Triatló de Cambrils (el retorn)

Després de 4 mesos exactes sense competir i sense haver sortit a córrer cap dia, se’m va ocórrer acompanyar a la Isa i apuntar-me a la Triatló Sprint de Cambrils. Si que ja estava nedant amb regularitat i que havia fet unes 3-4 sortides xules en bicicleta (una d’elles a l’Stage dels Dragons). Però ja tenia ganes de tornar a penjar-me un dorsal i m’hi vaig apuntar. L’esquena cada dia esta millor i crec que una Sprint tampoc es una distancia, com perquè tornes a recaure (creuem els dits).

Una setmana abans vaig sortir a córrer 5 km i la mateixa setmana de la Triatlo, vaig córrer 7 (vaig arribar a casa mort jijiji), o sigui, que arribava el dia de la proba, sense haver fet pràcticament res, però molt content i il·lusionat de retornar.

Dissabte ens vam passar a recollir els dorsals i diumenge al mati a primera hora ja estàvem deixant totes les coses a boxes i cap a la platja a veure els del Olímpic, que sortien abans que nosaltres. Després d’esmorzar alguna coseta, ja es va fer l’hora d’anar posant-nos els neoprens i les pessigolles ja començaven per dins. Una mica d’escalfament a l’aigua per acabar de col·locar el neoprè a lloc i cap a la línia de sortida. Aquesta vegada, i això ho fa ja la practica, ja em trobava millor dins del neoprè i les sensacions desagradables d’altres vegades, cada cop van disminuint. La sortida era conjunta, federats i no-federats, homes i dones, perquè tots plegats deuríem ser unes 300 persones. Dragons: la Isa, el Roger i Jo.

El segment de SWIM va anar força be, sense gaires cops fins la primera boia, i a partir d’aquesta, amb tranquil·litat, perquè tot el grup es va estirar molt i es podia nedar còmode. Hi havia una considerable corrent, cosa que et feia tenir que posar-hi els cinc sentits, per no desviar-te de la trajectòria correcte. Aquest es un punt que tinc que millorar, perquè no m’acostumo a nedar traient el cap per davant per mirar la trajectòria. Perdo la cadència de braçada i també la respiració cada 3 braçades, cosa que em fa anar canviant de respiració cada vegada, i això em cansa mes. Tinc que millorar molt la natació en aigües obertes, perquè estic massa acostumat a fer-ho a la piscina. Tot i això, el parcial de 15min27seg, tenint en compte la llarga transició, no va estar gens malament.

Començo el BIKE després d’una transició a millorar considerablement. El circuit de bicicleta era totalment pla, perquè anava paral·lel a la línia de la costa, per una carretera prou ben asfaltada i ample i, el que es millor, totalment tallada al transit. Tot i que la bici per mi sempre es un drama, aquesta vegada vaig fer-la prou ràpid, per les meves possibilitats. Al ser plana vaig poder anar acoblat prou estona i en unes velocitats prou dignes. Em van avançar un parell de grups i m’hi vaig intentar unir amb ells, però després de fer un parell de relleus, veia com se’m marxàvem irremediablement i no els podia seguir el ritme. Això s’ha de millorar, perquè vaig tornar a fer tot el recorregut sol menjant-me tot el vent de costat de feia. De tota manera, 37min11seg no es un mal temps.

I aquesta vegada si, després d’una T2 molt rapida, em calço les Zoot i a córrer, a veure com responc. El primer quilòmetre em va costar horrors (falta de entrenament i practica), però després ja vaig anar agafant un ritme mes còmode. Ja començava anar just de cames i no vaig voler apretar mes del compte (per si petava), perquè volia acabar sense caminar en cap moment i dignament. Aquí es quan vaig notar els 4 mesos sense entrenar, ja que a partir del quilòmetre 3 les cames ja em feien figa. El circuit era planet pel carril bici del passeig marítim de Cambrils i la temperatura era ideal, no feia un sol de justícia. Al poc de començar a córrer, ja em sobrava tot, gorra, ulleres, tot. En el RUN em vaig creuar amb la Isa i el Roger, acompanyats de crits d’ànim mutus. Quan ja tenia les forces molt justes, ja vaig veure l’arc d’arribada i el vaig creuar amb un temps de 22min25seg, cosa sorprenent perquè significava que havia fet uns molt bons parcials de running, per ser la cursa de la reentree. Això si, vaig arribar mort, com es pot veure en la foto. Temps Total Oficial, 1h19min16seg, quedant en la posició 109 de 272 finishers. Content, molt content d’haver tornat. Ara a veure si a poc a poc puc anar tornant a agafar la forma, sense recaure de la lesió. Esperem.

