenys quan arriba (ho ha fet de conya amb el poc entreno que portava), i vaig a veure arribar a la Isa. Arriba molt deshidratada per l’esforç, però ha fet una gran cursa també i una gran marca. Estic molt content per ella i si segueix aquesta progressió, la feina serà meva, per guanyar-la d’aquí poc. Moltes felicitats Isa, estic molt orgullós de tu. Després de rebre les medalles i les bosses de finishers, vam marxar cap a l’Hotel ja que era molt difícil de trobar-se amb la resta de la gent. Estàvem molt cansats i necessitàvem una dutxa reparadora tots quatre. Aprofito per felicitar a tots: a la Sheila, al Miquel, a l’Anton, al Mikel, al Javi, al Joan i al Ferran.

Finishers contents

Una vegada dutxats i amb la satisfacció de la feina feta, ja nomes ens quedava gaudir de la resta del cap de setmana. I certament que ho vàrem fer. Un bon dinar al migdia després de veure al Marc Marquez guanyar el mundial de motos amb uns “pintxos” a les mans (nosaltres, no ell, esta clar), una siesta, uns bons Gin-Tònics de tarda (gracies Borjita), sidreria per sopar (menú típic amb txuleton inclòs), altres Gin-Tònics per recuperar després i a descansar. 

Dilluns ja vam tornar, amb una parada gastronòmica a Tudela, tancant un cap de setmana fantàstic amb uns grans amics. Ens ho vam passar de conya. L’any que ve, que serà el 50 aniversari de la Behobia, repetirem segur, si tot va be. Eskerrik Asko Euzkadi. L’única cosa negativa del cap de setmana, i no es poca, es la mort d’una participant quan quedaven pocs quilòmetres per l’arribava. Una noticia tràgica que mai hagués volgut que es produís. Una desgracia. Descansi en Pau.

Us deixo el link del meu Garmin on teniu tota la info de la cursa:

Behobia-Donosti 2013 en Garmin Connect: Detalles

Cursa de l'Amistat 2013

Per segon any consecutiu he participat en una de les curses mes maques, alhora que exigents que hi ha, la Cursa de l’Amistat. Es una cursa que es fa sempre l’1 de Novembre i que va des del castell de Montjuïc fins a dins de les atraccions del parc del Tibidabo, o sigui, de muntanya a muntanya, creuant tot Barcelona en línia recta. Son poc mes de 16 km, dels quals, a part de la baixada de Montjuïc i el primer tram del carrer d’Entença, la resta, a partir de l’Illa Diagonal, es van tornant mes i mes durs, amb el seu grau màxim a partir de que comencem a pujar la carretera de Vallvidrera.

Aquesta es una cursa emblemàtica de la ciutat, organitzada per la família de Francesc Mates, que era un precursor del running a Barcelona. La seva família, ajudada per molts voluntaris, munten cada any aquesta cursa, totalment gratuïta (et demanem portar una ampolla d’aigua i alguna cosa de dolç o salat, per contribuir en els avituallaments...res mes), que es un exemple d’organització en tots els aspectes. Molt a aprendre tenen les demès curses d’aquesta, en tots els sentits. Tot està sota control i el corredor es sent molt ben tractat des del primer moment. Guarda-robes, avituallaments, papereres durant el recorregut, regals i massatges a l’arribada, un sorteig final amb premis, i mes coses, sense cap cost. Tot amb un somriure a la cara. Sol tinc paraules d’agraïment per Myrna Mates i tota la gent que contribueix a l’èxit aclaparador d’aquesta cursa. Afegir que no es competitiva o sigui, que res de xip, res d’arc de sortida ni d’arribada, solament es fa una classificació per llocs a l’arribar i cadascú es mesura el seu temps amb els seus rellotges.

