Moonrace CAR Sant Cugat

El passat dimarts vaig córrer una cursa nocturna que organitzava el CAR de Sant Cugat: la Moonrace, que es feia per primera vegada al poble coincidint amb lluna plena (d’aquí venia el nom) i sobre una distancia de 8 km en asfalt pels carrers de Sant Cugat, amb sortida i arribada a les pistes d’atletisme del CAR.

En principi no la volia córrer perquè per la tarda fèiem el Trail habitual dels dimarts per Sant Medir i fer una cursa tot just després, em feia una mica de mandra, però entre tots em vaig anar engrescant i com que van sobrar dorsals, m'hi vaig afegir a ultima hora. A mes, tenia que "matar" el cuquet competitiu que m'havia quedat després del W.O. d'Andorra.

Representació del Club a la Cursa

Va ser una cursa divertida, amb un recorregut molt conegut per mi, perquè he entrenat moltes vegades pels carrers per on passava. A part, havia una molt alta representació dels Dragons, cosa que l’hi afegia emoció i interès. I haig de dir que em va sortir prou be i que em vaig trobar prou recuperat, després del Trail de la tarda-nit. La mitja horeta de descans entre una cosa i l’altre em va servir per recuperar be. De fet, millor del esperat, pels pocs quilòmetres que porto des de que he tornat a entrenar, després de la lesió. El pensament era clar. Sortir tranquil per anar agafant ritme i deixar una mica de forces pel final, on sabia que hi havia un parell de pujades prou exigents. Es l’avantatge de competir a casa. I així va ser, vaig fer una cursa de menys a mes, acabant en un temps una mica per sota de 35min. No el se exacte perquè vaig perdre el dorsal a mitja cursa i a part, no havia col·locat el rellotge en posició Run durant els primers 8min, sinó en posició Swim. De tota manera, sumats els dos parcials, surt això. Encara que el temps fos el menys important, si que ho van ser les bones sensacions a la cursa i el fet, de poder acabar amb ritmes superiors que al principi, amb una bona progressió final i avançant a molta gent en els ultims 2 km. Sempre m'agrada acabar d'aquesta manera, encara que no hagi fet bona marca, però sempre acabar en progressió. En resum, un bon dimarts d’entrenament, amb 10-12 km de Trail i després 8 km d’asfalt en cursa. Tot ells acompanyats per una gran representació del Club, cosa fantàstica. La botifarrada posterior va culminar el dia.

Moment arribada. M'encanta aquesta foto

Us adjunto els links del meu Garmin (sumats tots dos fan el total de la cursa):

Moonrace Sant Cugat 2013 1part de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Moonrace Sant Cugat 2013 2part de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Swim Barcelona Neda el Mòn

Aquest dissabte dia 15 Juny em tocava debutar en una disciplina que em feia molta il·lusió provar i que era la natació en aigües obertes. No ho havia fet mai i per això em vaig inscriure a la distancia “petita” de 3600 metres, que organitzava Neda el Mon, distancia que hi ha entre la sortida, a la platja de la Nova Icària i l’arribada, a la zona de banys del Port Fòrum, just a sota de la Placa Fotovoltaica. Havia una distancia superior de 5700 metres, que vaig deixar per mes endavant, una vegada tingui mes experiència en aquest tipus de travessies.

Sortíem a les 10 del mati de la Nova Icària amb un temps fantàstic. Feia un dia esplandit i la mar estava molt tranquil·la. Condicions ideals per fer la travessia i gaudir-la al màxim. Nomes arribar, ja vaig confirmar la bona impressió que m’havia donat l’organització el dia anterior, quan vaig anar al briefing de la proba. Una gent molt competent i que sabien perfectament el que feien i com organitzar una proba d’aquesta mena. Amb la seguretat de tots els nedadors, com a màxima preocupació, cosa que s’agraeix sobre manera.