Vull felicitar a la Isa, que va fer una gran Triatló i que també, a poc a poc, va agafant la forma, esperant que els dolors del peu (fascitis plantar), l’hi vagin desapareixen, perquè pugui entrenar millor.

Back to Run

Fa temps que no escric res, perquè fa temps que no puc entrenar en condicions i menys competir.

A poc a poc el dolor de l'esquena s'ha anat marxant i he pogut anar fent entrenaments suaus a la piscina i alguna sortideta amb bicicleta de carretera, incloent-ne una de molt dura a l'Stage dels Dragons d'aquest cap de setmana (ja faré després una entrada pròpia per resumir l'Stage). Tota aquesta activitat m'havia tornat a provocar un altre cop dolors a la zona lumbar i el que es pitjor, una sensació de que quan comences a còrrer es podria reproduir el pinçament ciàtic. Be, de fet, pel neurocirujà que m'ha estat tractant aquests mesos, no tindria que començar a trotar fins despres de l'estiu. Un altre cosa es l'opinió del Toni Bové (fisio), que per ell, ja faria setmanes que tindria que haver començat. Però es que el Toni esta acostumat a tractar amb molt professionals que es dediquen a això i poden arriscar. Jo no. La meva vida no es l'esport. Es un complement. Important? Si. Però un complement al cap i a la fi.

Però ahir em trobava amb ganes de sortir a provar i ho vaig fer. En un lloc relativament planet i amb terra de sorra compactada, vaig fer els meus primers 6 km post-lesió. 31 minutets corrents amb cansament final, es clar, però molt content de tornar-me a posar unes bambes i de poder sortir a trotar. Amb uns bons estiraments al final i una mica de calor localitzada, per tornar a posar les vertebres al seu lloc.

Be, veure'm ara l'evolució de l'esquena i anirem incrementant la carga poc a poc. Com a mínim, arribar a la Triatló Sprint de Cambrils del dia 9 de Juny, amb uns 3-4 entrenaments de running a les cames.

Avui estic especialment content.

Ja hi tornem

Avui estic especialment content perquè tal com diu el títol de l'entrada, ja hi tornem.

I ja hi tornem, piano piano, a fer el que amb diferencia mes m'agrada, que es nedar. Avui he tornat a fer esport desprès de quasi dos mesos parat per la maleïda (podria posar puta, però no ho posaré) ciàtica. I he tornat encara que no estic del tot recuperat i continuo amb dolor a l'esquena i a la cama, però tinc el permís del metge i del fisio per començar a posar-me en remull i nedar una mica, cosa que també ajudara a la recuperació, esperem.

Han estat 2000 metres, entre esquena i crol (prohibit braça i papallona), que m'han sentat de faula. A dins de l'aigua tot es veu millor i, encara que em feia mal al voltejar i fer peus, el dolor era suportable i he fet el primer test millor del que m'esperava.

Molt content de poder tornar a la piscina, el lloc on em trobo mes a gust, en comparació amb estar sobre una bicicleta o sortir a córrer pels carrers asfaltats o per pistes de muntanya. L'aigua es el meu lloc preferit, esta clar.

Veure'm com evolucionem els propers dies, encara que si puc continuar nedant, ja em donaré per satisfet.

Seguim la recuperació, poc a poc, però seguim endavant.

Marató de Barcelona (fustrada)

Diumenge tenia que ser el gran dia. Diumenge tenia que ser el dia de la culminació de tot l'esforç i entrenaments dels últims 5 mesos. Tenia que ser el punt culminant de la temporada de running i un dels objectius de l'any 2013. Però una lessió no ho ha permès. que l'hi farem.

Recordo les paraules de la gent que hi entén mes que jo, avisant-m'he dels riscos que corria amb un canvi d'habits tan radical, començant un entrenament tan estricte i seguit, allà pel mes d'octubre. El risc de lessió per sobre entrament era possible, però era un risc que estava disposat a córrer, per intentar el sub 3,30 a la Marató de Barcelona. I tot va sortir de conya fins la malaida lessió de finals de Febrer. Resignació.