Els tres Finishers

Aquest any arribava amb molt menys entrenament que l’any passat i sabia que seria complicat millorar la marca del 2012. A les 7,45h del mati ja estem a dalt del Castell el Sandro, el Joako i jo, entre els 800 atletes que han aconseguit una inscripció, que s’esgota en 24 hores. Fa un dia radiant, perfecte per córrer. A l’horitzó es veu el cim del Tibidabo, que es cap a on anirem corrents. A les 8 en punt, es dona la sortida, després d’unes paraules de la Sra. Mates, recordant al seu pare i els valors que transmetia amb la seva afició a córrer. Nomes sortir el Joako i el Sandro ja s’escapen, jo no vull baixar tan ràpid com l’any passat, els excessos del principi després es paguen pujant el Tibidabo. I mes, si no estàs gaire entrenat. Faig els primer quilòmetres amb tranquil·litat, reservant forces. Sense adonar-me ja estem passant per sota l’Illa i encarant Major de Sarrià, que es on hi ha el primer avituallament d’aigua, que prenc totalment. A partir d’aquí ja tot es cap amunt i s’han de prémer les dents. Durant tota la pujada vas acompanyat per unes vistes de la ciutat fantàstiques, cosa que fa que sigui una mica menys dur. I mes amb el dia radiant que feia. Arribem al principi de la carretera de Vallvidrera i la cosa ja es posa seria cap amunt. El segon avituallament, a mig camí de Vallvidrera, em serveix per prendre’m l’únic gel que porto. Després de passar el poble hi ha les rampes amb mes percentatge i aquí costa inclús córrer, però no em paro a caminar en cap moment. No ho vaig fer l’any passat i tampoc ho he fet aquest, que era un dels objectius. Fer-la tota corrents, sigui quin sigui el ritme. A poc a poc, ja es veu el parc d’atraccions mes a prop i la moral puja. Passem l’Observatori Fabra i ja encarem l’ultima rampa del Hotel Florida, amb les forces prou justetes. Aquí ja sento els crits d’ànim de la Isa, de la Bastus i el Vic i de la Wai-shan, que em donen forces per l’últim tram. Moltes gràcies a tots. Recta final i paro el rellotge en 1h 28min 54seg (posició 321 de 723 finishers), uns 3 minuts mes lent que l’any passat. Però molt content. Després comparant els temps de cada quilòmetre, la diferencia la vaig perdre en els 6 primers, que vaig fer molt mes lents que el 2012, per la por de no aguantar al final. El tram de pujada vaig clavar els temps de l’any anterior, mes o menys. Felicitar també al Joako i al Sandro que van fer una cursa fantàstica. Quin parell de cracks.

Últim esforç pujant l'Hotel Florida

Una vegada arribats, et sents aclaparat de tantes coses que et regalen i de les atencions que tenen amb els participants, sempre amb un somriure. Molt i molt agraït. En definitiva, un mati d’esport dur alhora que fantàstic, per gentilesa de la gent de Mates. Moltes gracies. L’any vinent repetirem segur....aquesta serà sempre fixe al meu calendari de curses.

                                           

Aquí teniu el link del meu Garmin del resultat de la cursa: 

Cursa de l'Amistat 2013 de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Triatló Olímpica de Gavà

Diumenge 29 de Setembre vaig participar en la Triatló Olímpica de Gavà, que seria la meva ultima triatló de la temporada. En tenia moltes ganes després de l’anul·lació del tram de swim de la temporada anterior.

Quina cara de son a boxes

Arribem ben d’hora pel mati amb la Isa (ella la feia per relleus, competint en el tram de bicicleta), per deixar totes les coses a boxes. A Gavà vam anar-hi a competir uns quants Dragons, cosa que va fer que fos la segona Triatló amb mes presencia del Club, per darrera de la Half de Salou. Havia un bon ambient i després de deixar-ho tot al seu lloc als immensos boxes, ja ens vam dirigir cap a la sortida a la platja de Gavà Mar. Abans havia decidit nedar sense neoprè, no sense pensa-ho i dubtar-ho una bona estona. El fet de que el Marti la fes sense i les poques ganes que tinc de nedar amb neoprè, van fer que em decidís no posar-me’l. El mar estava molt mogut i l’organització va decidir retallar a la meitat, mes o menys, el tram de swim, cosa que a mi em perjudica, perquè es en aquest sector on faig els millors temps i on puc treure mes diferencia a molts participants, i mes si el mar esta molt mogut, com era el cas. Després de comprovar que l’aigua no estava gens freda i que la decisió de no posar-se el neoprè havia estat encertada, de seguit ens donen la sortida i comencem a nedar amb unes onades considerables, que castigàvem molt els primers metres de la proba. El Marti se’m va escapar nomes sortir i no el vaig poder seguir. Natació complicadeta fins la primera boia per la mar i després de la boia, amb el mar ja mes calmat, amb un ritme mes constant. Com que al final es va retallar molt el tram, se’m va fer força curt i de seguit, ja estava corrents per la platja, camí de boxes, a agafar la bici. Temps del sector de Swim: 12min 31seg (posició 135 de 784 participants).