Arribo amb temps just de posar-me el neoprè, fer una mica d’escalfament i ja estàvem tots dins de l’aigua, després de les ultimes instruccions de seguretat. Al ser una proba No Competitiva (no havia chip, ni cronometratge, ni classificació oficial), els primers metres, que es quan sortim tots junts, es van fer molt tranquils i sense cops, al contrari que les sortides de les triatlons. També afegir que em va donar la sensació (crec que certa), que la gent que estava apuntada a aquesta travessia, es prenia les coses amb molta mes esportivitat i tranquil·litat, que els que fem triatlons, que anem molt mes esperitats i sense miraments. Una vegada arribem a la primera boia nedant perpendicular a la platja (uns 350-400 metres), ja fem el gir a la esquerra per començar a nedar en paral·lel a la costa barcelonina. Jo estava nedant molt còmode i amb unes sensacions immillorables. Sense cap preocupació pel neoprè i el que es mes important, sense cap medusa a la vista.

La llàstima va ser que a poc a poc es va anar aixecant una boira molt espessa, degut a la diferencia de temperatura entre l’aigua del mar (prou freda encara) i la temperatura ambient exterior (molta calor). Sense quasi adonar-nos estàvem al mig de la boira i sense veure pràcticament res de res. Vam perdre totes les referències visuals de la costa i amb prou feines veiem els caiacs i els paddle-surf, que ens marcaven el recorregut. Les boies ni veure-les. Impossible. Tenies la sensació d’estar nedant mar endins i no paral·lel a la costa. Sort que havia gent i que mes o menys, tots ens ajudàvem a trobar la direcció correcte. Em va donar la sensació d’aquells dies de boira quan estàs esquiant, que es perden totes les referències, i amb prou feines pots mantenir-t’he dret. Així vam arribar a la barca del primer avituallament (2000 metres), a on vaig descansar una estoneta bevent una mica d’aquarius i ja ens van comentar que la cosa pintava molt malament. I al poc de tornar a re-emprendre la travessia, ens van aturar a tot el gruix de participants i van comunicar, que per motius de seguretat, la proba quedava suspesa i que sortiríem a la platja, sense intentar arribar al Port Fòrum. Una llàstima perquè ja quedava molt poquet per acabar, però la decisió va ser la mes encertada, ja que en aquelles condicions, hagués pogut passar alguna desgracia, si algun participant s’hagués perdut, degut a que era impossible orientar-se. Una vegada tots reagrupats, vam sortir nedant a la platja, per fer l’últim tros fins el Fòrum caminant, per sorpresa de la gent del carrer, que flipaven amb aquell grup de gent vestits amb neoprè, tots xino-xano.

Impressionant document gràfic de com estava el mar amb la boira

Al final van sortir quasi 3 quilòmetres de distancia o sigui, que per poquet, no vàrem poder completar la travessia. De tota manera, molt content per l’experiència i amb ganes de repetir aviat, algun tipus de proba similar. Els que feien la distancia llarga, molts d’ells, si que van poder acabar, perquè quan la boira va esdevenir tan espessa, ja havien arribat, perquè varen sortir una hora abans que nosaltres, des de'l costat del Hotel W.

Vull felicitar a la gent de Neda el Mon, per l’organització perfecte de la proba i per haver-nos donat a tots una sensació de seguretat i control en tot moment, cosa que s’agraeix moltíssim.

Us deixo el link del meu Garmin amb les dades de la proba:

Neda el Mon Swim Barcelona de carles1966vidal en Garmin Connect: Detalles

Triatló de Cambrils (el retorn)

Després de 4 mesos exactes sense competir i sense haver sortit a córrer cap dia, se’m va ocórrer acompanyar a la Isa i apuntar-me a la Triatló Sprint de Cambrils. Si que ja estava nedant amb regularitat i que havia fet unes 3-4 sortides xules en bicicleta (una d’elles a l’Stage dels Dragons). Però ja tenia ganes de tornar a penjar-me un dorsal i m’hi vaig apuntar. L’esquena cada dia esta millor i crec que una Sprint tampoc es una distancia, com perquè tornes a recaure (creuem els dits).