De tota manera em quedo amb tot el camí recorregut fins a la Mitja de Granollers, amb totes les alegries acumulades i amb la satisfacció personal d'haver-ho intentat i de haver sigut capaç de tenir la constància i la força de completar 4 mesos d'entrenaments (octubre-gener) amb el Jaume Leiva.

Ara per ara, l'unica cosa important es recuperar-se be i ja vindran mes curses i mes competicions. Si la recuperació es idònia, cosa que espero, ja tindre alguna Marató futura (potser NYC) per poder lluitar per aquest sub 3,30. Aquests mesos d'entrenaments m'han donat molta confiança per intentar-ho. Penso sincerament que ho hagués aconseguit, si no m'hagues lesionat.

Per ultim, desitjar tota la sort del mon a tots els Dragons que diumenge sortiran a còrrer pels carrers de Barcelona i espero que tots puguin complir qualsevol quin sigui l'objectiu que s'hagin proposat per la Marató. Penseu que la cursa es el premi a tots els mesos de dura preparació i que el fet de intentar-ho i creuar la línia d'arribada, ja es tot un èxit espectacular, sigui quina sigui la marca assolida. Gaudiu molt dels últims 195 metres, que son brutals.

Us deixo també un vídeo molt xulo del Jaume. Espero que pugui aconseguir el seu objectiu, que no es altre que la mínima pel proper campionat del mon d'atletisme, que es farà a Moscou. Molta sort Jaume. Aquest any si que serà el teu any. T'ho mereixes nanu. No Surrender.

  

                                               

Maleïda Ciàtica (part 2)

Això s'està fent mes llarg i pesat del que m'imaginava.

L'inflamació de la Hernia Discal no baixa i continua pinçant el nervi ciàtic de la cama dreta, el que fa que el dolor a la cama no disminueixi, cosa que m'impedeix fer vida normal. El repòs tampoc m'està solucionant el problema i per això vaig a treballar a estones quasi cada dia, encara que aguantant el dolor com es pot i intentant adoptar postures quan estic sentat, que no "emprenyin" massa el nervi.

Encara sort que l'electromiograma que m'han fet no a detectat patologies en el nervi ciàtic, cosa que hagués fet el problema mes gran i difícil de solucionar.

Potser tindria que haver parat quan vaig sentir els primers símptomes abans de la Mitja Marató de Granollers, i no fer-la. De fet, córrer mermat com ho vaig fer, tampoc tenia massa sentit i tot el que podia passar eren consequencies negatives, però de vegades, no fem cas als avisos del cos, i fem malament. Però tampoc m'imaginava que la lesió fos tan greu com perquè em deixes fora de combat tan de temps. Be, de fet, quan vaig córrer tampoc sabia que tenia una hernia, perquè els resultats me'ls van donar la setmana següent de la cursa.

Ara per ara, estic en període de rehabilitació al Centre de Fisioterapia del Toni Bove (molt bon profesional conegut de la família del mon del basquet), provant si la tècnica del Indiba-Tecar funciona i desinflama d'una punyetera vegada la zona afectada. Esperem que si. Segons ell, es la millor solució pel que tinc. A part d'enfortir la zona abdominal amb una serie de exercicis, abdominals i hipopresius, que serviran per prevenir futurs problemes d'esquena.

Si la fisioterapia i la medicació no aconsegueixen aliviar el dolor o sigui, desinflamar la zona d'aquí uns 15 dies em plantejaria una infiltració a la zona lumbar, tal com m'han aconsellat els neurocirujans que m'han tractat.

De moment, paciència i molta paciència, no queda res mes.

Maleïda Ciàtica

Porto ja deu dies des de que vaig fer la Mitja Marató de Granollers i la maleïda ciàtica encara no m'ha marxat. Es una ciàtica produïda per una hernia discal entre les vertebres L5-S1, que es molt i molt molesta i que no em deixa estar assentat, quasi ni 5 minuts seguits. Es un dolor molt emprenyador que em fa estar de molt mala llet. Ja se que la temporada de running s'ha acabat aquest any i que ara l'única cosa que importa, es recuperar be, per poder tornar a estar operatiu, esportivament parlant, de cara a la primavera. Tots els metges consultats, m'han dit que inflamació baixarà i que desprès, amb una bona recuperació, i controlant be l'hernia, podré tornar a fer esport amb regularitat.