Comprovant l'estat de la Mar

Després d’una T1 llarga, agafo la bici per fer els 40 km planets que ja coneixia de l’any anterior. Son dos voltes al mateix circuit, pels carrers del polígon de Gavà. Un circuit ràpid, però perillós ja que esta de monticles perquè els cotxes redueixin la velocitat, que son molt perillosos per les bicis, i mes quan es va en grup i ràpid. També el vaig trobar massa estret en trams, per la gran quantitat de participants que érem. En el tram de bike vaig estar a estones amb algun grupet de gent i en altres sol, sense aconseguir seguir el seu ritme. Com es nota la diferencia de velocitat i d’esforç si vas al mig d’un grup o si tens que pedalar sol. Com es habitual em van passar moltíssims triatletes, incloent el Sandro i el Leo. Al final creia que no havia fet un tram tan dolent de bici com habitualment, però els resultats tampoc ho mostraven així. De tota manera, vaig millorar en 7min en temps de l’any passat en la mateixa distancia i circuit, per tant, hem millorat. Temps del sector de Bike: 1h 04min 07seg (posició 542 de 784 totals).

Sortida del tram de Run

La T2 també era llarguíssima i mes amb les sabates de bici col·locades. Aquest es un altre punt a millorar de cara la propera temporada. Pujar i baixar de la bici descalç i calçar-se ja rodant. El sector de run eren dos voltes a un circuit paral·lel a la platja i totalment planet. El mateix que l’any passat i també vaig millorar un parell de minuts en relació al 2012. Vaig córrer prou be, creuant-nos amb els altres Dragons i sempre veient les diferències que em portaven i que eren irrecuperables (tot i que el Sandro així ho creia, i quasi al final l’hi dono la raó) o sigui, que em vaig dedicar a gaudir del tram anant a un ritme còmode tota l’estona. L’únic contratemps va ser que se’m va ocórrer prendre un gel molts abans de l’avituallament d’aigua i quasi m’ofego de lo pastosos que son. La feina va ser meva fins arribar a l’avituallament. Que llarg se’m va fer amb el gel a la gola. Sempre el gel amb l’aigua a la ma, un altre lliçó. Al final temps del sector Run: 43min 49seg (posició 323 de 784 totals).

Últims quilometres

Al final vaig completar l’últim Triatló de la temporada en 2h 05min 10seg i acabant en la posició 373 de 733 participants masculins. L’any vinent, si les lesions em respecten, mes i millor. I Love Tri.

Us deixo els links del meu Garmin, que veureu no difereixen gaire dels temps oficials:

Tri Olimpica Gava (swim) de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Tri Olimpica Gava (bike) de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Tri Olimpica Gava (run) de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Triatló Olímpica de Banyoles (XXVIII Campionat de Catalunya de Triatló)

A veure si em poso al dia perquè tinc feina pendent de competicions passades. Des del estiu que no escric res i haig de tornar a posar-me les piles.

La primera competició pendent de resumir es la Triatló Olímpica de Banyoles del dia 7 de setembre. Triatló important perquè, a part de ser el campionat de Catalunya (cosa que significava un cert increment de la qualitat dels participants), en el nostre cas era el debut de la Isa en la categoria olímpica. I per nosaltres, això era el mes important. Havíem passat l’Agost de vacances a Menorca amb la predisposició d’entrenar amb certa regularitat, però després d’uns primers dies molt actius, van anar deixant l’esport i ens vam dedicar al que realment es important a les vacances, que es descansar, menjar be, prendre el sol i les activitats vegetatives varies de l’estiu. O sigui, que arribem al dia de la Triatló sense els deures fets, però amb moltes ganes, la Isa de debutar i jo de poder gaudir d’una Olímpica després de la lesió d’esquena. A part, em feia il·lusió nedar al estany de Banyoles.