Una setmana abans vaig sortir a córrer 5 km i la mateixa setmana de la Triatlo, vaig córrer 7 (vaig arribar a casa mort jijiji), o sigui, que arribava el dia de la proba, sense haver fet pràcticament res, però molt content i il·lusionat de retornar.

Dissabte ens vam passar a recollir els dorsals i diumenge al mati a primera hora ja estàvem deixant totes les coses a boxes i cap a la platja a veure els del Olímpic, que sortien abans que nosaltres. Després d’esmorzar alguna coseta, ja es va fer l’hora d’anar posant-nos els neoprens i les pessigolles ja començaven per dins. Una mica d’escalfament a l’aigua per acabar de col·locar el neoprè a lloc i cap a la línia de sortida. Aquesta vegada, i això ho fa ja la practica, ja em trobava millor dins del neoprè i les sensacions desagradables d’altres vegades, cada cop van disminuint. La sortida era conjunta, federats i no-federats, homes i dones, perquè tots plegats deuríem ser unes 300 persones. Dragons: la Isa, el Roger i Jo.

El segment de SWIM va anar força be, sense gaires cops fins la primera boia, i a partir d’aquesta, amb tranquil·litat, perquè tot el grup es va estirar molt i es podia nedar còmode. Hi havia una considerable corrent, cosa que et feia tenir que posar-hi els cinc sentits, per no desviar-te de la trajectòria correcte. Aquest es un punt que tinc que millorar, perquè no m’acostumo a nedar traient el cap per davant per mirar la trajectòria. Perdo la cadència de braçada i també la respiració cada 3 braçades, cosa que em fa anar canviant de respiració cada vegada, i això em cansa mes. Tinc que millorar molt la natació en aigües obertes, perquè estic massa acostumat a fer-ho a la piscina. Tot i això, el parcial de 15min27seg, tenint en compte la llarga transició, no va estar gens malament.

Començo el BIKE després d’una transició a millorar considerablement. El circuit de bicicleta era totalment pla, perquè anava paral·lel a la línia de la costa, per una carretera prou ben asfaltada i ample i, el que es millor, totalment tallada al transit. Tot i que la bici per mi sempre es un drama, aquesta vegada vaig fer-la prou ràpid, per les meves possibilitats. Al ser plana vaig poder anar acoblat prou estona i en unes velocitats prou dignes. Em van avançar un parell de grups i m’hi vaig intentar unir amb ells, però després de fer un parell de relleus, veia com se’m marxàvem irremediablement i no els podia seguir el ritme. Això s’ha de millorar, perquè vaig tornar a fer tot el recorregut sol menjant-me tot el vent de costat de feia. De tota manera, 37min11seg no es un mal temps.

I aquesta vegada si, després d’una T2 molt rapida, em calço les Zoot i a córrer, a veure com responc. El primer quilòmetre em va costar horrors (falta de entrenament i practica), però després ja vaig anar agafant un ritme mes còmode. Ja començava anar just de cames i no vaig voler apretar mes del compte (per si petava), perquè volia acabar sense caminar en cap moment i dignament. Aquí es quan vaig notar els 4 mesos sense entrenar, ja que a partir del quilòmetre 3 les cames ja em feien figa. El circuit era planet pel carril bici del passeig marítim de Cambrils i la temperatura era ideal, no feia un sol de justícia. Al poc de començar a córrer, ja em sobrava tot, gorra, ulleres, tot. En el RUN em vaig creuar amb la Isa i el Roger, acompanyats de crits d’ànim mutus. Quan ja tenia les forces molt justes, ja vaig veure l’arc d’arribada i el vaig creuar amb un temps de 22min25seg, cosa sorprenent perquè significava que havia fet uns molt bons parcials de running, per ser la cursa de la reentree. Això si, vaig arribar mort, com es pot veure en la foto. Temps Total Oficial, 1h19min16seg, quedant en la posició 109 de 272 finishers. Content, molt content d’haver tornat. Ara a veure si a poc a poc puc anar tornant a agafar la forma, sense recaure de la lesió. Esperem.