Amb això em quedo.

Però ara per ara, ja signaria perquè em deixes de fer aquest mal tan intens que tinc i que el nervi em permetes fer vida mínimament normal. Amb això ja estaria content, perquè es complicat estar a la feina amb aquest dolor d'esquena i de cames.

No estic fet per fer repòs absolut a casa.

Veure'm com evoluciona aquesta setmana, que començaré, si puc, les sessions de rehabilitació, encara que sense que el nervi s'hagi desinflamat, ens al contrari. Esperem no empitjorar i que els traumatòlegs tinguis raó.

No ho veig gaire clar, però s'ha de ser optimista. No Surrender mes que mai.

La Mitja (patir no es gaudir)

Aquest diumenge es va córrer la Mitja mes maca i important de totes les que es fan a casa nostre, la Mitja de Granollers. Es una carrera fantàstica, sobretot per la gran quantitat de públic que et trobes animant durant tot el recorregut, especialment en els últims quilòmetres, i també per la gran quantitat d’atletes d’elit, que sota el patrocini d’Adidas, venen a córrer la cursa. Cosa que torna a corroborar que el mon de les curses es l’únic esport que et permet compartir proba i línia de sortida, amb l’elit mundial. Tot un luxe.

Aquesta cursa era per mi el primer objectiu fixat a la temporada i un test molt important de cara la Marató de Barcelona del 17 de Març. L’entrenament previ havia anat sobre rodes, fins un maleit esquinç de turmell 15 dies abans i una posterior ciàtica molt dolorosa, que m’ha fet canviar de posició de córrer i que em carrega molt els bessons, pel canvi postural. En fi, arribava fet un quadro, carregat d'antiinflamatoris i relaxants musculars fins dalt. Encara sort que vaig passar per les mans del gran Jim (quin crack, moltes gracies perquè sense ell no hagués pogut córrer segur), que després de varies sessions intenses, em va deixar mig llest per la cursa. Jo tenia intenció de provar d'apropar-me al 1,36,00 però després de tots aquests inconvenients, ja signava en fer una MMP.

Arribem a Granollers i em dono compte que el Garmin no em funciona o sigui, que un contratemps mes. Tindre que córrer per sensacions i sense poder veure ritmes ni pulsacions. Una experiència nova. Abans de la sortida ens trobem amb la nombrosíssima representació Dragona que correra la Mitja. Quin goig que fem tots. Cadascú amb les seves il·lusions, objectius i esperances en la carrera. Tot es positivisme i ànims entre tots. Petem la xerrada una estoneta parlant de ritmes i opcions i ens fem la foto de rigor. La família segueix creixent i a Granollers se’ns veu perfectament. Sense tenir temps de res mes, cap al calaix de sortida, en mig d’una marabunta de 12.000 persones, que participen en la carrera. Potser aquí caldria fer un toc d’atenció a l’organització, perquè per properes edicions, facin sortides mes esglaonades, tipus Behobia, perquè sinó es molt complicat córrer amb tanta gent. I els avituallaments una mica pobres, solament amb aigua. Una mica d’isotònic tampoc aniria malament.