Somriures post-Triatló

Arribem a Banyoles al migdia (la Triatló era per la tarda) amb unes previsions meteorològiques nefastes. Hem quedat per dinar amb el Xavi Espriu i ja comença a ploure sol aparcar. Dinem, sembla que para i deixem tot a boxes. Ens trobem també amb el Paradell i anem cap a la sortida del tram de natació, que es a l’altre extrem de l’estany. La sortida es des de dins de l’aigua i per grups i amb les dones per davant de nosaltres, els federats. Un gran error perquè la gran majoria d’homes vam agafar a una gran quantitat de dones i ja sabeu que passa en els trams de natació de les triatlons. Jo vaig anar en compte perquè anava al grup de davant, però a la Isa la van arrollar i passar per sobre tota una estampida de triatletes, sense cap mirament. Cony, no costava res que les dones sortissin al darrera. No se de qui va ser la brillant idea de fer-ho així. Jo a part dels primers metres de cops i col·locació, vaig nedar be i vaig fer un temps de 27min 26seg (posició 255 de 675 totals) , nedant sense neoprè. Per cert, tota la natació va ser sense ploure.

Transició llarga i agafo la bicicleta. Sol sortir de boxes ja va començar a ploure a bots i barrals. Al primer kilòmetre ja havia una caiguda massiva perquè el terra estava molt mullat. Tot el tram de bicicleta va ser perillosíssim. Plovia a estones a mars i el terra estava completament inundat. I com que el recorregut no era pla i havien constants pujades i baixades, era molt complicat aguantar-se sobre la bici. Vaig veure infinitat de caigudes i de gent a terra amb ferides varies, per sort, no semblaven greus. Si hagués començat a ploure mitja hora abans haurien suspès el tram de bici, perquè a mes el recorregut era per trams de carretera oberta al transit i pseudo-regulada pels Mossos, amb el perill addicional que això comporta. Després de 40 km de patiment, amb estones que no es veia absolutament res de l’aigua que queia, vaig acabar en 1h 27min 21seg (posició 559 de 675 totals) sumant els temps de la T1 i de la T2. Temps de bike sol: 1h 22min 12seg segons el meu Garmin.

Water-Running o Running-Water

I començo a córrer amb la mateixa tempesta d’aigua que estava caient. Jo amb les meves Zoot per un parc tancat on el 80% del recorregut era de sorra, que ja us podeu imaginar com estava amb tanta aigua. Havien llocs on t’arribava l’aigua acumulada per sobre dels turmells. Era increïble córrer així. Quan portava 2 km vaig veure, perquè la pista anava paral·lela a la carretera de bike, que arribava la Isa, cosa que em va tranquil·litzar, perquè sol feia que pensar en ella, en la pluja i en el poc que l’hi agrada anar en bici, i menys en aquelles condicions. Vaig fer un running relativament tranquil, a un bon ritme, vigilant que l’esquena no es queixes, i procurant no fotre’m de cap perquè amb aquelles bambes semblava patinatge artístic. Temps final de 49min 50seg (posició 478 de 675 totals).  

Running o Cros?

Vaig completar la Triatló amb un temps total de 2h 44min 37seg, en la posició final 457 de 611 participants masculins. Vaig arribar xop de dalt a baix i ple de fang pertot arreu. Va ser una Triatló molt dificil per la pluja, però una molt bona experiència. Sobretot perquè la Isa va aconseguir acabar també i va fer un fantàstic debut en la categoria Olímpica en una Triatló que es va complicar molt per la meteorologia. Moltes felicitats Isa, estic molt content i orgullós. Ho vas fer molt i molt be. També voldria donar les gracies al Marti i a la Judith, que van venir a animar-nos (molt de mèrit per la distancia i el temps que feia) i felicitar al Xavi i al Paradell, per ser Finishers també. El millor: que ningú es va fer mal. 

Enhorabona campiona pel teu debut

Us deixo els links del meu Garmin, que mes o menys quadren amb els temps oficials:

Tri Olimpica Banyoles (swim) de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Tri Olimpica Banyoles (bike) de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Tri Olimpica Banyoles (run) de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

                                            

Travessia Gran de Sitges

Diumenge passat tocava nedar a Sitges. Es feia la Travessia d’estiu organitzada pel Club Natació Sitges. El recorregut anava del de la Platja de les Anquines (davant de l’Hotel Terramar) fins la Platja de la Fragata  (davant de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla). En total eren 2200 metres, que en realitat van ser uns 2500, distancia que ens va sortir, mes o menys, a la majoria de nedadors. Es tenia que fer sense neoprè i amb banyadors homologats per la FINA.