Vull felicitar a la Isa, que va fer una gran Triatló i que també, a poc a poc, va agafant la forma, esperant que els dolors del peu (fascitis plantar), l’hi vagin desapareixen, perquè pugui entrenar millor.

Back to Run

Fa temps que no escric res, perquè fa temps que no puc entrenar en condicions i menys competir.

A poc a poc el dolor de l'esquena s'ha anat marxant i he pogut anar fent entrenaments suaus a la piscina i alguna sortideta amb bicicleta de carretera, incloent-ne una de molt dura a l'Stage dels Dragons d'aquest cap de setmana (ja faré després una entrada pròpia per resumir l'Stage). Tota aquesta activitat m'havia tornat a provocar un altre cop dolors a la zona lumbar i el que es pitjor, una sensació de que quan comences a còrrer es podria reproduir el pinçament ciàtic. Be, de fet, pel neurocirujà que m'ha estat tractant aquests mesos, no tindria que començar a trotar fins despres de l'estiu. Un altre cosa es l'opinió del Toni Bové (fisio), que per ell, ja faria setmanes que tindria que haver començat. Però es que el Toni esta acostumat a tractar amb molt professionals que es dediquen a això i poden arriscar. Jo no. La meva vida no es l'esport. Es un complement. Important? Si. Però un complement al cap i a la fi.

Però ahir em trobava amb ganes de sortir a provar i ho vaig fer. En un lloc relativament planet i amb terra de sorra compactada, vaig fer els meus primers 6 km post-lesió. 31 minutets corrents amb cansament final, es clar, però molt content de tornar-me a posar unes bambes i de poder sortir a trotar. Amb uns bons estiraments al final i una mica de calor localitzada, per tornar a posar les vertebres al seu lloc.

Be, veure'm ara l'evolució de l'esquena i anirem incrementant la carga poc a poc. Com a mínim, arribar a la Triatló Sprint de Cambrils del dia 9 de Juny, amb uns 3-4 entrenaments de running a les cames.

Avui estic especialment content.

Ja hi tornem

Avui estic especialment content perquè tal com diu el títol de l'entrada, ja hi tornem.

I ja hi tornem, piano piano, a fer el que amb diferencia mes m'agrada, que es nedar. Avui he tornat a fer esport desprès de quasi dos mesos parat per la maleïda (podria posar puta, però no ho posaré) ciàtica. I he tornat encara que no estic del tot recuperat i continuo amb dolor a l'esquena i a la cama, però tinc el permís del metge i del fisio per començar a posar-me en remull i nedar una mica, cosa que també ajudara a la recuperació, esperem.

Han estat 2000 metres, entre esquena i crol (prohibit braça i papallona), que m'han sentat de faula. A dins de l'aigua tot es veu millor i, encara que em feia mal al voltejar i fer peus, el dolor era suportable i he fet el primer test millor del que m'esperava.

Molt content de poder tornar a la piscina, el lloc on em trobo mes a gust, en comparació amb estar sobre una bicicleta o sortir a córrer pels carrers asfaltats o per pistes de muntanya. L'aigua es el meu lloc preferit, esta clar.

Veure'm com evolucionem els propers dies, encara que si puc continuar nedant, ja em donaré per satisfet.

Seguim la recuperació, poc a poc, però seguim endavant.

Marató de Barcelona (fustrada)

Diumenge tenia que ser el gran dia. Diumenge tenia que ser el dia de la culminació de tot l'esforç i entrenaments dels últims 5 mesos. Tenia que ser el punt culminant de la temporada de running i un dels objectius de l'any 2013. Però una lessió no ho ha permès. que l'hi farem.