Gran representació Dragona

Parlo amb el Victor sobre quin ritme portarà i em comenta que intentarà anar a 4:30, per poder fer els 1,35,00. Intentaré seguir-lo el màxim temps possible, per intentar acostar-m’hi a aquesta marca, ja que no tindre cap referència de ritmes, al no portar el rellotge. Sortim i els primers 2 quilòmetres son per dins de Granollers, per una avinguda prou ample per encabir a tots els atletes, però ja una vegada sortim del nucli urbà, la carretera de pujada a la Garriga s’estreny creuant el riu (ja fa dos anys que han canviat el recorregut de pujada fins la Garriga, per evitar aglomeracions amb la gent que et creues a la baixada. Es una llàstima perquè no et permet veure els pros com baixen i poder-los animar). Abans he vist a la meva dona, supporter obligada de luxe, que ens esta animant en una rotonda a les afores de Granollers. Anem pujant a bon ritme, també juntament amb el Jordi Paradell, amb el Victor escapant-se a poc a poc. No em capfico, perquè el que vull es escalfar be l’esquena i el turmell, perquè no em donin problemes mes endavant. A mes, vaig amb molta cura de no trepitjar sense voler a algú, en els molts avançaments que haig de fer, necessito córrer confiat, per no torçar-me el turmell. Molta gent es sinònim de perill de revinclades. Una vegada ja encarem cap a la Garriga, ja fora de Granollers, es quan es nota mes el vent de cara, que be bufant des de dissabte i que fa que tinguis que fer un esforç major. Passo el km. 5 en 24,04 (temps que en aquell moment no se i que després he pogut comprovar) i poquet a poquet ja m’he anat escalfant i el dolor de la ciàtica es pot assumir. Passo el km. 10 en 48,02 (parcial de 23,98) i ja fa estona que no vec el Victor per davant o sigui, que ja descarto completament aconseguir la marca desitjada i nomes em centro en córrer el mes ràpid i còmode possible. L’entrada pels carrers de la Garriga es una passada en quan a animació de la gent. Com s’agraeix tants ànims de la gent. Una vegada arribats a la Garriga, ja girem per encarar la carretera de baixada (amb un parell de pujadetes) que ens dura un altre cop a Granollers. Arribo al km. 15 en 1,11,13 (parcial de 23,11), que es quan tinc decidit prendre el gel i les cames ja comencen a estar molt carregades. Poc després avanço al Joako, que va lesionat però que el seu orgull i ganes el fan continuar (quina força de voluntat). A partir d’aquest moment em van començar a faltar les forces i vaig començar a patir de valent. Veia que les cames no tiraven i que estava excessivament cansat. Tot i així, vaig agafar al Xavi Espriu i tots dos vam seguir plegats fins atrapar al Victor Señor, sobre el km. 18. Aquest va ser l’últim esforç possible. Estava completament fos. Sort que el fer els últims 3,5 kms amb ells dos, em va servir d’estímul per poder seguir corrents. Aquest 3,5 kms finals son la recta d’arribada mes llarga de la meva vida. Espectacular i plena de gent animant. Nomes comparable amb la Behobia, amb l’única diferencia es que a la Behobia vaig poder gaudir-la i a Granollers, nomes tenia ganes de sentir els crits d’ànim de la Isa (que sabia estaria a 500 metres de l’arribada), ja que això significava que la cosa ja s’acabava. En fi, que encara no se la raó, però aquest final se’m va fer inacabable i vaig patir com ni siquiera havia patit a la Marató, arribant totalment exhaust. Encara no se la raó, però probablement van ser els 10 dies anteriors a la cursa, amb el turmell i l’esquena fotuts, que no vaig poder entrenar com devia. Al final vaig aconseguir baixar en 22seg la marca de Salou i fer MMP, amb un temps total de 1h 38min 22seg, però no vaig acabar amb bones sensacions com a Salou. Potser la cursa no es tan rapida com diuen, potser em vas desgastar molt al principi fent canvis de ritme per avançar gent, potser anava massa abrigat, segur que les lesions em van afectar negativament....en fi, això mai es sabrà.

Finishers

De tota manera, tinc que agrair al Xavi i al Victor, els ànims que em van donar en els últims 2 kilòmetres, que es quan anava mes tocat. Sense ells, segur que hagués parat i caminat, perquè no podia mes. I no m’agrada acabar així, la veritat. Prefereixo fer 2 minuts mes i poder gaudir de la satisfacció de creuar la meta, amb un somriure a la cara, i no fos completament. M’agrada gaudir de l’últim kilòmetre i a Granollers, ja fa dos anys seguits, que això no em passa.

Una vegada acabada la cursa i comentant les incidències amb els companys de Club, la gran majoria també la varen patir molt i van acabar també molt tocats. Es comença a notar l’acumulació de kilòmetres d'entrenament i les cames ja no van tan fresques, però toca seguir fins el gran objectiu: la Marató de Barcelona.
Aquest cop no us puc adjuntar els parcials amb el Garmin, perqué vaig còrrer sense.
Ara toca recuperar be l'esquena, que es el que mes em preocupa i ja veurem si arribem a temps per fer la Marató.