Jo ja feia temps que havia decidit que la faria acompanyant a la meva dona, o sigui, que es presentava una travessia tranquil·la i relaxada, però molt satisfactòria per poder “ajudar” a la Isa a complir el seu objectiu de fer-la tota sencera. Mai havia nedat ella una distancia tan gran i el repte era considerable.

Representació Dragona

Pel mati ja ens vam trobar a la resta de Dragons que la farien: la Judith, el Marti, la Bastus i el Xavi Espriu. Després de recollir els xips i de que ens pintessin els dorsals als braços, ja ens vam dirigir cap a la platja on estava la sortida, per poder escalfar una mica abans i veure la resta de sortides de les diferents categories que es feien. El mar semblava tranquilet i es preveia una natació mes còmode que el cap de setmana anterior a Cunit. Sense adonar-nos ja estàvem tots preparats per la sortida. Feia solet i venia de gust nedar, la veritat. I també teníem el suport del germà mitjà de la Isa i la seva família, cosa que s’agraeix moltíssim. Com que els homes sortien abans que les dones i el Marti també volia fer la travessia amb la Judith, tots dos vam decidir esperar-les dins de l’aigua, una mica abans de la primera boia, i afegir-nos al seu costat, una vegada pesessin per la nostre alçada. El Xavi, que la feia sol, va anar tirant. Millor dit, va anar nedant. Sortida de les dones No Federades i en un tres i no res, ja tinc la Isa (fàcil localitzar-la amb el casquet groc dels Dragons) a la meva alçada i comencem a nedar plegats. Girem a l’esquerra la primera boia i ja encaren el que serà tot el recorregut paral·lel a la línia de la costa, en direcció l’església, que es visible durant tot el recorregut. Després de girar la boia, necessitem parar un parell de cops perquè la Isa es posi be les ulleres, perquè l’hi entrava aigua, imagino que per no posar-les be de bon començament amb els nervis previs a la sortida. Una vegada solucionat el tema de les ulleres, ja comencem a nedar al seu ritme, i jo em col·loco sempre al seu costat en paral·lel a la seva esquerra, perquè pugui tenir en tot moment referencies d’on soc i no preocupar-se de res mes que no sigui nedar tranquil·lament. Al sortir dels espigons el mar esta mes mogut, però tampoc fa una corrent i un onatge molt gran i es pot nedar còmode. O així, si mes no, es el que em sembla a mi. L’aigua esta netíssima, es veu el fons i no hi ha cap medusa, o sigui, que es neda molt a gust. També influencia el fet de que no hi ha massa gent i no hi ha cops, com en una Triatló. Van passant els metres i veig a la Isa amb una cadència de braços i un estil molt correcte i penso que va còmode. Jo tota l’estona vaig controlant i intento seguir el mes recta possible, per no fer cap metre de mes innecessari. La Judith i el Marti i l’Anna s’han quedat una mica darrera, però estic convençut que la faran perfectament. Com així va ser. De tant en tant avancem alguna noia i, inclòs, a algun noi de la sortida anterior, que s’ha quedat una mica endarrerit, i això ens dona mes força. Encara que crec que la Isa ni els veu, perquè continua concentrada en nedar. Solament va parar un moment al veure l’única medusa que ens trobaríem durant tot el recorregut. Quan ja portàvem uns 45min de Travessia, es quan ja em va començar a preguntar si faltava gaire, perquè les forces ja començaven a anar una mica justetes. Però sense parar en cap moment i, encara que semblava que l’església no s’apropava mai, vam arribar a les ultimes boies vermelles, que indicaven de nou un gir a l’esquerra i encarar la recta final fins la platja. Allà ens esperaven també la família Busto amb els seus ànims (moltes gracies per ser-hi un altre cop). Vam tocar terra molt contens per poder-la haver completat, un peto per part de la Isa d’agraïment i un esprint final per passar per l’arc d’arribada deixant-me a mi al darrera parlant amb el Joako. Competivitat fins l’últim centímetre de la cursa. O sigui, que es pot dir que em va guanyar per uns segons jejeje. No es va esperar a creuar la línia d’arribada amb mi, en una escena còmica, celebrada per tots els supporters. Moltíssimes felicitats per haver fet la Travessia tota sencera en un temps de 1h 10min. Ho vas fer molt be, amb bon estil i a un bon ritme. Bona feina Isa.