Recordo les paraules de la gent que hi entén mes que jo, avisant-m'he dels riscos que corria amb un canvi d'habits tan radical, començant un entrenament tan estricte i seguit, allà pel mes d'octubre. El risc de lessió per sobre entrament era possible, però era un risc que estava disposat a córrer, per intentar el sub 3,30 a la Marató de Barcelona. I tot va sortir de conya fins la malaida lessió de finals de Febrer. Resignació.

De tota manera em quedo amb tot el camí recorregut fins a la Mitja de Granollers, amb totes les alegries acumulades i amb la satisfacció personal d'haver-ho intentat i de haver sigut capaç de tenir la constància i la força de completar 4 mesos d'entrenaments (octubre-gener) amb el Jaume Leiva.

Ara per ara, l'unica cosa important es recuperar-se be i ja vindran mes curses i mes competicions. Si la recuperació es idònia, cosa que espero, ja tindre alguna Marató futura (potser NYC) per poder lluitar per aquest sub 3,30. Aquests mesos d'entrenaments m'han donat molta confiança per intentar-ho. Penso sincerament que ho hagués aconseguit, si no m'hagues lesionat.

Per ultim, desitjar tota la sort del mon a tots els Dragons que diumenge sortiran a còrrer pels carrers de Barcelona i espero que tots puguin complir qualsevol quin sigui l'objectiu que s'hagin proposat per la Marató. Penseu que la cursa es el premi a tots els mesos de dura preparació i que el fet de intentar-ho i creuar la línia d'arribada, ja es tot un èxit espectacular, sigui quina sigui la marca assolida. Gaudiu molt dels últims 195 metres, que son brutals.

Us deixo també un vídeo molt xulo del Jaume. Espero que pugui aconseguir el seu objectiu, que no es altre que la mínima pel proper campionat del mon d'atletisme, que es farà a Moscou. Molta sort Jaume. Aquest any si que serà el teu any. T'ho mereixes nanu. No Surrender.

  

                                               

Maleïda Ciàtica (part 2)

Això s'està fent mes llarg i pesat del que m'imaginava.

L'inflamació de la Hernia Discal no baixa i continua pinçant el nervi ciàtic de la cama dreta, el que fa que el dolor a la cama no disminueixi, cosa que m'impedeix fer vida normal. El repòs tampoc m'està solucionant el problema i per això vaig a treballar a estones quasi cada dia, encara que aguantant el dolor com es pot i intentant adoptar postures quan estic sentat, que no "emprenyin" massa el nervi.

Encara sort que l'electromiograma que m'han fet no a detectat patologies en el nervi ciàtic, cosa que hagués fet el problema mes gran i difícil de solucionar.

Potser tindria que haver parat quan vaig sentir els primers símptomes abans de la Mitja Marató de Granollers, i no fer-la. De fet, córrer mermat com ho vaig fer, tampoc tenia massa sentit i tot el que podia passar eren consequencies negatives, però de vegades, no fem cas als avisos del cos, i fem malament. Però tampoc m'imaginava que la lesió fos tan greu com perquè em deixes fora de combat tan de temps. Be, de fet, quan vaig córrer tampoc sabia que tenia una hernia, perquè els resultats me'ls van donar la setmana següent de la cursa.

Ara per ara, estic en període de rehabilitació al Centre de Fisioterapia del Toni Bove (molt bon profesional conegut de la família del mon del basquet), provant si la tècnica del Indiba-Tecar funciona i desinflama d'una punyetera vegada la zona afectada. Esperem que si. Segons ell, es la millor solució pel que tinc. A part d'enfortir la zona abdominal amb una serie de exercicis, abdominals i hipopresius, que serviran per prevenir futurs problemes d'esquena.

Si la fisioterapia i la medicació no aconsegueixen aliviar el dolor o sigui, desinflamar la zona d'aquí uns 15 dies em plantejaria una infiltració a la zona lumbar, tal com m'han aconsellat els neurocirujans que m'han tractat.

De moment, paciència i molta paciència, no queda res mes.