Satisfacció per la feina ben feta

Després van arribar la Judith (veus com ho podies fer...bravo per tu, tot un gran mèrit el que vas fer) i el Marti i una mica mes tard l’Anna, que havia fet ella sola tota la Travessia, amb la dificultat afegida que això comporta. Moltes felicitats a les dos. També al Xavi i al Marti, perquè també la van completar.

Petó previ al "hachazo" final

I el dia el vam arrodonir amb un bon dinar a Sitges entre participants Dragons i supporters de luxe, i després baixant al Palau Sant Jordi a veure l’ultima jornada dels mundials de natació, a veure si se’ns enganxava alguna cosa dels professionals de la matèria. Absolutament impressionant. Després de veure les probes, una mica de festa de cloenda al Village del BCN2013 i cap a casa a descansar d’un dia molt complert.

Participants i Supporters

Aquatló de Cunit

Diumenge passat vaig participar en la meva primera Aquatlo. Era l’Aquatlo de Cunit i es feia sobre la distancia de 2,5 km Run + 1 km Swim + 2,5 Km Run. Curteta, el que volia dir que seria rapida i divertida. Com així va ser.

Com que ens vam quedar a dormir a Segur de Calafell no vam tenir que fer una gran matinada per anar cap a la sortida. Es començava a les 9,30 del mati i mitja horeta abans ja estàvem allí per recollir dorsals i posar les 4 cosetes que es necessiten preparades dins de boxes. Quina diferencia amb la intendència d’una Triatló. Sense bici, els trastos es redueixen molt considerablement. A les 9 del mati ja feia un sol de justícia, cosa que significava que passaríem calor de veritat. I també s’estava aixecant un vent molt fort, que faria que el segment de mar fos bastant complicat, per l’onatge i les corrents. De fet, al cap de 3 hores d’acabar la proba, ja onejava bandera vermella a totes les platges de Cunit i la zona.

Abans de sortir ens vam trobar uns amics que no sabíem que participaven i després d’escalfar una miqueta, ja estàvem preparats per la sortida, en el passeig marítim de Cunit. Deuríem de ser uns 300 participants en total. El primer tram de Run va ser molt ràpid. Tothom va sortir esperitat i jo m’ho vaig prendre amb mes calma. Avui era un dia per gaudir. Vaig córrer a un ritme alegre per fer 11min08seg en els primers 2,5 km, contant la transició al mar. Després venia la part mes complicada de la proba, no per la distancia, sinó perquè al entrar a l’aigua ja havia moltíssima corrent. Aquest tram va ser molt mes difícil i esgotador, per tothom, ja que era impossible nedar amb una certa cadència i regularitat. Moltes ones i molta corrent, que et portaven cap els espigons. Els pobres caiacs prou feines tenien per mantenir-se drets. Encara així, vaig passar a bastanta gent i vaig marcar 18min57seg, que per la mar que hi havia, no esta malament. Després de tornar-se a posar les Zoot, quedava el segon segment de Run, amb una calor asfixiant i sense avituallament, com vaig comprovar al donar la volta al passeig per tornar a la línia d’arribada. Aquest tram el vaig fer sense beure res en tota la proba i ho vaig notar. Tot i així, content perquè dels que vaig avançar al mar (molts), nomes em van passar 3 en el running final. Temps del tercer segment: 12min36seg, contant la segona transició. Vaig arribar mort de set i em vaig fotre 5 aquarius en un tres i no res. I content pel meu debut en aquestes probes, que sense la bicicleta, per mi son mes divertides i s’adapten mes a les meves aptituds.

Participants i Supporters de luxe

Durant tota la cursa vam tenir l’animació especial de la família Busto, cosa que s’agraeix moltíssim. I després tots junts vam completar un mati fantàstic a la piscina i amb un arròs caldos amb cloïsses de traca. Per recuperar forces, esta clar. Un diumenge d’esport i amics molt xulo. Repetirem segur